Torne a ‘assomar-me’ al balcó tipogràfic per a fer la segona entrega del que he planificat com una trilogia, com està de moda, dels pilars del meua existència. Si Escriure m’ha salvat la vida, com vos vas dir el mes passat, Viatjar li ha donat sentit i l’ha enriquida. També posaré Viatjar en majúscula, perquè crec que ha sigut molt important per a mi i pense que, sé que sóc un poc llençat al dir açò, pot solucionar bona part dels problemes actuals de la civilització.

Tampoc cregau que he sigut un Willy Fog. Fins als quasi 40 anys no havia eixit de la península. Precisament en aquestos viatges per la pell de bou em vaig enamorar de Barcelona, a l’igual que ho vaig fer de Madrid. També m’encanta cada racó de Galícia, d’Andalusia o del País Basc, o la més desconeguda Extremadura. Vos recomane que visiteu el casc antic de Càceres, Mèrida o Trujillo, per exemple. Tinc guardades en la retina les catedrals de Lleó, Burgos, Oviedo, Saragossa o Mallorca. A les Canàries confesse que no he anat, però segur que m’enamorarien també.

I és que Viatjar és la millor forma de trencar fronteres, ‘ismes’, tabús, manies, negativitats… Tampoc és que ‘To er mundo e güeno’ com deia Manolo Summers en aquelles ‘pelis’ d’inicis dels 80, que també van ser una trilogia, per cert. Està clar que en tots els llocs hi ha maldecaps, però també tinc clar, i així ho he pogut viure de primera mà, que la bondat guanya a la maldat per golejada.

El destí, o com vulgues dir-li, ha fet que els viatges dels que vos vaig a parlar a partir d’ara, tres, com no, els haja fet en solitari, i a més a un país llunyà del que no conec la llengua. Encara podria entendre un poquet d’anglés, gràcies a aquelles classes d’Amanda al COU de fa 30 anys, però no entenia absolutament res de l’anglés-nordamericà que es parla just a l’altre costat de l’Atlàntic.

I és que la meua passió pel bàsquet, igual que em va marcar a l’hora d’Escriure, ho va fer a l’hora de Viatjar. Vaig passar de no haver-me pujat a un avió, a fer més de 18 hores de vol en la primera d’aquestes aventures: Alacant-Madrid-Nova York-Los Ángeles. Tampoc van estar propet els altres dos destins, el segon a Nova York i el tercer a Chicago, les tres ciutats més poblades de l’imperi del tio Sam, ara tio Trump. Els records de tots els meus viatges, però sobretot d’aquells tres, són del poquet que m’emportaré a Cantagallet. Nota d’aclariment: per a la meua iaia el cementeri d’Alcoi està, estava i estarà, per sempre, a Cantagallet.

Los Ángeles 2011, Nova York 2015 i Chicago 2020 han sigut tres grans experiències iniciàtiques, que m’han portat a conèixer un món totalment desconegut, però a la vegada mil vegades vist per la tele o el cinema. Imagineu-se un tio baixet, morenet, asimètric i bacora, que sols sap parlar valencià-alcoià i, amb dificultats, castellà, caminant a soles per la Quinta Avinguda, pel Passeig de la Fama o per Madison Street… hi havia que veure’l. Em faltaven la boina i les gallines.

A més, els tres viatges per als tres All Stars del bàsquet galàctic de la NBA, com ja vos apuntava en la primera entrega tipogràfica, els vaig fer al mes de febrer, quan es celebren, amb mitjanes de temperatures de 18 graus baix cero i tot blanquet, un metre de neu mínim. Cert que les platges de Santa Mònica no estaven nevades, però feia un fred que pelava i no hi havia cap ‘baywatch’ als seus llocs de vigia. Més enllà del bàsquet estratosfèric que vaig poder veure a un seient del Staples Center, del Madison Square Garden, amb aquell històric bot inicial dels germans Gasol, o al United Center, del turisme que vaig poder fer, de les aventures i desventures que vaig passar, van ser tres grans experiències que recomane a tot el món i que em van fer obrir els ulls i ser una persona més plena, més feliç amb aquest planeta Terra. Pense que el món seria molt millor si tots viatjarem, si tots contemplarem de primera mà eixos mils d’escenaris que ens envolten.

