Projectar la cultura de l’Alcoi del futur passa indefugiblement per imaginar una cultura que respecte la diversitat dels membres d’una comunitat sense obviar els trets que s’han anat construint de manera comuna i que pertanyen a la comunitat, i que alhora oferisca elements que cohesionen a la pròpia comunitat, que faça als seus membres partícips. Passa per tindre una cultura que fomente la creació i la participació ciutadana; i sobretot el sentit crític.
Les dimensions bàsiques que considerem han d’estar present són el seu indefugible caràcter transversal, la democratització de l’accés a la cultura, la facilitació d’una plataforma per als creadors i la necessària, sobretot a la nostra ciutat, relació de complicitat amb una nodrida societat civil.
3.1.La transversalitat de la cultura
Com hem apuntat al començament la cultura no és només la producció de contingut sinó que és tot allò que compartim amb més persones i que ens integren en un mateix col·lectiu. Per això considerem que la transversalitat que hi ha en la vida quotidiana de la societat s’ha de traslladar a la gestió pública de la cultura. Si la cultura és el conjunt d’eines que ens permeten entendre el món, la seua gestió ho ha de tindre present i la cultura ha d’estar present en totes i cadascuna de les regidories i departaments municipals. Perquè no és viable tindre una regidora d’Igualtat quan el llenguatge utilitzat i les activitats realitzades en general només promouen la desigualtat per raó de gènere. No és possible defensar els trets identitaris quan la resta d’àmbits del govern usen de manera diària el castellà. Cal que la cultura entre de ple en la política de Joventut a través de la promoció de la creació com element de futur per als joves i de formació de la seua identitat personal. Ha de formar part de la regidoria d’Educació fent servir l’art, la música, la literatura com un element clau de la formació. La cultura ha d’estar present a l’àmbit del Benestar Social a través de l’ús de la creació cultural en el tractament de determinades malalties o dolències o per fer front a processos d’exclusió social, àmbits en els que ja està ampliament contrastada la seua solvència; i ha d’arribar als majors, perquè mitjançant la cultura la gent gran es reivindica com una part activa de la societat. És doncs necessària una gestió integral de la cultura i que a més a més aquesta amare tota la gestió de les diferents àrees de l’administració.
3.2.Millorar l’accés a la cultura com a un element de cohesió social
Amb un objectiu democràtic és necessari que siga més senzill accedir a la cultura i això no significa únicament establir preus populars als esdeveniments, sinó també facilitar l’accés a activitats adients a tot tipus de públics sempre respectant nivells d’excel·lència i professionalitat en les propostes.
Per exemple, a Alcoi al 2012 hi havien 7.851 xiquets i xiquetes d’entre 0 i 12 anys (Padró d’Habitants, INE). Membres de la nostra comunitat que necessiten d’una programació adequada no només als seus interessos sinó també amb la idea d’ajudar a que hi configuren els seues interessos del futur. És menester una planificació per aquest col·lectiu tant per a que en gaudisquen de la cultura de manera individual i juntament amb els seus grups d’iguals com en la resta de la família. Com, i ho hem de tindre present, facilitar que els seus pares i mares hi puguen accedir també a les activitats culturals implementant serveis de cura que així ho proveisquen. D’altra banda, continuant amb la variable de l’edat, hi ha més de 6.000 persones amb 75 i més anys que requereixen, no d’una programació especial ni molt menys, però sí de mesures que faciliten el seu accés als llocs on es desenvolupen les activitats. Igualment ens hem d’assegurar de l’accés als diferentes col·lectius presents a Alcoi tant per raó d’etnia, origen o capacitats. Cal un acostament a les seues realitats des de la nostra cultura, no només d’intercanvi sinó de comprensió i aportació.
En aquest sentit també és important que Alcoi entenga com a propi la seua posició de població capdavantera a l’àmbit comarcal i actue en conseqüència facilitant l’accés dels públics d’altres poblacions de les comarques a les activitats que s’organitzen.
