4.LA COMBINACIÓ RELIGIOSA I PROFANA AMB ELEMENTS D’IDENTITAT ALCOIANA.
Fins ací, hem vist els elements del Betlem de Tirisiti, la seua evolució a través del temps i la seua permanència amb els anys malgrat els períodes de desaparició. Ha estat declarat bé immaterial d’interés cultural l’any 2002 pel seu caràcter ritual lligat al Nadal i a la ciutat d’Alcoi, a més de la la seua tècnica, que el fan únic a la Comunitat Valenciana i a tota Espanya.
És fàcil preguntar-se en aquest punt per què es manté amb tant d’èxit actualment. Si feu una ullada a la cua que es forma davant la porta del Teatre Principal d’Alcoi, voreu un públic heterogeni. No es tracta d’un teatre únicament infantil encara que haja estat objecte de propostes didàctiques i que des del novembre faça representacions per als escolars. És clar que la part infantil és important, com ho és el Nadal en general, però el públic que es veu a la cua és familiar i també de gent adulta que fa de la visita al Betlem de Tirisiti una mena de ritual nadalenc.
En un altre ordre de coses, segons Freud, el fet d’identificar-se amb un personatge no està motivat per la simpatia cap a ell, sinó que és més aviat tot el contrari: la identificació produïx la simpatia. A més, hi ha recursos en l’acció dramàtica que habiliten en l’espectador la simpatia cap a un personatge que potser en la realitat no es produiria (Jiménez Segura, 1990: 120).
En el cas del Betlem de Tirisiti, és obvi que la simpatia ja està garantida, però no es tracta d’un teatre de titelles qualsevol, d’una funció que un dia arriba a la ciutat i anem a vore-la; és una representació que cal anar a una ciutat concreta, Alcoi, i en un temps concret, el període de Nadal. Els qui visiten la ciutat ja saben que estem en Nadal, o almenys prop de les vacances de Nadal, si pensem en els xiquets i xiquetes escolars que assistixen a la funció. Té una càrrega simbòlica evident i més encara per als qui són alcoians.
La tradició ha fet possible la identificació amb quelcom que els pertany, el Betlem centenari amb uns personatges tradicionals que en altres circumstàncies potser no generarien cap simpatia. Pensem en els ateus, els antitaurins o aquells qui tant els fa les festes de Sant Jordi o bé els creients, quan apareixen les escenes picardioses amb la Tereseta o el tracte de Tirisiti cap a la Bonica. No és una simple suspensió de la incredulitat, que hi és, sinó també l’assistència a un ritual que fa possible la identificació d’uns espectadors diversos amb uns personatges tipus que se senten propis, en una escena que representa un lloc concret i amb un parlar que és l’autòcton.
Pel que fa a la part religiosa, s’incorporen els moments de la història sagrada que ja apareixien en altres representacions del cicle de Nadal. Com ja he esmentat adés, la part religiosa és en castellà, narrada amb l’entonació dels romanços de cecs, una musiqueta que evoca allò que ja s’ha aprés de memòria perquè es repetix sense variacions anys rere anys, ja que la història sagrada del Nadal és la mateixa. Qui s’haja criat en la tradició cristiana reconeixerà les escenes del cicle de Nadal.
Tanmateix, l’aparició del Reis Mags té un punt especial que tot alcoià reconeixerà de seguida. Potser serà la narració amb la musiqueta de la lliçó evangelitzadora ben apresa, però certes referències toquen la sensibilitat dels alcoians. A banda de la música nadalenca de l’adoració i la cançoneta a l’inici de la representació, els Reis apareixen per la muntanya amb llums, tal com ocorre a Alcoi. No sabem si el seguici que es veu de lluny i que va amb camells ha estat sempre així, però ben segur que allò que sí que connecta amb la tradició són les lluminàries que indiquen a la població l’entrada del seguici reial a la ciutat d’Alcoi. Els Reis apareixen damunt l’escenari a cavall, tal com era la tradició i posant al mig el rei negre, Gaspar. Els Reis, doncs, adoren el Jesuset com mana la tradició, però en el Betlem de Tirisiti són els Reis específicament alcoians.
