L’any 2006, el dia 3 de Juliol, va haver-hi  un accident terrible  a València, un accident de metro a l’estació de Jesús. 43 morts i 47 ferits dins d’un forat.

Quatre anys després al novembre del 2010, amb molts companys de professió i de l’Universitat de València, estrenarem un treball titulat ‘Zero responsables’. Érem molta gent.  Autors, directors, tècnics, actors… ens vam ajuntar per solidaritzar-nos amb  l’associació de víctimes de l’accident i per intentar donar llum a l’obscuritat d’aquell  túnel, aquell túnel tan negre.

El vam estrenar a la sala ‘Matilde Salvador’ de l’Universitat. Els nostres estimats governants (votats per una majoria) van intentar parar-lo, boicotejar-lo, però vam decidir tirar avant i va ser emocionant, sorprenent! Molta gent ens ho agraïa, plorava, ploràvem. Van ser funcions especials, hi havien cues de gent amb ganes d’entendre, d’atendre, de denunciar, de confirmar,  de riure. Al acabar ens aplaudíem els uns als  altres,  eixes palmes eren per tots, per tot el que havia passat en aquell túnel, per  intentar veure, al menys a la fi, una escletxa de llum.

Jo feia amb una companya una escena escrita i dirigida per l’amic, actor, autor, director i mestre, Jorge  Picó. El meu personatge era un conductor de metro que va a treballar després del que havia passat i li resulta impossible entrar al túnel per començar la jornada, una turista enamorada de València, es preocupa  al veure l’estat d’aquest  home i vol saber que li passa, però entre plors i mitges paraules no hi ha contestació clara i neta, doncs encara avui  4 anys després no la té, l’home no pot tornar tranquil al seu lloc de treball, no vol ser una altra víctima de les deficiències que hi ha allà baix. Està deprimit, molt  ‘Qui em diu a mi que això no tornarà a passar d’eixa manera!’ Té pena en l’ànima!!

Cada dia tres de cada mes, més i més gent s’ajunta a la plaça de la Verge, demanant que tot el que va passar s’aclareixca, que es done la llum, que es pague, que es faça justícia!!

Però mira tu per on l’únic responsable continua sent  ‘El conductor’ ( PORQUE LA LINEA 1 ERA SEGURA) encara que abans ja hi van haver accidents!

Una nit vaig veure una pel·lícula japonesa, eren 4 o 5 histories i una d’elles em va fer pensar amb el conductor del metro. Era la història d’un soldat que torna a casa amb el seu exèrcit a través d’un túnel. Quan arriben a la llum, el seu cap, amb la disciplina que  caracteritza als oficials japonesos, s’acomiada d’ell. Ja ha arribat a casa, el soldat  se sent orgullós  ha complert amb el seu deure, prompte veurà la núvia que va deixar, la família. Està a un pas de casa, es veuen els llums del seu estimat poble, és jove encara, té tota la vida per davant, però  poc a poc, et dones compte que era un exèrcit de morts, que ell ha tornat a casa mort. És una història tremenda.

Aquest soldat podria ser una ‘anima en pena’ que diuen.  També ‘el conductor’ del metro de València, potser avui encara  està  perdut per les andanes  subterrànies,  intentant  aclarir les coses per poder descansar en pau, pot ser és un vampir qualsevol buscant per les nits la seua terra ,la seua caixa negra, on està la memòria del que va passar!!

Perquè  la memòria, les proves,  misteriosament van desaparèixer !! TACHAN!!

Hi ha molta gent que ha negat les evidències, gent que es lliura dels pecats, potser, confessant-se i donant gracies a Deu! Ai Deu!!  I dormen i tot!  (Animes en pena?  No, són uns Penes sense ànima!!

Les proves s’han trobat!!! Per demostrar-ho tot, vos confessaré que… es que em va dir… que no ho contara, però bé allà va… No crec que s’enfade amb mi i a més: NO,NO DIRE NOMS!!

El meu amic és  maître  i em va contar que un tal ‘Cosino’ que va a dinar al restaurant on ell treballa.

– És italià?

– No,no, no té res a veure amb els italians, no, no. És un que crec que  ara s’ha jubilat el ‘pobre home’. Sí , sí,  que té un germà que per telèfon parla, calla i somriu igual que ell.

– Ah! Ja, ja se qui dius.

– Bé ell  diu que tot això, només són ganes de fotre, que és tot mentida, que EL CONDUCTOR  anava molt apressa i s’ha acabat!! Fixat com anava que no s’ha trobat  ni la seua memòria!!!

Però, el meu amic, el maître, en el wàter li la va vore!!

– No, no, vull dir… la memòria!  Sí, sí, La du amagada en els ous i al anar a pixar li va caure.

I clar el meu amic el maître, que això ho entén… No,no, no,no, ho sap perquè ell  abans va fer uns cursets de psicologia. Bé on anàvem, ‘el Cosino’, que fa coses com a les pelis de mafiosos italians , al veure’s descobert, dissimulant, se la va tornar a amagar.

– Eh, clar!!

– No, no, no, la memòria.

El va mirar molt seriosament als ulls, però… després… va somriure com volen dir, este no s’entera de res i eixint dels pixadors es va tirar la corbata per damunt del muscle! Clar , es va confiar, ell no sabia que el meu amic no era un maître qualsevol, no, no, abans  havia sigut quasi  psicòleg. Al anar-se’n li va donar 50 euros de pot, mentre, per si de cas, li feia dues senyes amb el dit índex, una als llavis i l’altra al coll i després li va donar uns colpets carinyosos a la cara!

I  així  és realment com el meu amic ho va  descobrir tot!! Ara està amagat com una ‘ànima en pena’!! No, no, no puc dir on està!! No, no!

Què, què?!   En els ous es fiquen la veritat!!

Bé !!   Haurem de seguir tocant-los els ous !!!!!

Ja  han passat 4 anys més … aquell  treball va ser satisfactori per a tots. Nosaltres vam tirar avant per sentir-nos dignes, per avançar alguns centímetres, per arribar al metre sencer i no quedar-nos amb un pam dalt o un pam baix, per  trobar  la caixa negra on està la veritat i on una volta buida i airejada, clavarem una estaca, posarem  ‘cabeces d’alls’ i soterrarem totes les coses que no ens ajuden  a tirar a tots avant!!