Uns minuts abans de l’hora prevista, l’Àngela ja era al passadís llesta per entrar en acció. Algunes preguntes pendents i unes poques notes rebels romanien a la seva ment abans que el professor l’escoltés. De seguida, les portes feren reverència als seus peus per convidar-la a passar, mentre l’alumne anterior escapava d’aquella sala perfumada amb els suaus fils de fum de la vella pipa amb salis envernissada del mestre. Una lliçó novament a l’aguait, i la saviesa a compartir entre tots dos, romania impacient per a les primeres paraules d’aquella divina comèdia.

A l’ofici d’artista, molts gremis vivim de l’escena, on llar i càstig d’una mateixa existència romanen juntes i esperancen el nostre discurs i diàleg. Des de la feina d’arquitectes del so, els músics tenim per casa les taules de l’escenari, on s’escolten les més íntimes penes i alegries d’un treball anterior i meditat. Precisament l’espai escènic, de qualsevol qui el vulgui abordar, obliga a un veredicte basat sols en el missatge rebut. Poques fites anteriorment escrites ni papers cent vegades signats, acrediten un missatge vertaderament pur, si la intervenció manca de presència. Com tantíssimes altres especialitats, al camp musical, les titulacions rebudes queden orfes de valia sense una acreditació a l’escena, i quedaran relegades a un simple cromo més per a col·leccionar.

La reflexió sobre la formació musical obre tot un camí a conèixer tant a músics com a profans, on és aquesta la clau d’un avanç constant i de passes fermes, i sobretot de criteris a formar. El fruit i mèrit d’un mestre és i serà el seu deixeble, i en aquest camp del que us parlo, tractem amb la part més important. L’educació musical, tant amb l’instrument com amb altres matèries, es basa en una cadena sinó més amb caràcter genealògic, on mestres de mestres han fet alumnes d’alumnes i on la biografia d’un gran professor, l’escriuran els èxits dels seus deixebles, no les glories ja passades.

Possiblement la lliçó més important pugui ser la primera, on segurament sigui un nen emocionat i entre rialles, qui desitja entremaliadament fer seva aquella capsa de sons, que per sort o per desgràcia ha caigut a les seves mans i l’acaba d’enverinar. Grans artistes consagrats al llarg dels segles, entre solistes llegendaris i directors d’orquestra, formen part d’aquesta trama, on sense molts dels seus professors, haguessin quedat com a meres anècdotes de la història. Injustes biografies cent vegades han obviat la presència dels seus educadors, d’aquells qui hui anomenem com a semidéus; i d’altres vegades, mediocres xerraires han estat past de l’oblit, de la mà de certa justícia divina, impartida a mans de qui els pogueren enterrar a temps.

La imatge del músic bohemi i màgicament virtuós, sortit del no res i d’entre la polseguera per haver bocabadat cada racó de la sala, deu ser relegada a contes de fades i de bressol. Aquest, el nostre ofici, dina i sopa cada dia de moltes hores d’afermar-se, però sobretot, de grans consells i lliçons de savis, a qui devem la vida, tant musical com pròpia, i que a la vegada un dia ens tocarà compartir, si volem mantenir aquest honor que ens regala poder asseure a la taula d’Orfeu.

Cap poema fou escrit sense una ploma a la mà, però molt menys, sense aquell qui les paraules ens va fer conèixer. Siguem justos i ferms amb els guies que per les sendes d’entre les notes ens han dut. Sols fruit de les bones ensenyances, hui recitem un nom i cognoms, i sempre, sense perdre la raó per l’art, ni l’art de la raó.