Qüestions prèvies
Si a Ressonàncies tètriques (I de IV) vam tractar La cançoneta dels cochillets i els personatges de les Mananes hui continuarem amb Còlera letal reivindicativa alcoiana.

Més avant, a les restants Ressonàncies tètriques tractarem les categories estètiques al voltant de la mort i ens aproximarem a l’estètica alcoiana. També, ens posarem tragicòmics amb Tres culaetes a la porta del cementeri i Sereno, quina hora és? D’altra banda, destacarem l’art i el glamour d’una de les morts més artístiques de tota la Península i que va tindre lloc a Alcoi per obra d’alcoians.

 III. Còlera letal reivindicativa

A finals del segle XVIII i principis del XIX hi ha molt de difunt i malalties infeccioses. Trobem ignorància i desesperació de gent que acudix a l’Església a la recerca d’esperança davant d’una vida no massa llarga. Tenim gent que no demanava els serveis dels metges, que tampoc no podien pagar, i les malalties socials típiques, malalties populars típiques, malalties infeccioses com l’escarlatina, la malària, la diftèria, el vòmit negre, la virola, tuberculosi i el còlera morbo, de gran mortalitat. En el Romanticisme, la mort afectava més els joves i era vista com una alliberació; l’abandó total i el suïcidi, meta admesa i desitjada contra el contagi i contra el propi patiment. Eren tan romàntics que deien allò de tú te mueres y yo iré a ponerte flores al cementerio.

Llorens Ferri (1965): Dona de dol, oli sobre paper preparat 80 x 40 cm

A Europa, sense allunyar-se de les tenebres, hi ha un prosista sinistre i excèntric de visió tètrica i apocalíptica, Thomas De Quincey (1), un dels més influents en la literatura. Entre els escriptors influïts, tenim Edgar Allan Poe, Baudelaire, Lewis Carol, Dickens, Proust, Chesterton, Virginia Woolf, D.H. Lawrence o Jorge Luís Borges. També influïx en James Joyce, George Elliot, Hermann Melville i Stéphane Mallarmé. De Quincey escriuria, considerat l’assassinat una de les Belles Arts, que els segles XVII, XVIII i XIX conformen l’era augusta de l’assassinat. Però també altres escriptors posteriors i més pròxims als valencians, com el personatge Toni de Bearn de Llorenç Villalonga, en deixaran fe d’aquesta observació sobre el segle XIX:

“[…] crec que a mesura que mos refinem anirem essent més cruels, perquè tot està sempre compensat. Es segle XIX és es segle d’es grans invents, de sa fraternitat i de ses guerres més horroroses. Tot presenta sa seva contrapartida. Allò que té anvers ha de tenir revers. Déu, summament misericordiós, condemna moltíssima gent” (2).

Passa el temps. Construcció de cementeris i mortalitat a causa d’epidèmies estan vinculats a la febre groga de 1804 i al còlera de 1885. A Espanya es decreta la Reial Ordre del 26 d’abril de 1804, dilatació de la R.O. del 3 d’abril de 1787 de Carles III. La R.O. del 1804 exigix la construcció de necròpolis allunyades del nucli urbà i prohibix sepultar a les esglésies degut a que les vinculaven amb les anteriorment esmentades malalties populars. D’altra banda, el negoci entorn la mort, i ajudat per les desamortitzacions, canvia de mans…

I Alcoi separa arquitectònicament la ciutat dels vius de la dels difunts.

Llorens Ferri (sense any): Amb corbata, oli sobre paper 65 x 52 cm

S’arrima la segona meitat i finals del segle XIX, de caràcter llòbrec i passional. Tenim el Modernisme decoratiu i arquitectònic en Alcoi. En definitiva, tot volta el Modernisme: els arravataments de la naturalesa, drama wagnerià, parnassianisme, simbolisme, decadentisme… I depressions i suïcidis ressonen, també en literatura.