3.3.Plataforma als creadors
Cal una aposta decidida per aprofitar la ingent capacitat creativa que han mostrat la població d’Alcoi. I per tant s’han d’oferir una plataforma des de la qual la població puga formar-se, provar per trobar el seu camí, o bé assolir nous objectius dins el conreu de les diferents especialitats dels artistes incipients. En aquest sentit, la ciutat disposa de centres i institucions que poden col·laborar en la matèria amb valuoses aportacions i criteris ben interessants: l’Escola d’Art i Superior de Disseny, el Campus d’Alcoi de la UPV, l’Escola Municipal de Belles Arts, o fins i tot els centres d’educació secundària i Batxillerat poden ajudar a crear i vertebrar aquestes plataformes per a la creació.
Igualment, seria interessant realitzar una cerca de finançament per contribuir amb beques i ajuts a la projecció de nous creadors, ja que una de les millors formes de promoure la creació entre els més joves és mitjançant els casos d’èxit i les experiències personals d’aquells artistes i intel·lectuals que aconsegueixen fer-se un camí professional amb la seua feina.
3.4.Enfortir els vincles amb la societat civil
Com hem dit al començament, Alcoi és una ciutat on la presència de les activitats culturals de les entitats juguen un paper clau en la dinamització social, potser magnificada per la existència de nombrosos mitjans de comunicació locals que s’alimenten d’aquestes activitats i nodreixen de contingut moltes de les propostes. Tanmateix hi ha que matisar aquesta apreciació segons els que ens anotava Rausell (2002) i també Ninyoles (1996) sobre una menor presència capdavantera de la ciutat en aquest àmbit.
De fet no és estrany, ja que a l’Estat espanyol la feblesa del teixit civil ens acompanya històricament –amb diferències segons territoris– i ens fa més endebles per a respondre als reptes que tenim ja a sobre (Subirats, 1999). Tot i així no podem obviar la seua incidència en la quotidianitat dels ciutadans. Tenint en compte, a més l’augment d’una feblesa que l’organització d’un mercat de treball cada vegada més exigent i demandant, que no permet ordenar la vida de les persones de manera independent a aquest lloc de treball, en especial per a la classe treballadora. No debades com assenyala Cucó (1991) la classe social intervé en la propensió a participar en el món associatiu, essent els treballadors els menys presents, excepte en sindicats i associacions esportives.
Aquesta escassa presència de les associacions és més visible en les dones, per a qui la combinació entre el treball productiu i el treball reproductiu no deixa espai per a res més (Perelló, 2009), i quan en formen part és en el cas de no tindre responsabilitats de cura imminents i rígides, o bé formen part d’entitats estretament relacionades a aquestes responsabilitats, com és el cas de les associacions de pares i mares en les escoles.
A més a més viure a un hàbitat format per poblacions de mitjana o petita dimensió encara que facilita l’existència de xarxes de solidaritat, sobretot familiars, complica la sociabilitat en altres esferes, com és el cas de l’esbarjo, donades les escasses opcions. La seua població ni compta amb temps suficient ni amb una suficient diversitat d’opcions amb excepció sovint de les activitats festives. Per exemple, la festa de Moros i Cristians que a moltes poblacions de les comarques es realitza, o també a bandes de música amb un fort arrelament al País Valencià. Entitats que segons Ariño i Cucó (2001) formen part d’una xarxa associativa bàsica present a la gran majoria de municipis de petita mida formada per entitats de caràcter recreativo-cultural, esportives, d’interessos comuns (com és el cas de les associacions de pares i mares) a més a més d’entitats festives. Una major densitat poblacional i moral, continuen dient, de certa complexitat estructural dóna les condicions suficients per a l’emergència d’altres tipus d’entitats més basades en el voluntariat (associacions de veïns, defensa de les minories, medi ambient, solidaritat internacional…)
A Alcoi hi ha un ampli conjunt d’entitats que bé directament com indirecta estan implicats en la vida cultural de la ciutat i entre les que cal destacar la capacitat de d’aplegar voluntats de les Festes de Moros i Cristians on s’integren centenars d’alcoians i que any rere any organitzen les festes patronals de la ciutat així com la Cavalcada dels Reis Mags. Actes d’important arrelament social i amb una forta implicació ciutadana si bé és cert que mancada d’igualtat. Un fet que mostra el que anotavem amb anterioritat, com el poder i la desigultat travessen les relacions culturals.
