Vint-i-dosena pel·lícula del gran director manxec, si no comptem el seu primer llargmetratge amateur de 1978, els seus quatre curtmetratges i el seu migmetratge ‘La voz humana’ (2020), una autèntica meravella. De 1980, amb ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ a 2021, amb ‘Madres paralelas’, són ja 41 anys d’una filmografia que ha anat evolucionant d’una manera fascinant, no sempre perfectament, clar. De la pel·lícula que ens ocupa s’ha escrit i seguirà escrivint-se molt, com passa habitualment amb els films d’Almodóvar. L’argument ja el coneixeu: mares accidentals, mares forçades, dones que volen viure la vida i gaudir-la, la memòria històrica pel mig, i també la personal. He de dir, abans de res, que a mi sí que m’ha agradat, per diverses raons que aniré esbrinant en aquest article, sempre des de la meua modesta opinió. Tampoc vull fer ací un tractat sobre el cinema almodovarià. Ni és el lloc ni el moment. Per què trobe aquesta pel·lícula magnífica? Intentaré explicar-ho de forma més o menys breu, grosso modo, sense fer-vos espòiler, espere:
– Els crèdits, inicials i finals, molt significatius, amb el protagonisme d’una altre art, el fotogràfic, professió de la protagonista i present, al meu parer, al llarg de tot el metratge, en forma de muntatge i detalls vitals en la trama.
– Les referències culturals, directes i indirectes. Ja sabeu que en el cine d’Almodóvar cap detall que apareix en pantalla és casual. Tot té algun significat, i a mi m’encisen les seues referències artístiques, literàries, musicals, cinèfiles o clàssiques. Les que puc esbrinar, clar. De ‘Madres paralelas’ he de dir que sols l’he vista una vegada, al cine, i no podia parar i tornar arrere la imatge. Mals costums casolans. He vist quadres com ‘Chicos en la playa’ (1909), de Joaquín Sorolla, ‘La cordobesa’ (1920), de Julio Romero de Torres, un altre d’una jove negra nua amb un collar, possiblement una esclava, i un altre de temàtica mitològica clàssica, sobre unes nimfes, fugaçment. Crec que tots ells carregats de simbolisme. Les dones, les mares, les filles són les protagonistes de la pel·lícula. Teniu també una cançó de la mítica Janis Joplin, versionant el clàssic de Gershwin ‘Summertime’. Com es diu una de les protagonistes? Doncs sí. Janis, com al film s’explica .O un tema del llegendari Miles Davis, ‘Autumn leaves’. Estiu, tardor… el cicle de la vida. Després comentaré la música d’Alberto Iglesias, si no us molesta.
– ‘Doña Rosita la soltera’ (1935), de Federico García Lorca. Una de les actrius protagonitzarà aquest drama, citat diverses vegades al llarg del film. Òbviament, està triat per Almodóvar amb tota la intenció del món: la dona i les seues circumstàncies, Lorca i les fosses dels assassinats pel franquisme, i encara per descobrir. Penseu en els paral·lelismes personals entre Lorca i Almodóvar. Em venen al cap les grans tragèdies lorquianes, de clara influència grega, ‘Yerma’, ‘Bodas de sangre’ i ‘La casa de Bernarda Alba’. La dona, absoluta protagonista.
– Memòria històrica. Ja les primeres seqüències de la pel·lícula ens situen al 2016, i els personatges citen Rajoy com un president que no subvencionarà cap recerca de fosses del franquisme (‘cero euros’, Rajoy dixit). Lamentable, diuen. O una cosa pareguda. Trama paral·lela, d’ importància cabdal al llarg del film, en tots els sentits. Com diu un dels personatges, en Espanya encara resten més de 100.000 persones tirades en cunetes. A més, marca un emotiu final. El director es nota que tenia ganes de tractar el tema, ja que la seua productora, ‘El Deseo’, va coproduir l’imprescindible, i multi premiat, documental ‘El silencio de otros’ (2018), de Almudena Carracedo i Robert Bahar. Parlar del tema de les fosses comunes, dels assassinats pel franquisme en ‘Madres paralelas’ no ha agradat a molta gent, i no sols als retrògrads de sempre, com era d’esperar, sinó també a gent que pensa que interfereix en la trama principal de les mares, de les dones, barrejant sentiments forçats. Jo no pense així. Ha sigut molt original i necessària aquesta fusió personal i històrica. Si Almodóvar ja queia malament a la dreta, i ultradreta, per ‘roig’, no diguem ara. És el seu film més polític, entenent el terme en el seu sentit etimològic grec, d’implicar-se en allò que ens envolta, en la societat i en la vida, oposat a idiota, tot el contrari, en grec. Una notícia que apareix en la pel·lícula, en una pàgina de premsa crec, em va semblar que deia: ‘las viudas son las verdaderas heroínas’. Jo ho ampliaria a totes les dones afectades per la terrible repressió franquista, mares, filles, iaies, germanes, esposes o núvies. Ja el grec Eurípides, al segle V aC, en la seua impressionant tragèdia ‘Les troianes’, parlava de les dones vençudes i humiliades després d’un conflicte, tema, encara, tremendament actual. A més, no hem d’oblidar un icònic personatge de la tragèdia grega, Antígona, la qual lluita fins al final per poder soterrar el cadàver del seu germà Polinices, en contra de Creont, el rei accidental, que representa el poder absolut. L’ésser humà contra les lleis injustes de l’Estat. Tema recurrent, amb moltes dones com a grans protagonistes (pensem, per exemple, en les sufragistes, i recordeu la pel·lícula homònima de 2015).
