N’hi ha de professionals i tot que omplen el món de riures i de ganyotes amb certa actitud bel·ligerant, doncs sempre surt algú fotut o trasquilat. I els conten de molt bons i de massa roïns. Però, fins i tot, aquests darrers, han esdevingut en específica especialitat. També els hi ha de llargs com un dia sense pa, i de molt curts  que s’estaquen fins el moll de l’os. Els hi ha que són masclistes de mena, altres que deixen els homes com un drap de torcar el banc de la cuina: irrecognoscibles. N’hi ha una màrfega dels anomenats «blancs», i que no ofenen ningú, però els hi ha que són crus, o ben àcids, i que mortifiquen de manera extrema els assumptes de la carn. De tot hi ha en aquesta realitat, tan nostra, dels acudits.

Açò és de «chiste» (l’equivalent castellà d’acudit)! I no volem donar crèdit al que acabem d’escoltar, per impossible de pair, o per inimaginable, o per extraordinàriament equívoc. I confonem allò inassumible amb matèria reservada per als més saberuts del barri, és un dir. I potser la cosa, les coses a la fi, no tinguen tanta gràcia per abastar la categoria d’acudit, però allà que l’ubiquem, per si de cas la fantasia fa honors a la virtut i s’esdevé la salvaguarda del cotó fluix abans de la pedrada. També és un dir…Cada dia hi ha notícies, veritat? Per exemple.

En altre temps, quan érem joves i teníem més humor, o un humor més neutre, contàvem acudits tothora, i ens feia molta gràcia fer el pallasso amb l’esperança de passar, o de fer passar, una bona estona al voltant d’una cervesa ben freda i sense massa escuma (de vegades semblen magdalenes, les cerveses), ara, però, escarmentats, escèptics i quimerosos, els acudits ens semblen convidats, i ni poca gràcia que ens fa castigar els pacients receptors amb la tortura del: «saben aquell que diu…»