Qüestions prèvies
L’adeusiau avança amb un somrís d’aurora. Hui, a Ressonàncies tètriques (IV) ens posarem tragicòmics amb Tres culaetes a la porta del cementeri i Sereno, quina hora és?
Per últim, destacarem l’art i el glamour d’una de les morts més artístiques de tota la Península i que va tindre lloc a Alcoi per obra d’alcoians
VI.Tragicòmics
Els minuts i els anys avancen fins que la mort ens arreplega, a uns abans i als altres, després; ebris i sobris, a qualsevol hora i lloc. En Alcoi els soterren al cementeri conegut popularment per Cantagallet, denominat oficialment Sant Antoni Abad. En aquest cementeri s’han protagonitzat alguns relats tragicòmics: Les tres culaetes a la porta del cementeri i Sereno, quina hora és? Aquesta actitud còmica i de broma bé pot respondre a una conducta evasiva amb un consol final. Exorcitzar la por a la mort mitjançant l’humor implica distanciar-se de la transició traumàtica.
D’altra banda, ajuntar la mort i l’humor implica la disfressa de la desesperació i la por que ens fa la mort.
Segons Thomas, la tècnica (medicina, criogenització) i l’humor són els dos procediments oposats als intel·lectuals (creences) o religiosos (ritus) que ajuden a fer front a la mort (1).
Tres culaetes a la porta del cementeri (2)
“El cementeri d’Alcoi té unes barres de ferro i uns ornaments dels que ixen uns ganxets que semblen fulles. I van anar tres borratxos i fent-se els valents, un d’ells va dir:
– A vore qui pega tres culaetes a la porta del cementeri i diu “mort, si t’atrevixes, vine i arreplega’m”.
I, llavors, uno pega les culaetes i diu:
– Mort, si t’atrevixes, vine i arreplega’m.
Pega una culaeta:
-Mort, si t’atrevixes, vine i arreplega’m.
Pega una altra culaeta:
-Mort, si t’atrevixes, vine i arreplega’m.
I diu:
-No m’ha agarrat!
I l’altre diu:
-A que tu no t’atrevixes?
I aquell pega i s’enganxa, pam! I s’enganxa la corretja en la fulla aquella i exclama:
-Ah! Que m’ha agarrat, que m’ha agarrat!
I els altres dos se’n van anar corrent i no van saber res més d’ell.
A l’endemà se’l trobaren congelat. Estava mort. Estava enganxat, allí, en la corretja”.
Sereno, quina hora és?
El següent micro-relat entre l’acudit i la broma no ha de ser anterior a l’any 1894. Aleshores, ja havien obert la nova ciutat dels morts d’Alcoi. Probablement data de finals del segle XIX perquè les galeries subterrànies causaren gran impacte i perquè hi apareix el nínxol a les galeries i al relat. Es tracta d’una construcció inusual als cementeris, les úniques conegudes a territori espanyol, on trobem tota una trama de nínxols. Les galeries són tres: San Severo i San Fabián, en honor als alcaldes de l’època de la seua construcció, i San Antonio, nom del cementeri.
“Això és un sense casa que estava borratxo i que es gitava a dormir als nitxos que estaven buits. Una nit que es va clavar en un nitxo, quan va passar el vigilant del cementeri, li va preguntar:
-Sereno, quina hora és?
I el vigilant es va morir del susto, d’un infart, perquè pensava que era un mort el que parlava”.
I aquesta va ser la mort sobtada del pobre vigilant, la mort sense el previ avís, la més indesitjada per la lletania cristiana.
D’altra banda, em ve a la memòria allò que va manifestar l’any 1966 la Societat de Tanatologia de llengua francesa i que també arreplega Louis-Thomas Vincent: “La muerte es la certidumbre suprema de la biologia […] La muerte en sí misma tiene un carácter intemporal y metafísico, pero deja siempre un cadáver actual i real” (5).
