«Café Society», la darrera pel·lícula del guru novaiorquès del sèptim art, narra la historia, ambientada a la dècada dels 30, d’un jove de classe mitja baixa, novaiorquès i jueu, com no podia ser-ho d’altra forma, que es trasllada a Los Ángeles per a tractar de prosperar en el bressol del cinema nord-americà aprofitant l’èxit del seu oncle, un important productor de cine, el qual té una atractiva i captivadora secretaria de la qual acaba enamorant-se perdudament.
El començament del film denota el segell inconfusible de Woody Allen. Jesse Einsenberg fent el paper que el propi Allen haguera exercit dècades enrere. Jove flac escarransit, maldestre i neuròtic. Molt ben interpretat, de veritat que sembla el Allen amb 40 anys menys. La Kristen Stewart fent el paper de Diane Keaton. Xica preciosa, independent, culta i amb un toc de rebel·lia. En aquest cas continue quedant-me amb la Keaton sense cap dubte.
Aquesta semblança amb les seues clàssiques cintes mescla de comèdia i drama de finals dels setanta comença a dissoldre’s com un terrós de sucre a partir dels vint/trenta primers minuts. L’agudesa i sarcasme típic dels seus diàlegs es perd donant pas a un pel·lícula romàntica amb tocs d’humor menys punyents que un ganivet per a tallar mantega. Qualsevol aroma a cinema de Woody Allen desapareix. És un dels aspectes que més m’ha decebut, la genialitat, originalitat i fluïdesa dels diàlegs. On estan aquelles converses divertidíssims amb mil i una referències filosòfiques, literàries, cinematogràfiques i culturals a les que ens té acostumats? Tot em semblava simple i pobre, poc treballat, mancança d’ingeni i frescor.
En el film es poden discernir dos parts, una primera que transcorre a Los Ángeles, i una segona que retorna a Nova York. La segona part continua amb la tònica que havia comentat fins ara, mesclant el romanticisme de la història amb els seus gags còmics típics, però en aquest cas per al meu gust, innocents. Divertida però sense ànima. I acaba finalitzant amb una història més semblant a «El gran Gatsby» que a un llarg metratge de Woody Allen.
La pel·lícula no és dolenta. És agradable, però tant lleugera que se l’emporta el vent. Oblidable. Es pot defendre el film al·ludint que «no sempre té perquè fer el mateix tipus de cinema». D’acord, tenim la seua època de mitjans de la dècada dels 2000, que es submergí en històries més fosques sense concessió a la comèdia com és el cas de «El sueño de Casandra» o l’obra mestra dostoievskiana que és «Match point». Però no és el cas de «Café Society». Aquesta et recorda l’estil de «Annie Hall», «Manhattan» o inclús «Midnight in Paris» i amb la comparació amb qualsevol d’elles surt perdent per golejada.