La cavalcada dels Reis, declarada també Bé d’Interès Cultural Immaterial l’any 2011, se celebra a Alcoi amb continuïtat des de l’any 1885, uns anys més tard que la primera notícia del Betlem de Tirisiti. Uns anys més tard, el 1889, comença la celebració de l’acte de «Les pastoretes», on xiquets, xiquetes sobretot, vestits de pastors acudixen dansant a adorar el Jesuset. En el Tirisiti també té lloc l’adoració dels pastors, com marca la tradició. A Alcoi es fa dansant, com correspon a la celebració real de cada Nadal.
Els espectadors del Betlem de Tirisiti s’involucren emocionalment i participen de l’escena amb palmes en el cas de les pastoretes. Els xiquets i les xiquetes especialment esdevenen espectadors i actors alhora perquè tenen llibertat d’acció. La narradora els anima a preguntar, a increpar Tirisiti o a animar-lo i ells participen de gust. El fet de tractar-se d’una representació que té lloc en un moment temporal concret, un moment que és de la festa del Nadal alcoià, crea un nexe d’unió i d’identitat en els espectadors, que intencionadament s’han unit en l’experiència estètica que és el Betlem de Tirisiti (Argote, 2017: 73-75). Si pensem en l’espectador infantil, els xiquets i les xiquetes han anat duts pels adults amb la finalitat d’acomplir una tradició que és signe d’identitat. Per als qui no són d’Alcoi, valga la idea de vore una representació que manté un valor cultural indubtable.
Quant a la part profana, els personatges són éssers reals o tipus costumistes que van tindre el seu què a Alcoi. Hem vist al principi d’aquest treball que els titelles estan amb nosaltres des del començament dels temps i que no estaven destinats exclusivament al públic infantil. En la història del Tirisiti, el públic infantil era important com també ho era el públic adult; no hem de perdre de vista que també contenia personatges adults ben coneguts a Alcoi com el sereno, el torero Clásico, el bovo Catxutxa…
Segons una entrevista que Adrián Espí li va fer al fill d’Esteve, el text del Betlem de Tirisiti s’havia mantingut intacte i les novetats eren las morcillas que, de tant en tant, s’incloïen en la representació (Espí, 1979: 49). Sobre aquest particular, la incorporació de comentaris actuals al moment de la representació és un tret que ja tenien les representacions de titelles des del començament, un apropament al públic general. Pensem que els teatres de titelles de temàtica sagrada van acabar expulsats de les esglésies a causa dels elements profans que incloïen. Actualment, els comentaris burletes de Tirisiti sobre l’actualitat són ben rebuts pel públic adult que assistix a les representacions fins el punt de crear certa polèmica. L’any 2014, per exemple, Tirisiti va fer comentaris sobre el tancament de Canal 9, com també anys enrere se’n volia anar a la Lluna, no amb el globus de Milà, sinó amb helicòpter, «com Rajoy» (Candela, 2014). L’anècdota va anar més enllà i va considerar-se com una politització del Tirisiti; va fer-se una lectura perversa del Tirisiti.
En situacions com aquestes es perd de vista un tret que feia possible les representacions de titelles i no les d’actors: els titelles poden ser satírics i poden no ser ofensius. Joanfra Rozalén opinava igualment en una entrevista. Tirisiti pot dir el que vulga alhora que també defén el valor dels comentaris d’actualitat en la representació:
—El Tirisiti és irreverent, és malfaener, un poc gandul, és un iconoclasta. Hi caben moltes coses. En la part costumista expressa una connexió total i absoluta amb el seu entorn, com passava en molts retaules de titelles de l’època. És permeable a les coses que passen i a les coses que diuen. Tirisiti pot fer acudits de política i burlar-se de qui siga perquè li cap, al personatge. Això li dóna un punt de versemblança, envers els espectadors, encara més del que podria tindre una narració, per molt bonica, poètica i elaborada que fóra (Benavent, 2019).