Tampoc no descuidarem l’ofici de sereno o vigilant de nit. Per Reial Decret del 16 de setembre de 1834 (6) s’organitzà el servei dels serenos a les capitals de província. Els serenos són homes que viuen en la foscor del món comú dels mortals. Viuen sense llum diürna. Són inspiradors de relats i llegendes i que protagonitzen experiències fantasmagòriques. També són uns pobres desgraciaets. Després de veure la normativa que regulava el gremi, alguns pensaran: “un pobre desgraciaet al que li donaven una faeneta”. En el cas del teatre de teresetes d’Alcoi, patix, pobret, les males passades d’aquell i no fan més que marejar-lo amb una hora que no coneix.
De manera que, com podem comprovar, al cementeri d’Alcoi trobarem borratxos i gent de tota classe, també els mateixos vigilants del cementeri.
“El sereno s’ha perdut
En la Font de la Salut
I una üela l’ha trobat
Amagat en un forat”
Tampoc no té desperdici la cançó del sereno del Betlem de Tirisiti i la seua peculiar relació amb l’hora, hora que pregunten els xiquets constantment. A més de ser l’únic personatge que, a part de Tirisiti, té veu pròpia. Tot això vol dir alguna cosa, però ara no hi entraré.
Tot plegat, en Alcoi sembla que la Mort no és una senyora de mitjana edat, excessivament prima i amb la cara xuclada. En Alcoi, la Mort és un borratxo quan es posa còmic; un home de vicis i plaers quan es posa tràgic.
VII. L’arrastre de Pelletes: l’art i el glamour de la mort social
La mort sobtada, la no prolongada, per als romans era una benedicció; i per a la lletania de l’Església cristiana, entesa mort sense avís, era la més maleïda. A la terreta alcoiana és la més còmica, sense matisos, la més ridícula i desafortunada, producte de la debilitat, però també la més amable alhora si pensem en Pelletes, perquè la mort, quan es posa tràgica al teatre de la vida alcoiana, la cosa es posa espectacular, inspiradora d’obres pictòriques.
“Si fas alguna fechoria, t’arrastraran com a Pelletes”, l’alcalde que va tindre l’honor de protagonitzar l’arrastre de la revolució del Petroli. Ell protagonitza la mort social (7) en Alcoi. Pelletes (8), allunyat d’una mort sobtada de comèdia, va protagonitzar una lletania de tragèdia digna dels grans clàssics. Ressona que li van tallar el cap; altres diuen que els ous. Potser li ho van tallar tot. Això sí, el van arrossegar per tot Alcoi. Els alcoians són uns arrastralcaldes…
L’arrastre va ser una obra transgressora en tots els sentits, tècnica i socialment, creada per la comuna alcoiana sense vel·leïtats messiàniques que, a més a més, va reflectir el mode de vida de la mateixa comuna. No va ser simplement una acció. Va ser un espectacle glamurós que posaria a prova tant a una dictadura com a una democràcia, que encara fascina, i que superà el Living Theatre perquè no va passar a mainstream. Atractiu i ben visible, glamour tètric i real, excessiu, recolzat en uns valors determinats, dinàmic. Una sèrie de factors es van combinar i van ser perfectes perquè cadascú va ser responsable i va assolir la seua funció en el seu precís instant, en estructura heterogènia, és a dir, sense desordre a la ciutat grisa. Aquesta bella art carregada de dinamisme no anava a la recerca de ser glamurosa o grandiloqüent, sinó que ho fou a conseqüència de tots els factors combinats, per això va ser glamurós i ressonat; massa bo, com les galeries del cementeri.
Si hagués estat Camilo Sesto aleshores, potser hauria esclatat: “Siempre se apodera de mi ser/ mi serenidat se vuelve locura/ i me llena de amargura”.
Em resulta tan poètic pensar que el glamour mortuori dels alcoians tinga a veure amb la seva indústria tèxtil… La mort laica alcoiana és com una gran femme fatale. (Ai, per cert! Que no coneixeu un tal Giacomo Leopardi que va escriure un interessant diàleg traduït per Antonio Colinas? Diálogo de la Moda y la Muerte. “Das muestras de no conocer el poder de la moda”).