A la ciutat grisa d’Alcoi tenim ressonats crims passionals, proletaris indignats i xiquets explotats, revoltes, anarquistes, malalties i el fantasma del còlera derivats de l’amuntegament i la insalubritat als nuclis industrials i de les aigües estancades, putrefactes, fecals i brutes del suc dels difunts. Tenim un vertader focus d’alta mortalitat per la concentració de gent treballadora que fa ús habitual dels diminutius i de la ironia, i el consegüent trasllat i ampliació del cementeri. Ressona que la ciutat d’Alcoi tenia un Ajuntament escàs de diners que havia de pagar els ponts i la construcció d’un nou cementeri a extramurs. A més a més, no feia massa temps, se les havia apanyat amb Pelletes.

Un xicotet incís cal fer pel que fa a la procastinació de la construcció del nou cementeri  perquè, mentre ressona que els diners es necessitaven per a construir els ponts alcoians, a Madrid, la procastinació de la construcció del cementeri de l’Almudena es deu a la resistència de l’Església a fer-ho, al voltant de l’any 1884:

“La titularidad municipal del nuevo cementerio suponía una importante pérdida de ingresos para la Iglesia, gestora única de los actos funerarios hasta entonces, de manera que el Ayuntamiento hubo de negociar para conseguir que las autoridades eclesiásticas bendijesen los terrenos”.

Arribat l’acord i l’acceptació de construir el nou cementeri madrileny, després de la visita del rei Alfons XIII, “el Ayuntamiento pagará a la Iglesia 5 pesetas por cada adulto y 2’5 pesetas por el enterramiento de cada niño. Fue una forma de compensar el dinero que perdían al no enterrar a sus fieles en las Iglesias” (4).

No comment.

En aquells temps hi havia molta mortalitat infantil per culpa de l’epidèmia de còlera, però no només per açò. Cada dos per tres tocaven a àngel.

En Alcoi, des del segle XVIII, era tal l’estima pels xiquets (i el preu) que aquells que morien sense ús de raó, inclosos els nounats, eren soterrats a les foses de les seues famílies al cementiri medieval situat davant de l’església parroquial de Santa Maria i a l’interior de l’edifici parroquial, tot i que estava prohibit soterrar-los a l’interior dels temples (5).

Però deixant de banda qüestions més aviat polítiques i de negocis, vull remarcar eixa especial predilecció dels alcoians per l’estètica de la mort. És tal que fins i tot tenen un dels cementeris més destacats d’Europa i que ja gaudeix d’una “ruta etnopoètica” de caire fúnebre (si és que ho porten en la sang; els encanten les excursions al cementeri). Arribats ací, els alcoians podrien anar plantejant-se la creació d’una mnemoteca contra la malèfica força de l’oblit.

De nou, un xicotet incís per a reflexionar sobre aquest art entorn la mort que sembla caracteritzar els alcoians. Com encertadament observa Louis-Thomas Vincent, l’home, ésser manipulador/constructor i fabricant d’armes que maten, soterra els morts. Açò configura, com deia el romàntic macabre i divertit Edgar Morin, una “bretxa bioantropològica” entre els humans i la resta d’animalets. I m’agradaria afegir: la bretxa la trobem en l’art. O és que no trobem art i artesania als cementeris i a tot allò que envolta l’assumpte fúnebre? Un clar exemple de la bella art fúnebre l’observarem a Alcoi.

Per tant, cridem alcoians: En defensa de l’antropotanatologia! En defensa de la filosofia per a la vida! No amaguem la mort! Visca la Bella Art i estètica de la filosofia per a la vida!

Més negocis (en sentit positiu i artístic) i espectacle…

En definitiva, no és d’estranyar que Alcoi tinga una seqüència de dramàtiques històriques, histèriques i macabres perquè ha estat ciutat industrial, repleta de proletaris, molts anticlericals, beatos i industrials, i ha albergat la seu internacional anarquista de la III Internacional al carrer Forn del Vidre.

Aristòtil ja s’ho olorava quan escrivia la Política: la reproducció anàrquica de l’home afavorix revolucions i el crim (açò són mecanismes de renovació).

Ei, tetes i caragolets! Que Alcoi anava servit de població i d’anarquistes que tenien interioritzat allò que deia Bakunin: “La passió de la destrucció també és una  passió creativa”. Ei! Que Alcoi, ànima col·lectiva, va protagonitzar l’alçament obrer més important del segle XIX…

Traducció i resultat: còlera letal reivindicativa.

