– 9 –
El final de l’espècie, aquest seria el títol del guió que tractaria sobre els neanderthals d’El Salt. Començaria així: a la perifèria d’una ciutat havia crescut una colònia a l’ombra d’una fàbrica de paper. Quan la fàbrica tancà, les famílies dels obrers reformaren els habitatges que els patrons els havien cedit en compensació per la fallida. Pujaren una planta, milloraren cuines i excusats construïts inicialment de la manera més precària. Un dia la vida tranquil.la d’aquell grapat de famílies, la gran majoria d’elles formades pels jubilats de la fàbrica paperera, es veu interrompuda…
“Aquest podia ser un bon inici de guió”, pensà Marc Simó.
Sota el Departament els obrers que trafegaven en l’ampliació del gimnàs esmorzaven aprofitant un raig de sol que s’escolava per la cantonada de l’edifici. La tardor havia arribat unes setmanes arrere. Avesat al clima suau del litoral, les aules que donaven a l’ombria li provocaven un cruixit als ossos.
En les hores lliures, aprofitava per anar al Departament i abstreure’s de les veus dels adolescents i de les converses a la Sala dels Professors. Trobar silenci en un institut era ben difícil. Per això aquella escena dels paletes seguts als esglaons del gimnàs al voltant d’una botella de vi l’atreia. Enxancamallats sobre uns taulons de fusta, el mestre d’obres i dos peons que vorejaven la vintena, mastegaven els seues entrepans sense parlar. L’equilibri del rogle es trencava quan un d’ells estirava el braç per arribar a un rebregat paper de diari on hi havia l’aigua-sal.
Un dels peons duia els cabells arranats. Una cicatriu prolongava l’extrem de l’orella per arribar quasibé a la coroneta. El fred de començaments de novembre pujà per l’espinàs de Marc Simó. L’últim estiu havia tingut un accident de motocicleta. Després de visitar una discoteca de les Marines havien anat al xalet de Lluís Calatayud, en un extrem de les Rotes. Ja prop de la matinada acabaren tots a dins la piscina. Llavors hi hagué un moment que, en fingir que es barallaven clapotejantdins l’aigua per una botella de cava, va abraçar el cos de Lluís Calatayud. Se li acudí besar-lo en la boca.
Més tard, aquella mateixa nit, mentre aquell el tornava a casa amb la seua motocicleta, en la cruïlla de la carretera de Les Rotes amb Dénia, relliscaren. No duien casc. De l’ampla ferida que badà el cap de Lluís Calatayud restà una cicatriu idèntica a la de l’obrer que ara menjava aigua-sal a la porta del gimnàs.
El jove peó mossegà la tomaca. Després, amb el dors de la mà es torcà la boca. Unes espurnes d’algeps lluïen entre el borrissol dels palmells. Marc Simó es fixà en la carn sangonosa de la tomaca i se’n recordà de la ferida de Lluís Calatayud. Abans d’entrar a la corba de Les Rotes ell l’abraçava per l’esquena amb els ulls tancats. Quan la roda féu el fals moviment ell continuava amb les mans agafades a la jupa de l’amic i ensumava la tela vaquera. Aterrant sobre l’asfalt, i sense que la galta deixara anar l’esquena de l’altre, recordà el bes de la piscina. Després, quan s’adonà que els dos cossos estaven mullats de sang, tornà a pensar en l’aigua tèbia recorrent els seus rostres. Aquella sang era tan roja com la tomaca en la boca del jove peó. Per un moment pensà abraçar aquell cos que jeia en l’esglaó del gimnàs, tan desmanegat com el cos ferit de Lluís Caltayud.
– 10 –
Apunts sobre “El final de l’espècie”
En els últims dies ja havia esbossat part de l’esquelet del guió de “El final de l’espècie”. Aquest era l’inici: anys arrere, al costat de l’antiga colònia d’El Salt hi havia una casa de camp que pertanyia a l’escriptor Albert Vil.lagrassa. Després de ser adquirida en els anys cinquanta per la Parroquia de Sant Pancraç, l’edifici havia passat a mans de la Diputació Provincial sota l’expectativa de crear una fundació dedicada a l’escriptor. De tot allò, no se n’havia sabut res més.
Enmig d’aquesta operació de compra-venda, un aficionat local a l’arqueologia, Joan Grau, que havia dedicat mitja vida a furgar per tots els indrets de la contrada, va fer una troballa al jardí abandonat de la casa de l’escriptor Vil.lagrassa. Si els seus càlculs no anaven errats acabava d’encertar la grossa de Nadal.
En aquell recinte arrecerat al peu de la gran roca d’El Salt hi havia una gruta en forma de vagina que havia servit de campament per a un grup de neanderthals.
Fins ací el descobriment no feia sinó corroborar la teoria que la comarca havia conegut assentaments de tota mena, si bé aquest era el més antic. Tanmateix, quan uns membres de la Universitat s’incorporaren a la investigació, en datar el campament neanderthal, descobriren que aquell grup d’homes i dones primitius s’havien perdut en el túnel del temps.
La nova espècie que els havia substituït pertot arreu ja feia trenta mil anys que dominava el món.
– 11 –
-No practiques cap esport? -Jeroni Monzó encapçalava la reunió del Departament. -La Jornada Esportiva del segon trimestre trenca la tensió amb els alumnes i facilita un bon ambient que després s’agraeix a les classes.
-Tots hi participem. – Marc Simó s’imaginà Teresa Soler coronant-lo amb el seu picarol de polseres eixisenques, després de guanyar una prova, i decidi trencar-se el braç amb una barra de ferro abans de veure’s en una cirumstància així.
-Jo només sé jugar al ping-pong.
-No em crec que de xicon no jugares a futbol com tots hem fet –Jeroni Monzó alçà les màniques de la seua camisa de llenyater com sempre que volia mostrar-se vehement.- Encara que fóra de porter?
-A Marc, potser, no li agrada tant mostrar les cuixes com a tu- Teresa Soler buscà la complicitat de Jeroni Monzó.
-La musculatura és una de tantes formes de guanyar-se el respecte de l’alumnat.
-Si és així més ens hauria valgut praticar dotze hores d’aeròbic en comptes de d’estudiar filologia, Jeroni –les cordes vocals de Rosa Maria Sucarrats, a les darreries del trimestre, estaven a punt d’escanyar-se
Continuará