Totes dos anaven decidides i amb idees fermes, per tal d’aconseguir l’ambient perfecte. Ni massa notes ni poques, ni denses i supèrflues, amb la suficient consonància però sense carregar en excés l’escena. L’atmosfera perfecta sols amb un sols discurs sonor, pot ser resultava una de les fites més difícils d’aconseguir, però elles dos hi estaven disposades. La Marta i la seva filla emprengueren llavors el camí cap a la recerca de l’autor perfecte. Buscaren per estils i ordres alfabètics, i llavors, el dubte entre sols unes poques opcions agafava forma sobre la taula. La peça perfecta estava a tocar…
Una història parcialment real és la que us contaré ara. Com cada dia, més i més comerços amplien les opcions d’adquisició d’enregistrament i material audiovisual. Una de les cases més esteses, la qual ens ofereix un dels seus establiments molt prop de casa i de la qual, per lògica no citaré nom; em va oferir aquesta curiosa experiència.
Mare i filla, d’identitats per a mi desconegudes remenaven a pocs metres de la meva persona, entre tantíssimes opcions de discos de música clàssica. Per a la meva desgràcia, la concentració pretesa en aquell moment per tal de trobar l’enregistrament exacte, d’aquella simfonia concreta amb el director premeditat, va ser trencada. I així, la curiosa anècdota donà inici.
“Una música tranquil·la però suau també, amb un poc de ritme, però de moviments no massa llargs”. Unes exigències sense dubte molt premeditades i adequades a un propòsit i criteri, em feren posar perfil a aquella parella de curioses. Amb quatre renous mal entesos i fent una mica el xafarder, vaig poder esbrinar alguns més d’aquells desitjos per trobar l’obra perfecta d’aquelles dos entremaliades. La decisió barallava entre unes sonates per a piano de Chopin, unes quantes simfonies de Haydn, i la tant repetida frivolitat de “Mozart per a bebès”. Tantes idees a la ment, prejudicis i preguntes em feren pensar quin tipus de repertori buscaven, i sobre tot el seu per que. ¿Serien cultes melòmanes, estudiants de música, o inclús musics professionals…? Vaig pensar inclús en donar un cop de ma.
Unes poques frases més endavant, tristament vaig escoltar diversos mots, que d’una boira ximple van envair l’escena. “Una música tranquil·la, una musica per a pensar… Alguna cosa lleugera…” Paraules simplement exquisides per apunyalar el que aquestes dos bones persones prenien tenir entre les mans. No tardaré més a dir-ho! Buscaven una música per que la jove es relaxés estudiant. Simplement això. Notes buides i suaus en l’aire d’entre uns quants apunts, un soroll blanc fet de partitures, que acompanyes un ambient banalment culte i de concentració. L’error etern dels qui fan colzes, i pitjor encara, de molts qui creuen realment, que consumeixen l’art musical.
Certes melodies amics, es clar que relaxen i creen un clima íntim i tranquil. I per suposat és el seu propòsit. Però no aquest és el de fer de catifa per a ser trepitjada, i que els nostres peus, o quelcom estiguem fent, se sentin breument tous per uns instants. Les obres mestres d’ahir i hui, de segles o estrenades aquesta mateixa vesprada, no són objectes decoratius per edulcorar l’estança. Foren escrites amb un missatge, amb un propòsit i amb un transfons al darrere; no com a simples melodies per a xiular entre carrerons o per deixar la ment en blanc. Ningú imagina llegir Shakespeare sense entonació, o llegint sols les pàgines parells; i ningú osa mirar La Mona Lisa sense tractar d’esbrinar si és o no màgic el seu somriure. Utilitzar aquesta mateixa Gioconda d’estovalles o La República de Plató per parar una porta o calçar una taula, equivalen a aquesta aberració de “posar música de fons”. Música culta, es clar. Obres mestres de la humanitat, on sobretot hi ha un infinit esforç, no haurien de ser destí de sols relaxació i calidesa a l’ambient. I sense caure en demagògia, se que tots m’enteneu.
Qui fa servir autèntics els regals com a sols i només un trist misto, està encenent un incendi de banalitat i ignorància, encara que el que consumeixi sigui a Verdi o a Bach.