A banda d’aquesta participació social a través d’entitats de caràcter festiu (i per tant cultural) cal destacar-ne d’altres tot i que resulta complicat amb l’elevat nombre d’entitats existents a la ciutat i relacionades amb la cultura. És el cas d’Amigos de la Música de Alcoy, entitat creada en 1983 i dedicada a la promoció de la música clàssica que a hores d’ara, segons el seu lloc web (www.aamalcoy.com) compta amb 600 socis i sòcies. O bé les quatre bandes de música (La Primitiva, Unió Musical i Nova, més el Serpis, ja federada). El Centre Ovidi Montllor inaugurat al 2002 que té com a objectiu la promoció de la llengua i cultura pròpies; durant aquests anys ha dut a terme una notable activitat de promoció i producció propia d’activitats culturals. L’associació centenària El Trabajo dedicada a la promoció de la lírica i les arts escèniques. El teatre amateur amb companyies com La Cazuela o Teatre Circ. La Coordinadora pel valencià de l’Alcoià i el Comtat, entitat que forma part de la federació d’associacions per la llengua, Escola Valenciana i que a més a més de vetllar per la promoció i ús del valencià al sistema educatiu organitza nombroses activitats culturals. El Club d’Amics de la Unesco des de finals dels 60 treballant per la defensa dels Drets Humans des de l’activisme cultural. La concepció llibertària de la feina cultural de l’Ateneu Popular el Panical i la jove entitat Fem Cultura. Però també la Colla ecologista La Carrasca, el col·lectiu 8 de març, l’Associació Fotogràfica Alcoiana, Amics de Joan Valls, el CAEHA (Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics), els grups de Danses Sant Jordi i el Carrascal, les colles de dolçainers i tabaleters, la Coral Polifònica… i tants i tant altres.
De fet la participació de la cultura es troba totalment mediatitzada per variables com la classe social, el gènere i el nivell formatiu. Així doncs, dins la política cultural es fa necessari establir una línia d’atenció a tot tipus de públic potencial; no es tracta només de respondre a les expectatives del públic que actualment consumeix cultura, sinó d’ampliar el mercat fent més interessant i còmode el seu consum, amb productes adreçats a públics minoritaris i amb característiques especials.
Enfortir el sentit crític
Enfortir el patrimoni que tenim no tant sols el físic i paisatgístic sinó també el simbòlic com és el fet del nostre passat cultural amb la cura de l’arquologia industrial però també de la memòria dels treballadors i empresaris, dels artesans, dels mateixos creadors…
En aquest sentit, el propi foment del pensament crític es pot desenvolupar des de la pròpia organització i planificació de la vida cultural, posant en marxa diferents consells per a afavorir la participació. Així, a banda dels propis productes culturals, la pròpia gestió participativa, la presa de desicions, el contrast de criteris i el contacte amb les tasques organitzatives contribueixen a generar un estat d’opinió proactiu en l’àmbit cultural que a més afavoreix la democràcia activa i promou la participació ciutadana.
En definitiva, amb aquestes dimensions hem tractat de sintetizar els fonaments bàsics sobre els que considerem s’hauria de construir una política cultural per a la nostra ciutat. Una política cultural que permeta, en la mesura del possible, construir una societat més equitativa per a tots i totes.
Un futur per a Alcoi amb la cultura com a eix?
En pensar un Alcoi del futur és precís prendre en consideració la gestió de la cultura, tant en el seu aspecte més ample com de manera restringida. És precís ser conscient de què la cultura esdevé un element central en la nostra configuració com a poble, com a comunitat tant present com futura. És precís doncs parar atenció en construir un projecte a mitjà i llarg termini tenint en compte les relacions de poder que hi implica.
Per una banda, cal fer esment de la importància del moment actual. Vivim a una societat que està experimentant canvis, a una ciutat que està vivint un moment important de la seua història amb alguns condicionants que poden considerar-se com una transició socioeconòmica. En el context actual, amb un govern autonòmic desgastat i unes fórmules polítiques generals esgotades, és moment d’implementar noves polítiques, amb recursos limitats però imaginatives i innovadores. En aquest marc, doncs, juga un paper fonamental la política cultural, ja que a banda de ser un dels principals mitjans de projecció pública de les idees i formes polítiques, suposa una excel·lent plataforma per a dur al terreny de la gestió pràctica el corpus ideològic de les formacions polítiques. És, per tant, un bon moment per repensar la política cultural. Per redimensionar la gestió de la cultura des de l’administració pública, com a un dels passos més decisius i importants com a base de l’Alcoi del futur.
