Aquests dies es celebra el 150 aniversari del naixement de l’arquitecte alcoià Vicent Pascual Pastor. Aquestes efemèrides són perfectes per a organitzar esdeveniments al voltant d’assumptes que ens poden interessar als ciutadans. També serveixen al legítim interès d’altres paisans en mostrar-nos les emocions personals sobre algunes qüestions apassionants.
De vegades, embolicats per l’entusiasme, capgirem els arguments cap a la santificació dels temes, de les qüestions escollides o del personatges i les conseqüències són una certa desmesura si més no una vergonya. Tots tenim presents els fastos al voltant de l’extraordinària relíquia de Sant Jordi, els litres de tinta amb ocasió de la mort d’Adolfo Suárez, l’heroi de la transició democràtica o el simpàtic nomenament de Tirisiti com a fester d’honor.
Són d’agrair els actes culturals de celebració dels 150 anys del naixement de Vicent Pascual doncs almenys són ocasions per a parlar i raonar al voltant de l’arquitectura, la ciutat i els seus personatges. Més val parlar alguna cosa que no deixar-ho tot a l’oblit quedant-se muts. No obstant això, seria recomanable dirigir els discursos amb el màxim de pluralitat i intentar esforçar-se en fixar el context dels esdeveniments de la història. D’altra manera la passió potser ens porte a fabricar herois on sols hi ha persones amb cert talent, com moltes altres oblidades. Esperem que aquesta celebració esdevinga costum i així vagen commemorant-se a poc a poc i amb regularitat jornades, diàlegs i debats sobre altres arquitectes que hi van haver i que van tindre la seua oportunitat a la història de la ciutat.
Vicent Pascual fou un home notable d’Alcoi, també com arquitecte. Fou el responsable d’alguns dels edificis que ens plenen d’orgull –de vegades desmesuradament- en aquests temps de necessitat de glòries. Però també, com arquitecte, va construir edificis lletjos i va cometre equivocacions importants que encara sofrim. No es tracta ara de faltar a la cortesia ni tan sols de mostrar el desdeny, que tan ens caracteritza, sinó solament d’acollir el dubte per a contrastar saludablement la glòria dels nostres sants amb l’objectiu d’acostar-los a la seua veritable condició humana. És necessari preguntar-se l’estrany fenomen d’admiració universal i persistent que suscita aquest arquitecte en els darrers temps.
Els historiadors de l’arquitectura situen els anys de desenvolupament de l’Art Nouveau entre 1890 i la primera guerra mundial, encara que és cert que a Espanya els efectes i les influències dels fenòmens artístics apleguen una mica tard i s’allarguen alguns anys més. No obstant això, hi ha altres tendències i moviments artístics que conviuran a Espanya amb el modernisme, i així, des del segle XIX els arquitectes portaven una llarga tradició en la utilització de diferents llenguatges formals segons fora l’encàrrec i fins i tot, segons el perfil del client que demanava els seus serveis.
Vicent Pascual i Timoteo Briet es van titular just a l’any 1890 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona havent sigut companys de promoció. Durant molts dels anys de l’inici del nou segle solament estarien ells com arquitectes a la ciutat d’Alcoi fins a la arribada de Joaquín Aracil Aznar, que va rebre el títol a l’any 1916, i més darrerament Vicent Valls Gadea a l’any 1922. Per tant, a l’època del desenvolupament de la ciutat durant el primer quart del segle XX, les figures de Pascual y Briet eren les úniques dins d’aquest camp professional. Briet va morir a l’any 1925 però Vicent Pascual arribaria a exercir vora cinquanta anys. Aquesta circumstància va afavorir que fos un arquitecte molt prolífic, clar, sense massa competència.
Potser Briet fou un arquitecte més elegant i també, a causa de la seua prompta desaparició, potser va produir una arquitectura més coherent dintre d’un “estil” més concret. Hi havia pel seu estudi publicacions de l’obra de Víctor Horta que de segur l’influirien.
Per contra, Pascual va tindre que sofrir els canvis de tendències formals que va anar portant la història i les necessàries transformacions des de les posicions estilístiques que anaven caducant. Aquestes situacions no són gaire fàcils i no tots els arquitectes són capaços d’ajustar-se als nous temps amb habilitat. Això requereix un gran esforç en fer arquitectures amb la intenció de no estar lligades a la moda del moment, de manera que no es vegen antiquades, essent discretes, lògiques, elegants i que semblen com que sempre han estat ací.
Malgrat la voluntat i la força d’aquests arquitectes, el modernisme d’Alcoi resulta provincià, menys florit i menys sensual del que és fa a València. La casa de Fernando Cabrera és fruit de la seua directa col·laboració amb Vicent Pascual. El pintor Cabrera, òbviament sap dibuixar i és un home viatjat que parteix d’uns coneixements potser més cosmopolites i desvergonyits, però també a aquesta casa tots dos gaudeixen del treball d’uns artesans que podran construir-la així, amb certa capacitat, gràcies al nivell de desenvolupament industrial de la ciutat. En canvi, la Casa d’Escaló és més eclèctica amb els components formals. La intel·ligent decisió de presentar l’edifici exempt amb els passatges-patis laterals li dóna una contundència volumètrica important front als detalls modernistes que es redueixen en consideració.