Notes
 (1) Escriptor anglés Thomas De Quincey (1785-1859). Autor de On Murder Considered as one of the Fine Arts, On the Knocking at the Gate in Macbeth, The English Mail-Coach i The Vision of Sudden Death, entre altres.

(2) VILLALONGA, Llorenç, Bearn o La sala de les nines, cinquena edició de novembre de 1985,  Edicions 62, Barcelona, p. 79.

(3) Interessant aquesta cita que si l’haguéren recitat als alcoians potser els hagués encés un  poquet més:  “En 1834 es pronto para ver con claridad esta transfiguración y lo que se aprecia en la documentación es solamente la importancia dada a los estados de ánimo como factor no ya predisponente, sino abiertamente causal del cólera. Así, en la memoria médica que los médicos vitorianos publicaron ante la primera amenaza de la epidemia, en 1832, se recomienda “conservar la calma moral, porque los pesares, el terror y las pasiones fuertes son causa de enfermedad”. En el mismo sentido pueden encontrarse textos similares en boca de autores de mayor prestigio que se publicaron en la Gaceta de Madrid o en el Boletín de Medicina, Cirujía y Farmacia; por ejemplo, en éste último advierten del riesgo “à todas las personas pusilánimes”, pues aseveran que “conocemos señoras que no han debido à otra causa el ser invadidas del cólera [que el ver el carro mortuorio]”. Cita extreta de la tesi doctoral de Manuel Ferreiro Ardións,  dirigida pel catedràtic Antonio Rivera Blanco del departamento d’Història Contemporània, any 2012, El cólera en las transformaciones del siglo XIX en Álava. La epidemia de 1834, p. 277.

(4) Informació extreta del reportatge sobre el cementeri de l’Almudena “La ciudad del recuerdo” del programa Crónicas de TVE (08/05/2017). http://www.rtve.es/television/20170508/ciudad-del-recuerdo/1541102.shtml

(5) “En Alcoi y durante la primera mitad del siglo XVIII todavía se mantuvo en uso este antiguo cementerio medieval, ubicado delantede la iglesia parroquial de santa María, en el área que hoy ocupa la plazuela de la Virgen María». En él había fosas particulares y otras comunes, en las que se enterraba a los pobres y los restos que se sacaban al vaciar las fosas del interior de los templos. Según Aries, era obligatorio que los infantes que morían sin uso de razón fuesen sepultados fuera de los templos, pero esto era puramente teórico pues en Alcoi, desde luego, los niños, incluso recién nacidos, eran enterrados en las fosas propias de sus familiares, aunque estuviesen dentro de los templos”. SANTONJA, José Luís, “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen” en Revista de historia moderna, nº 17 (1998-99), pp. 37-38.

Bibliografia
ALBERO, Jaume, El simbolisme màgic en el conte popular. El valor psicològic i educatiu de les rondalles, Pagès Editors, 2005.

BORJA i SANZ, Joan, Les fonts etnopoètiques en l’obra literària de Bernat Capó.

CASTELLANOS, Jordi, “Modernisme i Noucentisme”, Revista d’Història l’Avenç, 2ª edició, núm. 25, març (1980), 2ª època.

DE QUINCEY, Thomas, Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, (prólogo, traducción y notas de José Rafael Hernández Arias) 1ª ed.Valdemar, Madrid, 2008.

MARIOTTINI, Laura, “El uso de los diminutivos y su relación con la cortesía lingüística en los chats” en Cultura, lenguaje y representación, Revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I / Cultural Studies Journal of Universitat Jaume I, vol. III, 2001.

MARTÍNEZ-MEDINA, Andrés, “El cielo en la tierra: cara y cruz de las ciudades de los muertos en el siglo XIX” en Revista del Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Canelobre, núm. 64, invierno 2014.

PLA, Josep, Obra completa. Volum VII. El meu país, Barcelona: Destino, 1968

SANTONJA, José Luís, “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen” en Revista de historia moderna, nº 17, 1998-99.

THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017.

TORMO COLOMINA, Josep, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana, Ajuntament d’Alcoi i Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alcoi, 1995.