4.CONCLUSIÓ
Així doncs, és obvi que el Betlem de Tirisiti forma part de la tradició dels pesebres amb titelles que hi havia en altres llocs. Des del punt de vista religiós, manté les escenes pròpies del cicle de Nadal, a excepció del degollament d’Herodes, que està insinuat amb la presència dels soldats romans que busquen Jesús. Conserva les característiques dels betlems amb la seua part religiosa i els seus elements profans que van ser en el passat motiu per l’eixida dels titelles de les esglésies.
Volem destacar que el Betlem de Tirisiti té les seues peculiaritats. És l’únic de les seues característiques que perdura a Espanya amb la tècnica de peu i vareta, amb restes de maquinària que recorden els antics retaules.
El Betlem de Tirisiti és una successió d’escenes que transiten de la part religiosa, la del cicle de Nadal, a la part profana, la més costumista i alcoiana. En totes dues, Tirisiti és present. En la primera, entra en la història sagrada en el detall de no donar posada a Maria i Josep i, en la part profana, la seua figura s’estén i és present en totes les escenes observant i protagonitzant anècdotes amb dubtós èxit. L’espai escènic representa l’Alcoi preindustrial tot i que apareixen figures que van viure plenament durant l’època industrial alcoiana com és el cas del torero Clásico. Així doncs, complix també amb els anacronismes propis d’aquest tipus d’espectacles, que incorporaven elements de l’actualitat del moment. El Tirisiti a través dels temps és un veritable teixit de realisme d’antany, de tradició oral i de crítica intencionada que pot estar encoberta o explícita.
No ens equivoquem si diem que el Betlem de Tirisiti és un art verbal i plàstic. S’ha transmés a través d’un narrador, narradora en l’actualitat, que va dialogant amb els titelles, traduïx el parlar amb llengüeta dels personatges i anima els espectadors a la participació. Els xiquets i xiquetes participen de bon grat amb la narradora i s’impliquen amb Tirisiti, viuen l’acció teatral de primera mà i fan possible la màgia de la suspensió de la incredulitat. És un autèntic plaer vore i escoltar el públic infantil advertir a Tirisiti del perill del bou, vore com crida davant del flirteig de Tereseta o com prega a Tirisiti, al final de la representació, que no se’n vaja, que es quede amb ells.
El Betlem de Tirisiti va ser declarat bé immaterial d’interés cultural i a dia de hui encara té vida una tradició que va començar fa 150 anys. Recordem que per a tindre aquest reconeixement, ha d’estar lligat a un temps, el Nadal, i a un lloc, la ciutat d’Alcoi. Forma part de la festa del Nadal d’Alcoi, que és present en el ball de les Pastoretes i en la Cavalcada, celebració aquesta també la més antiga d’Espanya. Totes dues estan presents en la part religiosa de l’obra.
Haig de dir que el Betlem de Tirisiti ha sabut mantindre la tradició procurant mantindre la seua essència, tot i que se li va afegir una lloa a l’inici escrita per Josep Pérez Tomàs recordant les que ja es feien en el passat en aquest tipus de representacions. El Betlem de Tirisiti té la virtut de reunir espectadors d’edats diverses. És clar que es ressalta el públic infantil per allò que són titelles els actors, però no hem d’oblidar que els titelles no estaven pensats solament per als xiquets i xiquetes. La representació té destinataris variats: per una costat, els xiquets que riuen amb Tirisiti i les seues aventures; per l’altre, els adults que riuen amb les tradicionals escenes i amb els comentaris d’actualitat que en alguna ocasió han patit la lectura o, millor dit, la interpretació perversa.
Com els seus avantpassats, Tirisiti, com que és un titella i no un ésser humà, podrà continuar dient el que vulga, perquè sempre rebrà la tolerància i l’estima dels seus espectadors. Qui podria enfadar-se amb un titella? Els espectadors alcoians que acudixen a la representació fan un acte d’identitat, d’unió de passat, present i futur, ja que molts d’ells porten els fills i els néts. És innegable que quan escoltem el Tirisiti, la narradora i el sereno, reconeixem el parlar alcoià, la seua tonadeta; estic convençuda que no seria el mateix si aquest detall canviara. Els qui no són alcoians, fan possible també la continuïtat d’una tradició i es fan el Tirisiti seu o simplement gaudixen d’un espectacle que es tradició única i alcoiana.
Per últim, només volem reconéixer la tasca d’Adrián Espí. Si vostés volen saber-ne sobre el Tirisiti, han d’acudir a les sues obres.
