Escriure sobre aquesta pel·lícula em fa rememorar una de les experiències més immersives que he tingut l’oportunitat de gaudir en una sala de cinema. Tan bon punt em vaig asseure aquella tarda a la butaca, els personatges van cobrar vida prop meu, oferint-me una història amb una càrrega dramàtica a l’altura de les millors tragèdies gregues. Us assegure que aquell relat em va fer replantejar el sentit de la justícia, creieu-me.

Començant pel conflicte, aquest va esclatar tan bon punt la història es va iniciar. S’ha d’agrair que aquesta fóra l’estratègia escollida, ja que molts espectadors estem cansats de les obres amb un preàmbul excessivament llarg.

Tot seguit, els tres protagonistes sobre els quals voldria centrar el meu comentari, adoptaren els rols que tota història necessita per tal de funcionar.

Teníem al damnificat, just al bell mig de l’acció, acompanyat, d’una banda pel causant del conflicte, i de l’altra pel mediador. Aquesta, si més no, convencional relació de personatges, tenia l’afegit de presentar-nos-els de manera tridimensional i complexa, dificultant la tasca d’empatitzar amb cadascun d’ells.

Per una part, la suposada víctima exigia una (presumiblement) legítima compensació; tanmateix, les seues exigències podien semblar una mica desmesurades. Si a allò li sumem una flagrant mancança de magnanimitat, no era difícil que dubtarem de la seua condició de damnificat.

El culpable de tot plegat, per contra, vindicava la seua innocència. Les proves no apuntaven precisament en aquesta direcció, però la passió amb la qual demanava ser exculpat gelava la sang i ens feia dubtar sobre la seua responsabilitat.

Per últim, aquell que estava cridat a dirimir el conflicte, a posar pau entre els seus dos congèneres, va optar per avivar el foc de la desconfiança. Ràpidament es va posar del costat del damnificat, amagant, baix la suposada racionalitat dels seus arguments, un biaix impropi d’allò que s’esperava d’ell. Sobre qui hauria de recaure la justícia?

Arribats a aquest punt, instants previs a que la catarsi resolguera el conflicte que havia estat seguint atentament, els llums del cinema es van apagar. Les rosetes disseminades per terra testimoniaven la discussió que els tres joves asseguts al meu costat acabaven de tenir. Allò que prometia ser un drama va esdevenir en una obra de suspens, ja que mai vaig esbrinar qui fou el responsable del fet que el meu calçat tinguera ara una catifa conformada per aperitius salats. Tampoc vaig saber si els quatre euros que el damnificat exigia al presumpte culpable de tot plegat van donar per finalitzada una amistat que, minuts enrere, semblava ben ferma.

Malauradament, durant les dues hores següents em vaig haver d’empassar les ximpleries d’un grup d’actors amb unes pintes d’allò més estrafolàries.

D’aquesta història, preferisc no parlar-ne.