Una nova, ‘Nova esperança’. Això és el que, al meu parèixer, representa aquest setè episodi, ‘reboot’ de la saga de LucasFilms, ara de la mà de Disney, que va desemborsar 4.000 milions de dòlars per a fer-se amb la productora de George Lucas.
Considere aquest qualificatiu que acabe de fer, neutral. Positiu en alguns aspectes, negatiu en altres:
Positiu perquè, després dels tres darrers episodis, és a dir els nous (episodis 1, 2 i 3), la saga torna als orígens més romàntics i purs del gènere d’aventures clàssic, el de l’odissea galàctica. Una pel·lícula tremendament entretinguda, sense cap decaïment de ritme al llarg de les seves dues hores de llargmetratge. Amb nous personatges realment carismàtics (els bons, dels dolents ja parle més avant) que no desentonen, que agraden i que conflueixen a la perfecció amb els protagonistes dels films dels 70-80. Té un punt d’emoció inexplicable per als fans de la saga que només es pot explicar veient com se t’ericen els pels cada vegada que en una escena fa aparició un d’aquests vells personatges encarnats pels actors que, en el passat, els elevaren a l’altura de mite cinematogràfic.
Hi ha gent que li recrimina l’absència d’aquestes facetes als episodis 1, 2 i 3. Que no resulten coherents amb la resta de la saga, o que perden cor i capacitat d’emocionar tal i com ho feren les antigues. En defensa seva m’agradaria dir que, malgrat que l’episodi 1 sí que em sembla prou més fluix que la resta, veig els dos següents molt necessaris ja que són als quals s’explica tota la trama política que hi ha darrere de les rebel·lions posteriors. A més de semblar-me, l’episodi 3, una autèntica meravella. Tant fosca, sentimental i dramàtica tota eixa evolució que pateix l’Anakin/Vader i amb eixe missatge final de que: els esdeveniments més transcendents (la proclamació de l’Imperi Galàctic) són causa de les emocions humanes més bàsiques i primàries, de vegades positives, com en aquest cas, l’amor.
Negatiu perquè la història transcorre massa paral·lelament amb la de l’episodi 4. Em semblen perfecte, inclús necessaris i de molt bon gust, tots els gestos de complicitat amb la trilogia original: que els antics protagonistes tinguen un pes relativament important en la nova trama, l’aparició del “Halcón Milenario”, etc. No obstant em sembla tremendament mandrós portar la trama pels mateixos camins que l’original:
– El paral·lelisme entre la noia protagonista i el Luke de la primera peli. Fins i tot el planeta on apareixen per primera vegada és idèntic, només canvia el nom.
– La creació de una nova ‘Estrella de la mort’… per què? Era necessari altra vegada? Què original!
– La comparació entre els antagonistes d’aquesta i les antigues resulta abismal, sobretot quan Keylo Ren es lleva la màscara. Darth Vader acollonava només veure’l aparèixer en pantalla i què dir de l’emperador…
Què podíem esperar d’un guionista tant limitat com J. J. Abrahams, creador d’insults a la intel·ligència com la sèrie ‘Lost’. A més d’un director un poc cutre perquè, tot hi ha que dir-ho, i ha enquadres que deixen prou que desitjar i escenes que semblen tretes d’un videoclip.
Com a balanç final considere que prevalen els aspectes positius als negatius, perquè al ser una nova trilogia li done la oportunitat als guionistes a que em donen fils argumentals més elaborats i convincents, que no em done la sensació de que estiga tot venut al servei de l’espectacle. I que, com mencionava al principi, aquest nou episodi és pur divertiment, rescatant l’esperit dels films antics, un homenatge al cinema d’aventures.
