Hi ha una dita prou popular al món anglòfon sobre el professorat: those who can, do; those who can’t, teach. És a dir, que aquells que poden, fan coses (de profit, m’atreviria a afegir); els que no poden, es dediquen a ensenyar. Esta frase podria resumir anys i anys de desprestigi de la professió docent no només al nostre país, sinó gairebé a tot el món occidental.

Si em posara a analitzar tots els tòpics lligats a l’ensenyament, este article no s’acabaria mai. Per això he pensat en discutir els més comuns. Ara que tinc una experiència suficient, ara que s’han acabat set mesos d’aventures com a professor a l’institut Maria Ibars de Dénia, puc atrevir-me a dir la meua sobre este món tan apassionant.

Els agruparé en torn a quatre qüestions relacionades amb el professorat i l’alumnat. Serà l’opinió personal -salpicada, per tant, de vivències pròpies- d’un professor interí de Ciències Social qualsevol.

1.Falta professorat vocacional

Si fem cas a la frase del principi, la docència estaria reservada a tots aquells que no saben què fer amb la seua vida, o que tal volta no tenen la valentia per a emprendre. En altres paraules, són persones que han vist com han fracassat alguns dels seus projectes vitals. El món educatiu, per tant, s’obre com una porta, a vegades d’emergència.

Evidentment, esta es la realitat d’alguns companys i companyes, però és quan jo alce la mà i em reivindique com a professor vocacional. Fals, tot fals. Bé, o tal volta no és tot cert. És veritat que des de sempre m’he sentit fascinat per la docència, per la possibilitat de fer classe. Recorde que sempre era un dels que es prestava voluntari per explicar alguna qüestió. També era un dels que explicava dubtes als companys i, fins i tot, vaig quedar alguna volta amb xiques a la biblioteca per estudiar, sense cap cometa ni doble sentit. Ni sort tampoc.

Tot i això, quan vaig tindre l’oportunitat de planificar el meu futur laboral, vaig optar en principi per la investigació i la docència universitàries, gràcies a la concessió d’una beca de quatre per a escriure una tesi doctoral sobre la idea de Europa a Espanya entre els anys 1914 i 1933. En un món perfecte, una beca FPU –Formació del Professorat Universitari– i un posterior doctorat obririen les portes de la universitat. Ací, però, és molt més complicat. No només has de tindre sort i ser dels millors; també es necessita un endoll connectat a una potent central elèctrica.

Per tant, es pot dir que la vocació, encara que recomanable, està un poc sobrevalorada i idealitzada. Un professor vocacional pot caure a l’abisme de la realitat, i també pot passar tot el contrari: que una professora no massa convençuda del camí triat s’enamore d’esta professió uns mesos després d’haver fet la seua primera classe.

No es pot oblidar que es tracta d’un treball remunerat més, i que la casuística és tan elevada que és impossible no ser injust si es tendeix a generalitzar. Dit açò, no cal dir que és preferible un professorat compromès (deixarem de banda el terme ‘vocacional’) que un esclau de la rutina i el desencís.

2.El professorat no està preparat. És molt fàcil ser professor

Amb la meua nul·la capacitat per fer contactes dins d’una xarxa caciquil i clientelar, el futur s’allunyava del meu present, així que vaig optar pel camí de l’ensenyament secundari, o las enseñanzas medias, un terme desgastat, antiquat i una mica pejoratiu que em va recordar sense cap intenció malèvola un professor universitari madrileny.

L’any 2012, quan encara era becari d’investigació, en vaig matricular en el Màster d’Educació Secundària, el substitut del famós i extingit CAP o Curs d’Adaptació Pedagògica. Ara que he fet camí per aules, corredors i sales del professorat, puc afirmar que al Màster conviuen dos realitats paral·leles: la distorsió dels centres educatius perpetrada per la universitat, i l’experiència sensible de les pràctiques als centres.

Va ser precisament allí, durant el període de sis setmanes de pràctiques, quan vaig comprendre, il·luminat per una epifania, que: 1) és molt fàcil entrar a una classe, sempre que tingues l’habilitat de fer girar el pom o la maneta d’una porta. 2) el que realment és difícil es sobreviure a eixa classe i omplir de contingut els 55 minuts assignats.

No obstant això, fàcil i difícil són antònims, no conceptes absoluts. Hi ha una gradació de subjectius negres i blancs. Per això mateix, l’afirmació de que ‘és fàcil ser professor’ s’ha de respondre sempre amb la interpel·lació comodí de ‘defineix fàcil’. Totes les professions tenen el seu Tourmalet particular –o el seu baptisme de foc– quan la teoria passa a un segon plà, però crec que la docència a l’educació secundària és un dels sectors on este impacte és més evident.

Respecte a la preparació del professorat, estic d’acord: no estem preparats. El Màster –com el CAP en el seu moment– només t’habilita per poder treballar. Habilitació no és sinònim d’aprenentatge Tot el que pugues aprendre, llevat d’honroses excepcions, és redundant i força innecessari.

El mateix ocorre amb les oposicions, un sistema obsolet i molt absurd que, no obstant això, segueix envoltat d’una certa aura de prestigi i reconeixement social… sempre que les aproves amb plaça, clar. No estic llevant mèrits a totes les persones que, amb el seu esforç, han tret la seua plaça, però no es pot obviar l’arbitrarietat de la prova i el posterior concurs de mèrits. És curiós, però només sent un professor interí pots arribar a comprendre que tindre èxit en un procés de selecció no et converteix automàtic en un bon professor de manera automàtica. Sí serveix, i molt, per aprofitar totes les propietats positives de la resiliència, el neologisme de moda que està relacionat amb la capacitat de superar situacions complicades i traumàtiques

3.Els adolescents de hui en dia són mal creguts, mal educats, indolents, no respecten res ni a ningú

Etcètera. Quan estava fent el curs de capacitació docent en valencià (un requisit per poder estar en la borsa d’interins), vaig tindre una interessant conversa amb un grup de companys i companyes. L’opinió dominant era que els i les adolescents eren poc menys que uns monstres en miniatura i delinqüents en potència que, de segur, ens farien odiar la nostra futura professió. Ningú d’ells, cal dir-ho, tenia experiència en un centre educatiu.

