Causa respecte i profunda admiració que molts pobles i ciutats arreu del mon tinguen himnes sense lletra, lletres sense himne o no tinguen res d’això, i que Alcoi un poble perdut en el cul del món en tinga dues.

També crida l’atenció el fet que cap dels autors d’eixos dos himnes, els dos músics alcoians més notoris i reeixits que ha donat la ciutat, no hagen pujat mai al cadafal a protagonitzar l’acte musical alcoià per antonomàsia: dirigir l’Himne de Festa. Cal preguntar-se per què Ovidi Montllor i Camilo Sesto, o Camilo Sesto i Ovidi Monllor, mai no van estar escollits pels factòtums municipals i festers del moment per dirigir l’Himne. Es per alguna cosa que van fer? O van dir? Se’ls va fer l’oferta però van declinar la invitació?

Com ja és tard per desfer la lletjor (cap dels dos està ja en condicions de dirigir res tot i que hi els ho oferira el mateix Mossèn Torregrossa) l’únic que ens queda és, aprofitant que hem tret a passejar el tema, analitzar amb profunditat aquestes dos emblemàtiques cançons per trobar punts en comú, estudiar les diferencies i esbrinar la imatge que transmeten al món d’Alcoi i dels alcoians. I, també – com no?-  per retre un sentit homenatge a aquests dos grans autors.

Iguals però diferents
Ovidi titula la seua cançó ‘El meu poble Alcoi’ títol inequívoc, objectiu i inqüestionable per a qualsevol que haja tingut accés a la partida de naixement del cantant. Es alcoià perquè ha nascut a Alcoi i per tant Alcoi és el seu poble. Digues-li poble digues-li ciutat tres voltes fidel. Punt i final.

El de Camilo en canvi resulta una mica confús, ‘El meu cor és d’Alcoi’. D’acord el cor sí  però i el cervell? i el fetge? i la freixura?… Si el títol d’Ovidi ens deixa el missatge clar que és d’Alcoi perquè ha nascut a Alcoi el de Camilo ens ve a dir que sentimentalment se sent unit a Alcoi però que com qualsevol relació ‘en un momento dado’ pot refredar-se i enviar-se a pastar fang.

L’ésser i el no-res
La cançó d’Ovidi està escrita en tercera persona i aborda l’assumpte des d’un punt de vista informatiu, gairebé periodístic, fent una descripció geogràfica (té costeres i ponts / té muntanyes que el volten / i li donen fondor) històrica  (poble d’història d’homes / que han volgut llibertat) i folklòrica (són moros i cristians / que el cafè els fa germans / sempre perden els moros / i guanyen els cristians) de la ciutat, la qual cosa, a moments, la fa assemblar-se a un fullet d’agència de viatges.

Amb l’excepció de l’estrofa ‘allí fan ser un riu /  aigües brutes de fàbriques / allí fan nàixer boira / del fum brut sense ales’ que com a reclam turístic només serviria per promocionar els atractius volcànics de les terres de Mordor.

La de Camilo, en canvi, està escrita en primera persona i ho tracta tot d’una manera molt més íntima. Així més que del poble al que dona títol la cançó ens parla de bones intencions cap a la humanitat rotllo illuminati (estic en el mon / tractant de fer lo més humà i millor) i del seu tarannà positiu (Però entre tants som sempre tan pocs / els que estem a favor) que per cert entronca amb un altre cantant que –equivocadament- es podria considerar a milers d’anys llum d’ell com és l’Albert Pla (Ya estamos hartos de estar en contra, a partir de ahora estaremos a favor; a favor, incluso de estar en contra). 

Aquest optimisme s’esvaeix, però, en adonar-se que ningú no li fa cas (Sabem que al cap o al fi ni cas / a la nostra cançó) i es converteix en lament (cadascú va a lo seu) davant la indiferència de no se sap qui. La qual cosa  provoca que el cantant acabe demanant l’intercessió divina (Que mos ampare Deu)

Tan lluny però tan prop
La cançó d’Ovidi està plena de referències locals (Allí hi ha un campanar / que en guerra el van tombar… / Amb un Cantó Pinyó / lloc de cita amb tothom / amb el Barranc del Cinc / com dos braços oberts. / Allí hi ha una glorieta… / I encara té una font / roja i fresca tostemps)  la qual cosa transmet a l’oient la sensació de que l’autor parla específicament d’Alcoi i no de cap altre lloc d’arreu del món.

En la de Camilo aquestes referències no es que no estiguen sinó que – diguem-ne- estàn diluïdes en el torrent sanguini (Sempre porte en la sang / A la meua terreta) Cosa lògica, per altra banda, perquè com ha quedat dit des del començament el seu cor es d’Alcoi.

I a més són menys concretes. Per exemple el vers ‘Com un sospir, de foc i festa’ igual podria servir per als Moros i Cristians, les Falles, la Nit de Sant Joan que per a un simulacre dels Bombers de la Diputació. ‘Anant entre muntanyes i valls’ aprofita tant per Alcoi, per a la vall de Nuria com per a Grindelwald en el cantó de Berna. De fet la única concreció és la menció, rotllo herbolari, al ‘raimet de pastor, romer, pebrella i timó’ no especialment afortunada, tot hi ha que dir-ho. Perquè el raïmet de pastor es troba a tot el País Valencià, el romer arreu el Mediterrani, incloent-hi Bulgària, Ucraïna i Crimea. El timó a Europa, Àfrica del Nord i Àsia. L’única que podria considerar-se alcoiana és la pebrella ja que la seua localització es ‘limita’ a la província de València i nord de la d’Alacant.