En aquest context, però, val a dir que la desfeta perpetrada per successius governs de dreta locals i autonòmics ha deixat una important rèmora molt complicada de superar. Han estat molts anys de feina per impulsar i imposar un determinat model que no ha enriquit gens la societat; al contrari: ha promogut perfils immobilistes, pràctiques elitistes i un allunyament de la cultura de la realitat social ciutadana. Serà necessari redoblar els esforços, ampliar els recursos i obrir portes a la participació i a la contribució de veïns, col·lectius i entitats, crear xarxes i aliances, comptar amb criteris de joves i de creadors emergents, encetar canals de col·laboracio i vies de cooperació i reinventar la comunicació entre la cultura i l’administració. S’ha de refer el camí desfet durant anys, i s’ha de refer amb els ferraments que hi haja disponibles, sense renunciar a cap perquè els recursos públics seran cada vegada més limitats.
Pensar amb un bon futur per a Alcoi i per a la seua gent requereix incorporar un projecte de gestió cultural ben pensat i planificat. Un projecte que tinga en consideració la diversitat en les pràctiques culturals i el que hi ha al darrere d’aquesta diversitat. Un projecte la pretensió central del qual siga fer partícips al màxim nombre de persones en les millors circumstàncies, contribuint a que s’hi senten identificades amb allò que es presenta en gran mesura perquè han pres part de la seua construcció.
La cultura no és simplement programar activitats i creuar els dits per a que el públic siga receptiu. La cultura és un arma per millorar la societat, i ha de caminar i crèixer junt als espectadors, als creadors, als programadors i als actors. La cultura és una eina tan perillosa que és capaç, ja ho hem vist, de generar desigualtats socials i alterar les relacions de poder, però alhora és una eina tan meravellosa que permet generar riquesa, augmentar el prestigi exterior de comunitats senceres, multiplicar l’autoestima col·lectiva i, a més de tot això, generar benestar en les persones. El camí és llarg i complicat, però paga la pena.
Referències bibliogràfiques
Alcaraz, Manuel (2009). De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana. València: Publicacions de la Universitat de València.
Ariño, Antonio, Josepa Cucó (2001). “Las organizaciones solidarias. Un análisis de su naturaleza y significado a la luz del caso valenciano” Revista Internacional de Sociología (RIS), 29. pp.7-34
Ariño, Antonio; Inmaculada Serra (2010). “Cultura y socialización” a García Ferrando, Manuel (coord.) Pensar nuestra sociedad globalizada. Una invitación a la Sociología. València: Tirant lo Blanch. pp. 89-100.
Azagra, Joaquín; Joan Romero (2007). País complex. Canvi social i polítiques públiques en la societat valenciana, 1977-2006. València: Publicacions de la Universitat de València.
Bourdieu, Pierre (1991). La distinció: criterio y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus.
Cucó, Josepa (1991). El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana. València: Ed. Alfons el Magnànim.
– (2013). “Poniendo a Valencia en el mapa global. Políticas, desarrollos urbanos y narrativas sobre la ciudad” a Metamorfosis urbanas ciudades españolas en la dinámica global. Barcelona: Icaria. pp. 157-181.
Felipe, Maria Jesús (2007). «El sistema de protección social en la Comunidad Valenciana: algunos indicadores sociales» Arxius de Ciències Socials, 17. pp. 43-53.
Hernàndez i Martí, Gil-Manuel; Maria Albert Rodrigo (2012). “La dinámica general de la política cultural en el País Valenciano: posiciones, discursos y prácticas de los actores culturalesvalencianos” RIPS, Vol. 11, núm. 3. pp. 89-114.
Perelló, Fátima (2009). «Y tendrás más tiempo… estrategias privadas de conciliación» Asparkía. Investigació feminista, 20. pp. 17-34.
Ninyoles, Rafael (1996). Informe sociològic de les Comarques Centrals Valencianes. Gandia: CEIC Alfons el Vell.
Rausell, Pau; Salvador Carrasco; Francisco Marco; Josep Tomàs; Enric Fombuena (2002). Cultura; factor estratègic per a les Comarques Centrals. Gandia: Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals de les Comarques Centrals Valencianes (XIEC).
Subirats, Joan (ed.) (1999). ¿Existe sociedad civil en España? Madrid: Fundación Encuentro.
Article publicat a la revista Eines de l’institut Pare Vitoria.