No ens referim a fer un «fahrenheit», açò seria tenir un poc de compassió, o d’altura de mires. El foc, encara que siga per a fotre el personal (Inquisició, per exemple), té eixa substància redemptora que el fa elegant, sublim, captivador i atractiu, encara que ferotge (recorde Salvatore de Monferrato -El nom de la rosa- bufant les flames de la foguera on havia de morir ben socarrat, el pobre). 

Aquí parlem d’uns altres assassins menys solemnials, menys protohistòrics, menys transcendents. Capgiren les cobertes com si estigueren llegint el Pulgarcito; doblen les fulles a manera de punt de lectura criminal; es xuclen l’índex per passar les fulles; de vegades bufen les pàgines, tot constipant els renglons de lletres atemorides pel ventijol tebi i fastigós; deixen la tassa de cafè a sobre, una vegada acabada la lectura, deixant  el cercle delator de la desídia humana.  I no és poca cosa açò que avui denunciem. Vicis lletjos, innecessaris des de tot punt de vista, gratuïts i carrinclons. També se’m dirà que els llibres són per a llegir-los i poca cosa més. Han de servir per a la causa del saber i prou. No són éssers animats, vivents, que demanen tractament específic per les seues meritacions. I accepte la bronca. Assumesc, amb il·limitada senzillesa, la contestació, Sí. Però res costa tenir-ne cura, mim, finesa i certes maneres pertinents per als llibres, tant com fan per treure’ns el pèl que se’ns acreix a sobre de les esquenes, si és que no mirem d’agafar unes bones pinces i tibar amb força de la perruca insistent que se’ns cargola cada dia que passa. A l’ase li calen atencions, per primàries que semblen. A mi m’ho han dit moltes vegades. Cert!!! 

El pitjor de tot és que no hi ha sang a la vista que denuncie la tragèdia. Tanmateix, esquitxos vermells esparsos n’hem vist un munt de vegades. Què hi farem? Suportar que ens diguen exagerats.