Ja hi som!!! Ja tornem a ésser junts!!! Un dia més ens apleguem per a contar-los tot allò que ha esdevingut matèria primera del comentari tafaner i ben gruixut. Un dia més, amb la il.lusió per bandera, per a oferir-los carnassa de la bona, CORAETA saborosa i de la millor qualitat. No poden perdre punt ni coma, no poden perdre l’ull de la pantalla indomable i cridanera, i, des d’ara, tota sencera per als seguidors insubornables de les coses d’ací. Anem doncs a pel…

SUMARI

1. Nefast influx. Jordi, fins a les celles de mirar-se l’eurocopa de futbol, pren dues terribles decisions: pelar-se la carabassa, tot deixant-se una espècie de «figamoll» a sobre del crani, i tatuar-se els dos braços amb inscripcions com: Visca la Tatá!!!, o com aquesta altra: Visca el Gloriero 93!!! Quan la dona se’l veu entrar pel corredor de casa i bramant com un posseït «qué viiiiiiveeeee aspañeeeeee…», o assegurant «sí, sí, sí, la copa ya está aquí», agafa el bolso i se’n va, definitivament, a casa de sa mare. Els tres xiquets li’ls deixa al seu marit per a que vaja torbant-se un ratet, entre partit i partit. Les veïnes de replanell li donen la raó a Merceditas, la pobra, i tenen clar, totes, que ho deuria d’haver fet molt abans que prengués, el xicotet Jorgito, la comunió. En aquest moment no estaria tant encesa…i veges tu ara, qui els farà, els pobres xiquets, el sopar. Restarem a l’aguait.

2. Mudat com un margalló. Pep Pilitas i Mea, ha tingut un gran ensurt. Motiu? Doncs pel carrer Sant Francesc, un dia de processó ben principal, va i un festeret de huit anyets de no res, li amorra un ciri a la jaqueta de seda, i en un moment de disbarat inenarrable, li bota foc pels quatre costat. Els crits de Pep Pilitas, i els de tota la fila que anaven amb ell, i també la cridòria desesperada de les dones que miraven el pas del seguici, fan témer el pitjor. Gràcies, ai!, al manyà de la placeta de dalt, el senyó Antonio, que agafant un mono blau de fer feina, i arreant-li drapades sense parar, ha pogut fer-se amb el foc, evitant el que hauria estat, segur, una tragèdia grega. Al senyó Antonio, han dit fonts que s’ho saben ben bé, van a fer-lo «Majoral d’honor contra sinistres.» S’ho mereix l’home. I si de cas, també estaria estupend que el proclamaren «bomber en acció.» Tant de bo!!!

3. No pot ser, però és veritat. Àngel Selfactina i Bofarull -la mare era de Benidoleig-, mentre mira la televisió en companyia de la dona i de la sogra, conta un acudit, i a totes dues dones els agafa un síncope. Resulta que de malnom sempre li havien dit, ja des de l’escola,»ugenio», perquè el seu caràcter sempre ha estat seriós «com un titot». I clar, les pobres, escoltant-lo dir: «dos que es creuen en el carrer, i un li diu a l’altre: ei, tu!!! I l’altre li contesta, doncs mira que tu…», ha sigut prou per a estabornir-les de repent. Un veí, celador a l’ambulatori, els ha donat un poc de camamirla, i sembla que el paronet se’ls ha passat de seguida. Sempre donant gràcies!!!