En Alcoi poden organitzar una “ruta negra” des del 2016 i celebrar un Sant Valentí obscur el dia 15 de febrer de 2018. I és que… si tenen un Sant Jordi Matamoros i una necessitat imperiosa de tornar a mirar els morts al barranc de la Batalla (9) arriscant les seues vides, als alcoians no els fa mai res por (10). I com canta Camilo Sesto, Vivir así es morir de amor (11). Si és que siempre se repite la misma historia.
Conclusions
És evident que els alcoians fan de l’assassinat una de les Belles Arts, i de la Mort, un bell (o una vella) Artista.
Els alcoians tenen un potencial únic. Configuren un nucli de naixement-mort-renaixement. Resiliència. Renàixen de les cendres i de la memòria, units. La unió fa la força. Trobaran la resposta al futur (esperem que no ho facen tard).
I si decidiren fer alguna pel·lícula o musical, tenen material autòcton per a la banda sonora. I no descuidar el vestuari: ben glamurós, perfecte, com el de les festes alcoianes.
Visca Sant Jordi!
Llorens Ferri (1995): Sant Jordi al barranc del Sinc, aquarel·la sobre paper 70 x 51 cm
Notes
(1) Veure THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p. 391.
(2) D’aquest relat també hi ha una versió amb un clau al mateix cementeri. I un relat de les mateixes característiques el trobem a Canillo, un municipi d’Andorra, “Plantar un ganivet al cementiri” (tipus ATU 1676B).
(3) S’hauria de comprovar el nom del cementeri a què es deu. Era tradicional que el nom del cementeri es donara en honor al sant del nom de la primera persona que era soterrada.
(4) Segons Thomas de Quincey en l’article The Vision of Sudden Death consultat en la publicació Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, traduït per José Rafael Hernández Arias. DE QUINCEY, Thomas, Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, (prólogo, traducción y notas de José Rafael Hernández Arias) 1ª ed.Valdemar, Madrid, 2008.
(5) THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p.33.
(6) Per exemple, podem veure com funcionava al Boletín criminológico, núm 28 abril 1997, Instituto Andaluz Interuniversitario de Criminología. Facultad de Derecho. Universidad de Málaga.
(7) Veure sobre la mort social en THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p.53.
(8) Agustí Albors Blanes (Alcoi, 25 de mayo de 1822 – id. 10 de julio de 1873).
(9) L’any 1276, Alazraq i els seus assetjaran Alcoi.
(10) De El meu cor és d’Alcoi, tema musical de Camilo Sesto. Escoltar en https://youtu.be/Td0nVRorJKc
(11) En el següennt enllaç Camilo Sesto y Alaska interpreten Vivir así es morir de amor: https://youtu.be/YH0dxTjX4m0
Bibliografia:
ALBERO, Jaume, El simbolisme màgic en el conte popular. El valor psicològic i educatiu de les rondalles, Pagès Editors, 2005.
BORJA i SANZ, Joan, Les fonts etnopoètiques en l’obra literària de Bernat Capó.
CASTELLANOS, Jordi, “Modernisme i Noucentisme”, Revista d’Història l’Avenç, 2ª edició, núm. 25, març (1980), 2ª època.
DE QUINCEY, Thomas, Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, (prólogo, traducción y notas de José Rafael Hernández Arias) 1ª ed.Valdemar, Madrid, 2008.
MARTÍNEZ-MEDINA, Andrés, “El cielo en la tierra: cara y cruz de las ciudades de los muertos en el siglo XIX” en Revista del Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Canelobre, núm. 64, invierno 2014.
PLA, Josep, Obra completa. Volum VII. El meu país, Barcelona: Destino, 1968
SANTONJA, José Luís, “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen” en Revista de historia moderna, nº 17 (1998-99).
THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017.
TORMO COLOMINA, Josep, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana, Ajuntament d’Alcoi i Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alcoi, 1995, p.21″.