Un home una idea
Ovidi  introdueix en la cançó reflexions de collita pròpia sobre la interpretació de la realitat i la història (especialment punyents en la versió original que poden consultar al final de l’article) del paper jugat per l’església en la postguerra (Per vergonya de tots / i beneït pel clero / la vergonya de fer-te / anar al teu enterro) la lluita de classes (Tants amos, tants obrers, / tan dolç i tan amarg) o la vida després de la mort (fins que se’n van / al món millor que ens diuen).

En el cas de la de Camilo més que reflexions trobem exhortacions d’anar per casa. Algunes de fàcil comprensió com aquesta de caire ecologista (Deixeu que cresquen als bancals / les llavors en pau) i altres una mica més confuses (No mos talleu els ponts / I els camins que mos porten al cel) ja que barregen temes urbanístics de rabiosa actualitat -com la renovació del pont de Sant Jordi- amb temes místics tipus ‘Autopista al cel’ la sèrie de TV protagonitzada als anys 70 pel bondadós àngel Jonathan / Michael Landon.

Els enigmes
La cançó d’Ovidi, tot i que és parca en misteris, deixa dos enigmes oberts per a gaudi de l’oient. El primer, als versos: d’un poble que l’ofeguen / i que no mataran. Qui o quins ofeguen a Alcoi? Com pot estar tan segur el cantant de que mai el mataran? I el més important, això és un cant d’esperança o es una espècie de maledicció rotllo: no t’hauries de morir mai, sempre malalt? L’altre és: ‘el raconet / que només el sé jo / ple de flors a l’estiu / ple de flors a l’hivern’. On hi és? Existeix realment o és una espècie de vacil·lada? O pitjor encara, de cas estava advertint-nos, anticipadament, dels efectes del canvi climàtic?

Els enigmes de la cançó de Camilo son de caràcter més lingüístic. De fet el primer és una manifestació de precocitat que, tot i no ser un enigma, causa perplexitat a l’oient (Vaig començar a respirar / I al mateix temps a parlar), sobretot quan considerem que un xiquet normal parla fluidament a partir dels dos anys. L’altre també es lingüístic però en l’accepció de llepar. Què vol dir-nos el pillet de Camilo quan diu: L’amor sempre està als nostres peus / I això no te preu?

Les circumstàncies
‘El meu poble Alcoi’ juntament amb ‘La Fera Ferotge’ eren dos cançons insígnia que Ovidi Montllor havia d’interpretar en tots els recitals. A l’igual que li passava a Llach amb ‘L’Estaca’ o a Raimon amb ‘Al vent’. La cançó, però, no es va enregistrar fins l’any 1994 al disc Verí Good, que Ovidi no va poder acabar a causa del càncer que li va causar la mort. Posteriorment, es va publicar a l’Antologia (2000), l’edició que recull tota la seua obra musical. El 1974 el cantant va publicar el seu tercer disc anomenat A Alcoi.

‘El meu cor es d’Alcoi’ (1991) va aparèixer al vigèsim disc d’estudi de Camilo anomenat ‘A voluntad del cielo’. Un àlbum amb el que va recuperar els índexs de popularitat (la segona cançó del àlbum ‘Amor mío ¿qué me has hecho?’ es va mantindre durant 18 setmanes consecutives al nº 1 de la revista Billboard) després de més de cinc anys d’absència del cantant del mercat discogràfic.

La cançó que, ni de lluny, era una de les més destacades ni de l’àlbum ni de la història del cantant, ocupava la cinquena posició entre deu, darrere de ‘Amores con doble vida’ i per davant de ‘Qué mala vida’.

Català/valencià, castencià/catanyol
Llevat d’alguns localismes com eiximeneres o fondor, en lloc de fondària, per qüestions de ritme i rima, l’Ovidi utilitza un català normatiu a la manera de València, amb una ortografia i una gramàtica totalment ortodoxes. En canvi Camilo, no sabem si per les llargues estades a Miami o pel fet que habitualment cantava en espanyol, fa un us més lax de la llengua de Joanot Martorell.

De mostra un botó: ‘aunque tinga l’aigua hasta el coll’ dos paraules castellanes en una frase de set elements. Un 28,75% d’errades. O aquesta altra: ‘em voldrà hasta la mort’; la cual cosa,  per altra banda, apropa la cançó de Camilo a l’alcoià que, com tothom sap, és l’idioma que es para a Alcoi i que a altres indrets és conegut com catanyol (català+espanyol) o castencià (castellà+valencià)

Jesús què coincidència
Tot i que com s’ha pogut veure al llarg de l’article – d’alguna manera – les cançons de tots dos cantants ofereixen punts de vista diferents, divergents i allunyats – rotllo tu a Boston jo a Califòrnia-   del que representa per a ells Alcoi, hi ha, però, un punt de total coincidència i plena harmonia: a tots dos Alcoi es suggereix alguna cosa relacionada amb dificultats respiratòries.

‘D’un poble que l’ofeguen / i que no mataran’ en el cas d’Ovidi i (El meu cor es d’Alcoi / I aunque tinga l’aigua hasta el coll) en el de Camilo. En qualsevol cas Alcoi per a ells és sinònim d’ofegament, de complicacions pulmonars, fatiga, dificultat per a respirar. Estan subreptíciament els cantautors parlant-nos de la legionel·la? ¿Avisen als visitants? ¿O volen recordar-nos que Alcoi és una ciutat catatònica plena de ciutadans sompos, somordos i posmes que resulta ofegadora? La solució en pròxims lliuraments.

Vore/escoltar: EL MEU POBLE ALCOI

Vore/escoltar: EL MEU COR ES D’ALCOI