Winter sleep (Sueño de invierno), el llarg metratge turc que es va alçar amb la darrera Palma d’Or a Cannes, narra l’historia de l’Aydin, un acabalat actor de teatre que viu la seva jubilació a un hotel situat en l’Anatòlia central, Turquia. Hotel que regenta conjuntament amb la seva dona Nihal, molt més jove que ell, i als quals també se’ls ha unit la germana de l’Aydin, Necla, sumida en una depressió a causa del seu recent divorci.

A priori m’esperava una pel•lícula menys complexa a nivell argumental i molt més rica a nivell visual, que no vull dir que aquesta no ho siga, però que tractara l’evolució sentimental dels personatges confluint-ho paral•lelament amb les imatges bucòliques dels paratges agrestes de la zona. Molt més silenciosa i expressiva en aquest sentit.
Tot al contrari, passada la mitja hora m’adono de que estic veient una adaptació d’una de les grans obres de Dostoievski plasmada de manera audiovisual. El director no s’aprofita vanament de l’entorn en el que transcorre l’historia per a expressar tota la melancolia de les vivències dels personatges, sinó que el que fa és disseccionar-los a tots ells i mostrar-nos, de la manera més profunda i introspectiva, el seu caràcter, angoixes, somnis malmesos, il•lusions i esperances de futur, amb converses i diàlegs reflexius, transcendents, inclús de vegades amb tocs realment filosòfics, abastant temes com la pobresa, la caritat o l’almoina, el deure moral de l’home que no ha estat castigat amb la misèria respecte al que sí ho ha estat, la religió, el pas del temps i la pèrdua de la joventut i l’edat daurada, la soledat, la resignació, etc.

En aquestes idees em base per a comparar la pel•lícula amb l’estil de Dostoievski ja que, la majoria de la cinta transcorre amb escenes llarguíssimes de vora vint minuts en les quals s’intercalen diferents plans fixes, en una posada en escena de lo més teatral, i on els personatges dialoguen, seguint la línea argumental, creant un verdader tractat de psicologia amb els seus apassionants col•loquis, tal i com feia el geni rus.

En definitiva, una obra major, per veure-la amb calma, tenint temps, ja que la durada és de tres hores i quart, cosa que pot fer enrere a més d’un. No obstant, si llegint açò estàs d’acord amb el parell d’analogies que he fet, no tinc cap dubte de que gaudiràs d’una bona estona de bon cine.