4.  Molt pitjor que al «Petrolio» . L’ONU no sap on pondre. Marededéusantíssima!!! Obama xiula fent-se el minso, i Rajoy continua callat. Resulta que al sorteig del mundial de cotos, s’olora que han fet maganxes, perquè s’ha demostrat (s’ha demostrat) que les boles, algunes només, estaven calentes, procurant, així, una tria molt injusta de parelles. I ja la tenim als territoris d’ací. Ni amb lleixiu poden aclarir el tuacte. Que si sí, que si no…»jo he vist com grapejava les boles, Miquel «el cilindro», «i jo també ho he vist…» Pensen, els de l’organització, que el millor serà jugar a «la mona», i deixar-se, ja, de tanta barbaritat. Per culpa de les baralles brutals que s’han esdevingut, els programes de totes les televisions, no paren d’enviar corresponsals, micròfon en mà, per a informar a peu de conflicte. Al programa de la 23TV, anomenat Casa Caloi, el reporter ha dit, sense que li passés res del món: «en esta preciosa e industriosa Ciudad Levantina, todos dicen que, por culpa de los naipes nauseabundos, parecen estar, de nuevo, en el tiempo del HIDROCARBURO…» Jàs Coca!!! Sempre que eixim a la tele és per a «escrementar-la.» Ai, senyorrrrr!!!

5. Va al «cinema d’estiu» i li llarguen un mastegot del dotze. Per equivocació, però li l’espolsen. Koldo Goienetxea Aramendía-Garrazonkualdua -els pares eren del mateix Bilbao, o de ben a prop-, li endolça una gran bescollada al pobre Toni Baixauli, sense mirar pèl, i tot perquè a la cua d’entrada del cinema, Tonin s’esvara amb un pot de Fanta doble zero i s’hi precipita damunt les mamelles de la núvia del tal Koldo, la Ekune. Al primer estribot, Toni ensopega amb la cistella del carameler, i al segon ressacsó, se li estaca el cap dins el perol dels gelats. Un bram, o un vent glaçat del nord, diu: «oye, tú, y si quieres vienes a por más y ya está… pues.» El pobre Toni, sens esma, només pot dir:»no, no, no en vull més. Només vull anar a urgències, o a ma casa.» Mala sort, la del xicon. S’ha de mirar on posem els peus, perquè del contrari, ja veiem el que pot passar. Parem atenció!!!

6. Jonathan Barranc i Campillo, migcampista del Deportivo d’ací, s’arranca un tros de cuixa contra l’esbarzer del córner. Un baló dividit (no sabem si en tres o quatre meitats), llarg i quasi impossible d’aturar per vies normals, ha estat el culpable, i també la culpa ha sigut de Golondrino, jugador cedit pel
Carrasquenyo de Bolbaite, que li ha fotut un passe de la mort, per a morir-se. El públic, incrèdul, no traga, i crida ferotge: «això és cuentoooooo, això no és reeeeees… alça’t tio fotre» A l’infermeria, li han hagut de posar setanta-huit (78) punts. Com sona. S’ha demostrat que no era «cuento.» Jony estarà,
almenys, tres setmanes de baixa, i es perdrà, quina llàstima, el trofeu Avecrem Gallina Blanca. La núvia, una xica molt guapeta i de molt bon tipet, de nom Demelsa Sarai, no pot fer-se l’ànim, i s’esgarra a plorar només saber l’enganxó de Jony.

7. Jeroni, Jaume, Jordi, Joan i Joaquim, les «cinc jotes», s’apunten a l’acadèmia «Torero i Olé», perquè volen arribar a la categoria de «Maestro.» Els primers dies tot ha anat fantàstic: passes de pit obert, passes de munyiqueta a la rodona, passes tot arrimant el «Don Remigio» amb piles i tot, passes d’esquena cega… amb bouet de mentida i banyes de cartró. Tot bonic i assenyat. Però, acabades les pràctiques de saló, els cinc amics, les cinc jotes, han de participar a un festival amb vaquetes de debò: banyes punxegudes i ullots plens de malhòstia, i un cabàs de quilos d’animalot. Ara bé, la fama costa, i arribar a ser reconegut «Maestro», això és molt difícil. La il.lusió, però, no manca gens ni mica. Anem a l’assumpte. Tarariiiiii, tarariiiii, tarariiiii… surt el primer bou i Jeroni s’ho fa damunt, i es nota el pastissot. Llança Jeroni el capot a l’aire, i al «quite» resten Jaume, Jordi i Joan. Joaquim ja ha botat al «carreró». Se’ls mira el bou, grata les peülles, esbufega atrevit i: tots quatre, un cagat i altres tres pixats fin les mitges color rosa il.lusió, comencen a córrer i a reballar-se per damunt la barrera sense miraments ni bovades. Obren la porta del carrer i arriben a l’estació d’autobusos en un sol minut. I el públic que crida a la plaça: «toreros, toreros, toreros», descollonats de riure. Els cinc «maestros» han decidit que la faena la farà l’agüela de l’apoderat… mai ningú els havia avisat que els bous eren tan grans.