Les referències a l’actualitat són, indubtablement, un punt atractiu per al públic més adult i una obertura cap a l’espectador més divers. Considere també molt interessant l’al·lusió de Rozalen a la versemblança. En el moment en el qual Tirisiti menciona els elements d’actualitat, en fa acudits, fa possible la suspensió de la incredulitat i connecta amb la realitat immediata de l’espectador. En aquest punt cal insistir novament en l’heterogeneïtat de l’espectador i com el Betlem de Tirisiti arriba a tots ells. Quan Tirisiti fa comentaris d’actualitat, fa l’ullet a l’espectador de més edat, a aquell que es troba en situació d’entendre les morcillas que mencionava Esteve fill en el passat. Són comentaris que fan riure l’espectador més adult, sempre que no faça la lectura perversa del comentari. Tirisiti, com els titelles evangelitzadors que varen eixir de les esglésies en el passat, gaudix d’immunitat perquè, contràriament als actors humans, transmet el missatge des de la seua figura artificial, sense afegits. Certament hi ha una narradora que traduïx el que diu el titella, però ningú no pensa en la narradora o en el titellaire com autors reals de les opinions. Narradora i titellaires són transmissors a l’espectador, però mai no li fan ombra als titelles.
La festa de Moros i Cristians es correspon als Reis de la part religiosa. És la celebració ritual que unix l’espectador jove i l’espectador adult. Hi ha notícia de la celebració de festes en honor a sant Jordi des del segle XV, quan era només una festa religiosa. Va evolucionar cap a la forma que coneixem hui en dia des de mitjans del segle XIX i el XX. En els primers anys del Tirisiti ja se celebraria la festa de Moros i Cristians i és probable que apareguera en la representació. Amb el transcurs dels anys, els espectadors han assistit a aparicions i desaparicions de filades. Adrián Espi va escriure que moltes de les primeres filades com Estudiantes, Salomonistas, Antigua Española o Sultanes van desaparéixer per introduir-hi es noves i que cada filada finançava els seus titelles perquè pogueren eixir a la representació (Espí, 1979: 31-33). Des del món extern a l’obra de teatre, hi ha la voluntat de incloure en l’espai escènic la festa de Moros i Cristians, tan pròpia de la identitat alcoiana.
Des de l’any 1989 la representació comença amb una introducció en valencià que ens situa geogràficament les escenes que l’espectador contemplarà. La introducció ressalta el punt geogràfic des del punt de vista amable. És una part nova, que s’afig a la tradició del Betlem i que, en la meua opinió, no fa més que acomplir la fita de mantindre-se actualitzant-se dins de la seua tradició. Joanfra Rozalen va insistir en el punt de mantindre la tradició per tal que el Betlem de Tirisiti no esdevinga un teatre de titelles que viatja per festivals i que perd l’essència que el va convertir en Bé Immaterial. Es tracta de no desfer la tradicional relació espai-temps-espectador:
—I com és que no feu més representacions? —És un Betlem i té les característiques que té, fem més de 200 funcions i vénen 32.000 espectadors, jo crec que ja està bé. Es tracta de buscar un equilibri entre economia, estima i amor pel treball ben fet. Quin sentit tindria? Tindria el sentit antropològic i podríem portar-lo a un festival internacional. Eixes coses tenen sentit, però en un element que arrela en la cultura popular, crec que no té sentit estirar més el braç que la màniga (Benavent, 2019).
En el Betlem de Tirisiti s’aconseguix el trencament de la quarta paret, que és la línia que separa l’espectador del que ocorre a l’escena i que es produïx quan l’actor interactua amb el públic (Argote Pavi, 2017: 35). En el cas del teatre de titelles, la interacció és evident per al públic infantil amb l’afegit que hi ha també la connexió cultural amb el Nadal alcoià, amb la participació del ritual que es repeteix a Alcoi durant els temps del Nadal.