– Sororitat. Del llatí, soror, sororis, ‘germana’. Terme molt actual. Mireu les diferents accepcions. No és un tema nou per a Almodóvar, qui l’ha tractat estupendament, i de diverses maneres, al llarg de la seua filmografia. En ‘Madres paralelas’ el torneu a tindre. Delicat. Tendre. Preciós. Per a mi. Potser algun purità/puritana s’indigne. Problema seu serà i que deixe la resta de gent en pau. En veure la pel·li ho entendreu. Per cert, altra vegada la influència grega present.
– Interpretació. Una de les característiques principals d’Almodóvar és la seua capacitat per traure el millor de les seues actrius i dels seus actors. Ací ho torna a demostrar. Penélope Cruz està immensa, molt natural i mesurada. Milena Smit, Aitana Sánchez-Gijón i Israel Elejalde ho fan estupendament. Sense oblidar a una ‘clàssica’ almodovariana, Rossy de Palma i la breu, però intensa, aparició d’una altra gran, Julieta Serrano. Ha filmat el director utilitzant contínuament els primers plans de les cares de les protagonistes, recurs evident per intentar ‘entrar’ en els sentiments, en l’ànima, dels personatges. I crec que les actrius superen genialment l’examen, especialment Penélope.
– Fitxa tècnica. La fotografia del seu habitual José Luis Alcaine, meravellosa. El muntatge de Teresa Font, impecable, com demana la pel·lícula, encara que haja sigut criticat per algú. El guió, del propi Almodóvar, realista i ben calculat. Es nota que està informat d’allò que passa al seu voltant, ja que la història del film reflecteix uns quants successos i fets ocorreguts en Espanya recentment, sobre les fosses i sobre mares, fills i violència sexual. L’actualitat, la vida, inspira el cine. I l’art.
– Música. Soc un gran aficionat a la música cinematogràfica. Açò podria fer-ho molt llarg. Només diré que, amb Alberto Iglesias, Almodóvar ha trobat el seu alter ego De 1980 a 1988 el director col·labora amb Bernardo Bonezzi i utilitza també moltes cançons en les seues bandes sonores. No li donava massa importància a l’apartat musical, malgrat el bon treball de Bonezzi. En ‘Átame!’ (1989) firma la música el mític Ennio Morricone i en ‘Tacones lejanos’ (1991), Ryuichi Sakamoto, un altre gran. Res. Dues magnífiques partitures que no canvien la idea d’Almodóvar sobre la música. En ‘Kika’ (1993), tot cançons. Però arriba ‘La flor de mi secreto’ (1995), i comença la seua col·laboració amb el compositor basc Alberto Iglesias, de reconeguda fama aleshores, pels seus treballs impressionants per al cine de Julio Medem. I s’han fet inseparables. Totes les pel·lícules del director, de 1995 a 2021, porten la firma del magistral compositor, que ha guanyat 11 (!!) premis Goya, sis d’ells amb obres d’Almodóvar. I molts altres premis internacionals. Ara mateix és impossible entendre el cine del director sense la música del compositor. Un binomi perfecte. En ‘Madres paralelas’ Iglesias no compon la seua millor partitura, però la seua música és idònia per notar els sentiments de les protagonistes, per veure avançar els fets en què es troben immerses. Deuria ser molt difícil compondre música per a les pel·lícules d’Almodóvar, però Iglesias ho fa fàcil. Deixem-ho ací. Impressionant relació.
– Cartells. Recordeu la polèmica del primer cartell, amb la imatge del pit i la llet, censurat en algunes xarxes, i després acceptat, i criticat també pels carques de sempre. Ara és la portada de la banda sonora d’Alberto Iglesias. El cartell definitiu ens presenta a les dues grans protagonistes, abraçades, amb unes línies paral·leles, com les lletres, que intenten deixar de ser-ho quan s’abracen. Molt simbòlic.
En resum, i disculpeu el rotllo, aneu a veure-la. És l’única manera de saber si us agradarà. Serà la millor crítica. Si us atrau el cinema d’Almodóvar, crec que no us decebrà. Fer una pel·lícula original i emotiva no és gens fàcil. I aquesta ho és, malgrat les seues imperfeccions. Si aquests comentaris i apreciacions personals serveixen per a què l’aprecieu millor, em consideraré satisfet. El bon cine, i les bones sèries, estan per tot arreu. Gaudiu-les. Paga la pena. Acabe amb unes paraules que apareixen al final de la pel·lícula, molt aclaridores, sobre la memòria històrica. La gent reaccionària deuria llegir-les bé.
‘No hay historia muda. Por mucho que la quemen, por mucho que la rompan, por mucho que la mientan, la historia humana se niega a callarse la boca’ (Eduardo Galeano)
