Que Trump acabe triomfat ens fa reflexionar a tots. La societat americana ha acabat triant a una persona que pregona odi, però que ha calat per un discurs molt simple, molt poc seriós i molt poc analitzat (eixos similars al que va passar al Brexit).

Crec, humilment, que estem travessant (la nostra ‘societat’ també) pels fruits del simplisme dut als extrems. Un gran nombre de polítics analitzaven la ‘gent’ i concloïen que per guanyar hi ha havia que fer un discurs simple, quan la vida política és per definició molt complexa. Els simplistes després no podrien complir la seua paraula, però seguien en les tècniques a la caça del ‘vot fàcil’, i si encara tenien a fanàtics (estil forofos) que defenien totes les seues mesures -sense passar pel diàleg i el debat- millor.

Era més fàcil atacar, catalogar, discriminar entre bons o roïns, entre meus o teus, acabant -alguns- inclús per assentar-se en un dogma quasi immutable, mancat de tolerància, el que topa amb la diversitat social, democràticament representada (i escollida). I tot açò, consentit no només pels polítics que per un interès a curt termini s’aprofitaven, sinó per la gent que s’ho creia, passava d’analitzar i no era conscient de la devaluació del seu vot. Però ara, a llarg termini, el context ha canviat i eixe ‘caldo de cultiu’ ha estat aprofitat per gent com Trump (i esperem que no ho siga per Le Pen)

Pense que una decisió no pot ser analitzada sense saber el seu context, les múltiples causes i conseqüències que l’envolten, les moltes variables a les que es pot sotmetre, les alternatives que pot tindre, etc. No obstant, habitualment es continuen classificant públicament -i de vegades als parlaments- decisions per basses simplistes (si vas en A, eres A. Si no vas en B, eres A). Tot açò, sumat a uns mitjans amb una gran capacitat d’influència que -com els polítics amb els vots- recerquen una major audiència fent-se altaveus pocs crítics que cauen en la desinformació (no tots, per descomptat). Al final, pareix que a molts els resulta més fàcil no considerar-se responsables dels problemes que no pas treballar per evitar-los pensant en el bé comú.

I el simplisme és un fet més (també seria simplista apel•lar només a ell) del problema. No sé si el meu anàlisi de hui és correcte, però espere que, almenys, marque el camí a la reflexió. No sé si sobrevalore la capacitat social. Però d’una cosa estic convençut, el diàleg i el debat crític han de ser els protagonistes de la vida política i el polític ha de ser concebut com un ciutadà més (nada menos, com diria Zerolo). Tant als EUA, com a la nostra terra.