El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó.

Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura.

Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis… estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella.

Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer.

No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai.

Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’.

L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula.

Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant.

El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant.

L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.