Truman és una gran pel·lícula, de fet un peliculón, sobre la mort i sobre com cadascú tria la manera de morir,  no pel que fa a les circumstàncies, però sí pel que fa a l’actitud. En la  línia d’aquell magnífic llibre de Viktor Frankl ‘El hombre en busca de sentido’.  És també, per tant, una pel·lícula sobre acomiadaments i renuncies i sobre com – ja que la mort ens guanyarà la partida – aprendre a encaixar-ho amb sentit pràctic, amb esportivitat, com a bons perdedors.

Però el millor de tot  aquest viatge d’acomiadament per l’amor, les amistats, el treball, la família, els coneguts, les distraccions, etc. és el cant que Cesc Gay aprofita per fer-li a la vida i el missatge que, alhora, proposa d’acceptació de la mort con un fet natural sense tòpics i sense sensibleria. Amb tristesa, clar, però també amb humor. Fins i tot – si cal – amb humor negre, ben negre, com el que Ricardo Darin fa servir quan li diu al seu amic Javier Cámara en un moment de la pel·lícula que: ‘el cáncer se fue a hacer turismo por mi cuerpo’

Eixa es l’altra. Perquè malgrat la precisa realització, la sobrietat i l’encert d’un guió que tota la estona fa equilibris entre l’humor i l’amor, entre el riure i la pena, entre la profunditat i la lleugeresa i un magnífic desplegament d’actors secundaris sorgits als culebrons de TV3, aquesta pel·lícula no seria el que és de no ser pels genials Javier Cámara i Ricardo Darín que durant hora i mitja llarga – ara tu ara jo – ens mantenen admirats, bocabadats, emocionats i reflexionant sobre  quan estranya és la vida i dura la mort que -com deia William Munny-  no només et lleva tot el que tens sinó també tot el que podries tindre.