Diumenge passat vaig anar, amb molt bona companyia, al cinema. Véiem Hamnet, dirigida per Chloé Zhao, i hi anava amb una expectativa: que al final poguera caure alguna llàgrima.

Els dies previs m’havia rondat una pregunta. No havia llegit la novel·la de Maggie O’Farrell (cosa que no tardaré a fer) però sabia que el relat orbitava al voltant de la pèrdua del fill de William Shakespeare i Anne Hathaway (Agnes), Hamnet. O Hamlet? A casa repetia: “Jo crec que era Hamlet”. Cercant entre llibres antics vaig recordar que, als segles XVI i XVII, tots dos noms coexistien com a variants gràfiques d’una mateixa forma, en una ortografia encara movedissa. La mort de Hamnet Shakespeare el 1596 i l’escriptura posterior de La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca han alimentat des de fa temps la sospita, tant suggestiva com indemostrable, que el drama siga una forma de dol transfigurat. No hi ha proves concloents, però la literatura rarament necessita certeses documentals quan disposa de versemblança emocional.

En aquest sentit, Agnes (Jessie Buckley) emergeix com el veritable centre del relat. Representa la natura i la intuïció, arrelada als ritmes de la terra i als seus cicles invisibles. Davant d’ella, William (Paul Mescal) pertany al món urbà de Londres i al teatre. Ella sembla habitar un temps que retorna; ell, un temps que avança. Entre tots dos s’obre la mort del fill, un buit que desborda l’àmbit familiar i connecta amb aquell undiscovered country del qual parla Hamlet, el territori del no-retorn. Aquest forat es converteix en el motor simbòlic de la creació futura.

Des del punt de vista cinematogràfic, Hamnet captiva des del primer moment per la seua estètica visual. La fotografia aposta per una llum natural que recorda la pintura flamenca i els interiors silenciosos de Vermeer, on la quotidianitat adquireix una dimensió gairebé sagrada. En aquesta subtilesa, es percep un ecosistema simbòlic quan William s’acosta a Agnes al costat d’una petita cova al bosc i li explica el mite d’Orfeu i Eurídice com una premonició de la pèrdua del ser estimat que hauran de viure.

La càmera s’acosta als cossos i construeix una intimitat constant que ens fa sentir la textura de la vida domèstica. El treball del so acompanya aquesta aposta amb discreció: el vent, els passos o el fet de cruixir de la fusta configuren una atmosfera on la natura sembla tenir veu pròpia. Durant bona part del metratge es construeix una espera. Sabem què ha de passar, com en una tragèdia grega, però ignorem el moment exacte. I aquesta dilació és essencial: l’espectador ha d’estimar el xiquet abans de perdre’l.

Quan arriba la mort, el film no escatima en intensitat emocional. El dolor és violent. Els cossos apareixen separats dins del pla i els buits visuals materialitzen l’absència. El muntatge s’alenteix i el silenci esdevé dens. La pel·lícula es transforma en una meditació sobre el dol, no lluny del que Roland Barthes descrivia al seu Diari de dol. Allò d’aquella presència constant de l’absència.

Jessie Buckley (nominada a l’Oscar a millor actriu protagonista) sosté el film amb una interpretació memorable. La seua Agnes és una mare ferida, però també una figura arquetípica. Com Níobe, el dolor l’habita, però no la petrifica; cada gest contingut i cada mirada sostinguda, ressona amb una força silenciosa que dota de profunditat i intimitat tota la proposta de Zhao.

L’escena final concentra tot el que la pel·lícula havia anat teixint. Zhao transforma la pèrdua en creació artística i el teatre esdevé l’espai on el dolor pren forma. Durant la representació de Hamlet, irromp la música de Max Richter, especialment Of the undiscovered country, amb el seu minimalisme persistent i la tonalitat melancòlica que intensifica la revelació. El personatge del pare sembla haver estat escrit per ser interpretat pel fill, i Hamlet pel pare, com un eco que gira i es reflecteix sobre ell mateix, un mirall tràgic on es confonen les identitats. Si en la tragèdia shakespeariana era el pare qui tornava, ací és el fill qui habita aquest personatge, portant amb ell tota la presència i l’absència del que s’ha perdut.

L’art no repara la ferida, però la delimita i la fa habitable. Potser per això el “to be or not to be” ressona d’una altra manera, no com una abstracció filosòfica sinó com una pregunta que naix del dol. Al final, amb molt bona companyia, aquella llàgrima que jo esperava des del principi va arribar. Va caure perquè la pel·lícula havia sigut honesta i profundament humana.