I com que m’ha quedat fluixet el text, mai segones parts van ser bones, vaig acabar amb tres xicotets episodis d’aquestos viatges que pocs o ningú saben. Per Javier i Pep, vaig a trencar allò del que passa als EEUU es queda als EEUU. Tres minihistòries ‘basadas en hechos reales’:

Los Ángeles 2011
Primera volta que eixia de la terreta. Tinc la ‘brillant’ idea de buscar una guia nativa al proposar-li a la pobra xica de la recepció de l’hotel que em portara fins al Staples Center quan acabara el seu torn. Ella, lògicament, es va portar al seu noviet. Quan tots dos van veure que no era un assassí en sèrie, de seguida vam fer bons lligams, especialitat de la casa. Ella d’origen mexicà, però ja nascuda a la terra del somni americà, ell d’origen colombià, també natural de LA. Però els seus pares immigrants a USA. No ‘Espaldas Mojadas’, però en coneixien a molts. Em van explicar que no va ser gens fàcil la seua adaptació pels seus orígens a una tan exigent terra d’acollida. Els dos no van parar de preguntar-me coses sobre Espanya, on tenien molta il•lusió de Viatjar. Curiosament quan vam tornar a quedar un parell de dies després, em van dir que jo havia aconseguit que entre ells es parlaren cada vegada més en castellà, l’idioma dels seus pares, ja que ells ho feien en anglés, el parlar de les barres i estrelles.

Nova York 2015
El partit dels rookies havia sigut al Brooklyn Center i allí mateix eren els concursos del dissabte. El meu hotel estava prop de l’edifici de Nacions Unides i em vaig passar tot el divendres Manhattan cap avall fins a la Zona Zero, creuar el pont de Brooklyn i ‘patejar’ altres tres hores fins arribar al macropavelló, tot baix uns cops de neu fins però persistents. Dissabte estava fent guàrdia a l’hotel Sheraton on estaven els jugadors, exjugadors, familiars… Després de fer-me la foto habitual amb Agustí Gasol i la camiseta de l’Alcoyano, vaig veure que havia uns autobusos gratuïts que portaven fins al pavelló. I allí que em vaig pujar. Tot decidit. Molt segur de mi mateix, saludant i tot. Al poc, davant de mi, seu un antic jugador de la NBA dels anys 70 i 80, Darryl ‘Gorila’ Dawkins, amb tota la seua cort de dona, fills, germans, amics… Tots d’una mitjana de dos metres. Al poc de pujar em va veure assegut, es va quedar estranyat, em va somriure i va seguir parlant amb el seu seguici com si res. Vaig tornar en el mateix autobús, per cert.

Chicago 2020
18 graus baix cero. El meu hotel junt als Grandes Lagos, en concret el llac Michigan. Les 9 del matí. No tenia son, tot i estar dos dies quasi sense dormir. Creue un gran parc, allí tot és gran, tot nevat. Les meues ‘pataes’, les primeres entre la neu. M’aprope al llac, congelat, per suposat. Uns caramells ‘tremendos’. No veia ni un ser humà al voltant. M’aprope a una zona pareguda a un embarcador i vull fer una foto de prop a la capa de gel del llac i dels caramells. La ‘rampeta’ està gelada. M’esvare i surt volant. Caic d’esquenes. Note que no tinc res trencat, però si una bona costalada que em fa que em coste respirar. Des de terra faig la foto que volia, el primer és primer, i intente reincorporar-me, però el sòl, gelat, fa que m’esvare una vegada i altra i altra, i al mateix temps vaig esgolant-me cap al llac congelat. Tampoc és que fora Indiana Jones davant la porta que es tanca, però és cert que em vaig acollonar un poc. A ‘culaes’ intente remuntar eixa rampa fins a tornar a la zona del parc, a terra ferma. Quan ja començava a veure la llum, vaig veure una mà, negra, entre la immensitat blanca. Una última espenta agafat a eixa mà i vaig tornar a posar-me dret. No sé el que em va dir, per suposat. Jo sols li vaig contestar: good, good, thank-you, thank-you. I’m from Spain, from Alcoi…

PS: Entenc que en plena pandèmia mundial no és el moment ideal de seguir el meu consell de viatjar en pla ‘far away’. Millor ara quan passe açò, com diem per ací. Mentre tant, podem anar fins al Racó i, els més llençats, al Menejador, això sí, amb mascareta.