8. Pessiguen en Francesc P. Lila a la porta d’un Sex Shop, i els llepons del poble li ho diuen a la seua dona. Quan arriba a casa, fent cara com si res passés, troba a la Vanessa al corredor, en «palomes» i un picardies vermell, desafiant el món: «hola guapet de cara, no en tens prou amb mi?… vine’m ací que vas a saber com és de bo el pa candeal… tigre, grrrrr, vine’m.» Francesc sofreix una retracció aguda, i no troba la punta ni el tacó. L’atreviment, i la brutalitat carnal de la dona, han acabat amb qualsevol possibilitat d’acció bèlica. De la teoria a la pràctica hi ha un llarg camí a fer. Veurem.

9. Gregori Cascant, la dona i les tres cunyades fan un safari fotogràfic a la selva africana. A la que es descuiden, Gregori se les deixa, totes quatre, al centre, centre exacte, de la sabana, i pega a fugir sense contemplacions. En adonar-se les lleones, els tigres i alguna mona, del perill que se’ls ha vingut a sobre, comencen a córrer desesperats, fins que surten de la selva i arriben a les portes del primer zoo que troben, per a demanar asil polític per favor, per favor… Açò sembla el món a l’inrevés. Seguirem els esdeveniments.

10. Pactes. Sí, ha arribat l’hora dels pactes. En la família Cardenal-Pérez i Montllor-Casanova, d’ací de tota la vida, s’ha obert una llarga temporada de  «pactes». Per què? Doncs per a prendre la decisió, sempre difícil, del lloc on anar de vacances. L’agüela Isabelín, noranta tacos pam amunt pam abaix, vol anar, per si és l’últim any, a Bellreguard. L’agüelo Pepito, amb més anys que el pany de la porta de la Glorieta, desitja anar a Dénia, per si és l’últim any que viatja a l’Almadrava. Jordi, el cap de família, vol anar als Canalons, perquè diu que no té ni un clau. Laurita, la mestressa de casa, vol fer una escapadeta a Lloc Nou de Sant Jeroni, per saludar una amiga de la infància, de quan anaven juntes a «costura.» Gonçal, el xicon, vol quedar-se ací, perquè s’ha fet novieta i no vol perdre passades ni deixar, de banda, l’embuxao. Llúcia Vanessa, vol viatjar a Benidorm, on diuen que hi ha xicons fresquets i amb «ganetes» de fer noves amistats. Total, la rededéu!!! S’han buscat advocats per a superar les diferències, i, també, membres dels partits polítics d’ara, ja que han demostrat, sobradament, enormes capacitats de diàleg i d’encontre. Allò més cert és que, la família sencera, acabe fent, un dia, la volta a la Marina amb motocarro… proposta ben novedosa del «Tall Britànic», per a famílies amb dificultats econòmiques. La Paloma Gandiense s’ha ofert a fer-ho ben barat, només tres eurets per barba. No sabem com acabarà la cosa, esperem que no arriben a les mans. Veurem…

I fins aquí la CORAETA d’avui. Un temps d’esbarjo, de doctoria i de bon humor, per a compartir el temps del dinar en família. Un temps per a no ferse
massa mala sang. Un temps per a endinsar-nos-en, dins la capsa on viuen les vides alienes que tant ens interessen. I, ara, volem que siguen ben feliços i que estiguen tots contents…(música de «Clavelitos»)