Esta és una qüestió molt més important del que pareix: hi ha futurs professors i professores que volen fer classe tot i tindre (molts) prejudicis contra la part més important de l’ampla família educativa. No tracte d’imposar una visió idealitzada de l’adolescència. He treballat set mesos amb adolescents i no ha sigut fàcil. M’he enfadat, he expulsat quatre o cinc alumnes, m’he posat sovint en mode abroncament. Al mateix temps, he intentat fer de mare, pare, motivador, conseller, observador o guia. He entès, per fi, tota la polisèmia de la paraula “empatia”. He fet tot el possible per ajudar als meus i les meues. A vegades he fracassat, com no podia ser d’altra manera. I clar, he tingut èxit. Si estem d’acord en que la docència s’assembla a una muntanya russa, llavors no hi ha tanta diferència entre els docents i l’alumnat adolescent.

Es tracta d’una generació diferent a la meua, a la vostra si es que sou majors de 30 anys. Diuen que el món ha canviat molt ràpid, i també el context social, polític i cultural. Són els i les millennials , una paraula totalment buida de contingut que s’utilitza de forma exagerada per definir una realitat que és difícil de comprendre. Jo també vaig abusar d’esta etiqueta. La pregunta és: el canvi ha sigut tan gran?

Ara es parla dels problemes derivats d’internet, la dependència del mòbil, la falta de valors, problemes a les aules com l’assetjament escolar… Llevat de les les noves? tecnologies, que en la majoria dels casos són només un envoltori, els problemes de l’adolescència continuen sent gairebé els mateixos.

A banda d’estes eventualitats, crec que no es posa massa l’accent en les virtuts que, generalment, es poden trobar en esta etapa de la vida, como poden ser la lleialtat, la transparència, l’absència quasi total de filtres o la generositat. Malauradament, tot s’ha de dir, no he trobat massa compromís amb l’esforç, sobretot a les primeres etapes de l’educació secundària.

En definitiva, crec que la clau està en deixar de veure els adolescents com si fórem antropòlegs que van a estudiar el comportament d’una tribu llunyana des del punt de vista cultural

4.Mare meua! Tants estrangers? I teniu molts conflictes?

Si els nazis que es van refugiar a Dénia pogueren visitar el IES Maria Ibars, segurament deixarien de banda totes les seues idees racistes. El mateix passaria amb totes les persones que encara tenen algun tipus de prejudici racista o xenòfob, eixos microrracismes o moments incòmodes que segur que ha patit bona part de l’alumnat d’origen estranger.

Reconec que quan em van donar les llistes dels grups, vaig reparar en alguns noms i cognoms impronunciables, i a vegades també vaig tractar d’esbrinar si es tractava d’un alumne o d’una alumna. L’impacte fou interessant, perquè jo estava acostumat a una major uniformitat. Just quan vaig acabar el batxillerat, es produí el primer boom d’immigrants en la història d’Espanya. Precisament, gran part de l’alumnat del Maria Ibars -i de molts altres centres- arribaren dels seus països o, fins i tot, van néixer ja a Espanya.

Dénia té gairebé un vint per cent de població immigrant. La mitjana a tot l’estat és més o menys la meitat, el deu per cent. En eixe percentatge no estan reconeguts com a immigrants els nascuts ací o els que tenen pare o mare espanyola. Per això, el nombre d’alumnes d’origen estranger és encara més elevat.

Esta peculiar situació, molt pròxima al mite del melting pot, va donar joc a preguntes com les de l’encapçalament. La relació, quasi instintiva, entre immigració i conflicte (o violència) ha estat alimentada pels mitjans de comunicació. Per això, era comprensible una certa preocupació entre amics i coneguts.

He vist conflictes al centre i com es solucionaven. També he tractat amb alumnat força difícil, però en tots els casos el factor de l’origen era irrellevant al cent per cent. Per a ser sincer, només he aprofitat la circumstància de treballar en una ONU en miniatura per al meu (i el seu) profit. Bé, i per això del valor afegit a les classes. Per exemple, m’ha servit per a comparacions geogràfiques i històriques, com el clima o la qüestió dels moviments socials arreu del món.

No són, i no han sigut mai, el búlgar, la xinesa, la lituana, les romaneses, les colombianes, els polonesos, les marroquines, les equatorians, les russes, l’ucraïnès, el belga, la cubana, la filipina, i més nacionalitats que em deixe per posar. Sense renunciar a les seues arrels, són part d’un grup feliçment heterogeni i divers.

Que tingueu sort

Per finalitzar este llarg article, escrit des del cor, vull adreçar-me a l’alumnat que he tingut. No és senzill ser adolescent, ni alumne, ni alumna, ni tampoc treballar de professor. Com diria el Lluís Llach, ‘Si véns amb mi, no demanis un camí planer’. Un camí en el que sou i sereu els protagonistes. Nosaltres, els i les profes, estem molt còmodes donant-vos suport des dels costats, com bons actors i actrius secundaris.

Gràcies, moltes gràcies per haver-me ensenyat tantes coses en tan poc de temps. En temps d’incerteses, quan vinga la inestabilitat, Dénia i el Maria Ibars sempre seran el meu far