L’extraordinari encert de l’edifici del Monte de Piedad es deu a la construcció de la plataforma horitzontal que procura la implantació de l’edifici distanciant-se de les traces dels carrers, mentre les tanques mantenen les alineacions. Una altra volta ací, la contundència de la regularitat del volum de l’edifici seria suficient per a l’èxit de l’edifici en aquest escenari urbà. Però açò és un recurs neoclàssic molt lloable i comú que en canvi, no es veu reforçat per la rigorosa planta de distribució dels espais ni per la massa esquemàtica resolució dels elements de la composició de les façanes. A banda resta l’errada del replantejament de les traces de l’edifici que fa que una de les façanes longitudinals siga al voltant d’un metre més llarga que l’altra, la qual cosa deixaria irregular
l’edifici complicant la seua pròpia construcció. Aquesta estranya simplificació dels elements de la composició també es veu als detalls ornamentals.
A les Fàbriques de Ferrándiz i Carbonell s’acusarà una mica més potser per les diverses intervencions de Briet i d’Aracil, potser per una intenció de transformar-se una mica acceptant la nova modernitat que anava florint o potser senzillament a causa del legítim sentiment de fatiga d’una manera de compondre amb la que Pascual no es sentia segur. Les noves tendències regionalistes sorgien amb força com a reacció a la deriva moderna que l’Art Nouveau prenia en les posicions vieneses i per simpatia, en les valencianes.
Aquesta poca contundència en el llenguatge de Pascual es fa notable a l’església de Sant Roc i a les intervencions de la Font Roja, doncs no hi ha una aposta enèrgica per una posició neogòtica acadèmica ni per un llenguatge eclèctic propi. Encara resulta més dubtosa aquesta pretesa senzillesa en les casetes per als obrers construïdes al nou barri de Sant Pancraci i a l’Eixample. Ací el compromís projectual sembla més interessat en l’operació immobiliària que en el trellat que Pascual posava als encàrrecs importants de la seua joventut.
Sorprèn la seua responsabilitat en la fallida rasant del nou carrer de Sant Tomàs, en l’ajust més que millorable de l’inici del carrer Sant Jaume i en la decisió d’inclinar la rasant del Pontó del Terrer, front als projectes d’urbanització del carrer Sant Llorenç i l’Escola utilitzant moderníssims paviments de formigó –fruit de la relació amb les empreses que van construir els ponts de Sant Jordi i de Sant Jaume- i, sobre tot, l’extraordinari i increïble projecte dels urinaris soterranis de la plaça d’Espanya, projecte signat per Pascual a l’any 1932.
En qualsevol cas, benvingut siga aquest homenatge a la figura d’aquest arquitecte com benvinguts han sigut els reconeixements al modernisme alcoià, però benvinguts esperem que siguen els homenatges a la resta dels períodes, manifestacions artístiques i personatges d’altres èpoques, blancs, negres i grisos també responsables del que ara som i benvingudes siguen les commemoracions als oblidats i als anònims personatges sense els quals la història d’aquesta ciutat seria parcial, incompleta i falsa.
Juan Francisco Picó Silvestre, és arquitecte i professor Associat de la Universitat Politècnica de València
Publicat 18/05/2015
Un artículo muy ponderado que despierta un sentimiento de gratitud en quienes gustan de la veracidad.
Detrás de la hagiografía con la que se ha tratado la figura de Vicente Pascual hay tres motivaciones que están presentes en la forma de proyectar en la sociedad algunos de los temas de nuestra Historia.
El primero es la exaltación de los atributos del objeto de estudio para elevar la calidad e importancia del trabajo de investigación realizado cuando éste es metodológicamente insuficiente.
El segundo es el “branding” o construcción de marcas con la que hoy en día se abordan muchos aspectos de nuestra cultura. En Alcoy uno de los ejemplos más notables de este fenómeno es el Modernismo, cuya manifestación real en nuestra arquitectura es en calidad y cantidad igual o inferior a la de otros estilos pero que se ha impuesto desde la promoción turística de sus activos culturales.
Y por último está una voluntad familiar, legítima y muy respetable, de no dejar caer en el olvido la figura de un alcoyano que bien merece ser estudiado y reconocido.
En cierto modo este homenaje a Vicente Pascual es también un homenaje a su hija Elena Pascual Villar, la persona que más luchó por dar a conocer la obra de su padre. Pero como muy bien indica Francisco Picó, que estos actos que aproximan a la sociedad nuestra arquitectura se amplíen al conjunto de sus lenguajes formales y autores.