Amb una encara palpable ressaca festera, que ha guardat silenci, a vegades, durant quasi dos anys sencers, podem encetar un nou capítol de normalitat i sobretot de regularitat en els afers del nostre poble. Esdeveniments i actes que envolten i encomanen una manera de fer tan pròpia i sobretot singular de la nostra ciutat. Més enllà dels debats que hauran sorgit aquests dies sobre colors de túniques, capes, espases o faldons, abordem si no és massa demanar, un petit tast de les notes més exquisides que sonen al tant estimat abril alcoià.

No em referiré pas a cap “President” que sona ja des de tants anys que s’ha convertit en una mena de dictador; cap “Moro del Sinc”, que en porta ja sis, set, hui, nou, i mil anys sonant…; o cap “No ho faré més”, que falta bastant a la seua pròpia paraula. Fora d’acudits dolents, parlem-ne del repertori amagat als ulls de tots, d’aquell que ningú canta o crida als carrers, però que tots estimen per igual, i no conforma himne de cap bàndol. ¿Sabem d’algunes notes tan riques o inclús més, que envolten la trilogia d’abril?

A Alcoi tenim sovint la destresa d’amagar el més evident al pur estil Copperfield, encara que sembli més que clar, que sense aquest mur de càrrega, tot relat i fantasia construïda a sobre cauria imminentment. Parlem doncs de Jordà, i parlem d’Espí, amb el permís del gran amic Blanquer. Dos mestres alcoians de socarrel, i que sense ells no podríem parlar de molts esdeveniments que celebrem. Tenim a cada fita amb Sant Maure, Sant Jordi o Santa Cecilia, molts fragments sinó quasi la totalitat de la missa del primer d’aquests grans mestres, el mestre Jordà. Sí, per a molts, pot ser no convida a enlairar una mentida o plis-play al vent, però creieu-me que res te a envejar a una missa alemanya de Schubert, o en ocasions, a certes parts d’un Rèquiem de l’il·lustríssim Mozart. Una música escrita en temps difícils, i amb profundes influencies pròpies de l’època, però quasi immillorable en escriptura. Recordem tots qui l’hem palpat d’entre les urpes del nostre instrument, que encara s’interpreta amb partitures manuscrites del propi autor, com si les mans del propi Jordà feren lliscar les notes d’entre els instruments, cosa que indica quan propera és aquesta obra. Unes notes que nasqueren al poble, per quedar-s’hi. Pot ser podríem passar a anomenar aquesta peça més enllà de la seua mera acotació de tonalitat i autor, i conèixer-la a partir de hui com la “Missa Alcoiana”… Romanticismes de banda, pot ser sí caldria revisar certs materials de treball de l’obra, i una no molt tardía digitalització d’aquesta joia simfònica i coral no vindria malament, tant per conservar-la, com per donar-li la difusió que mereix; però això és ara un altre tema.

Seguint amb la lliçó melomaníaca alcoiana, trobem el veneradíssim “Walí”. Aquella obra, o en realitat malnom d’un sol dels moviments que la composen, tan curiosa, de la qual s’interpreten normalment dues estrofes amb la seua famosa tornada. Aquesta altra joia del, ara sí, mestre Espí, l’escoltem regularment als tridus a Sant Jordi previs a la setmana gran del poble. Aquesta peça res enveja a grans moments de la història de la música, o trobem tals orquestracions oscil·lant entre modes majors i menors, entre timbals i trompetes que recorden a Rèquiems de Verdi, Traviates o Trovatores… Música amb gran rerefons i molt bona qualitat en la seua orquestració. Sembla ser desgraciadament un altre ens, parcialment oblidat d’aquells famosos 21, 22, 23 i 24…

Tenim vertaderes joies per a escoltar, del, i també pel nostre poble. Tenim un gran elenc de partitures i d’obres que sense cap vergonya podem catalogar de megalítiques, però pot ser els cal una mà estesa, que per uns instants deixe descansar l’oïda de tant de repertori, si em permeteu, de “bombo i plat”, i s’atreveixi valentament a escoltar un cor d’entre els clarinets, una viola d’entre els trombons, o tot un vertader poema simfònic, de més d’un moviment de més de sols cinc minuts. Les grans obres demanen valentia per ser escrites i interpretades, però encara més per ser escoltades.