EL HAMBRE from Pau Durà on Vimeo.
L’anècdota que vertebra la trama d’EL HAMBRE, la feliç ocurrència de canviar un conill mort després d’una llarga malaltia per un altre sà, en comptes de dur-lo a enterrar (estem a un mas de l’interior mediterrani tot just acabada la guerra), ha planejat per una gran quantitat de converses de sobretaula,
compartides, des de la meua infància, amb mon pare, protagonista velat d’esta història. Per què el número d’aquelles vesprades de diumenge en què la memòria viatjava arrere en el temps cap a un moment de guerra i penúries, ha anat sempre en augment fins el moment últim? És sempre directa la proporcionalitat del record, la seua magnitud, la seua intensitat, als anys que passen? Aquella anècdota familiar es resistia a quedar segellada pel temps i volava constantment de la memòria dels seus protagonistes -la meua família paterna- en direcció a la nostra taula.
Les històries que retracten moments o èpoques, diguem-ne, convulses, ho fan sovint de manera obscura, amb el pes de tot el seu drama -que tan fàcilment esdevé melodrama; i altres voltes, encara que sense perdre en absolut ni un gram d’aquell dolor, arriben acompanyades d’una melodia suau, com d’acordió. Melodia que no pretén rebaixar el conflicte, ni el drama, de la història, sinó desvetllar els racons menys evidents d’una realitat sempre polièdrica, perquè, en definitiva, la llum -encara que en petita i trista proporció- també va trobar el seu lloc dins de totes aquelles ombres. ¿O és que en les trègües no hi cabia l’amor, la bellesa, la fraternitat?
Amb tot, sempre vaig pensar que la forma d’aquell relat familiar i mític era tràgica: una història de postguerra, on la fam ocupava el centre de la fotografia -envellida, però clara. En ella, la fugida era el trist i humaníssim motor desencadenant de tot allò que succeia. Ara bé: el riure sempre acompanyava el relat d’aquell robo de conills. La seua ànima era enormement humorística, profundament meridional -una petita història presonera de la Història, la qual planeja per damunt, perillosament, tal com ho feien els avions carregats d’obusos travessant el cel.
Pirandello parlava del canvi que adopta el riure davant d’una senyora d’edat avançada, maquillada ridículament, quan descobrim que s’arregla així per cridar l’atenció d’un home més jove que ella del qual està perdudament enamorada. La història del cinema està plena de moments en els que l’humor s’obri pas enmig del drama (i al contrari). El colp de paella que li peguen uns joves de la Resistència a un vell moribund per fer-lo callar quan arriben els nazis a la cambra on agonitza -”gag” escrit, per cert, per un jove guionista que es diu Fellini-, a Roma, città aperta, de Rossellini (1945), o les tribulacions dels personatges interpretats per Alberto Sordi i Vittorio Gassman, soldats a la deriva en el front de la I Guerra Mundial a La grande guerra, de Monicelli (1959), són magnífics exemples del poder de la tragicomèdia.
El nostre protagonista, eixe pare de família trasbalsat pel sentiment de culpa que el fa desertor sense haver-ho sigut realment, sembla estar sempre en el camí, sempre fugint. I fuig no només físicament, si no també en el més profund d’ell mateix, provant d’abandonar, constantment, una realitat trista i prosaica, buida, en busca de l’únic aliment que pot saciar la seua ànima: l’art de la pintura. Però, ai!… és un bon pare, i un mediocre pintor (adelantat al seu temps, potser?). En estos casos, ¿no és la mediocritat una condició paradoxalment brillant perquè l’humorisme s’òbriga pas, amb el seu sabor agredolç? I pel que fa a la seua falta d’heroïsme, no és ésta una meravellosa font, artísticament parlant, de verisme? Que no som així, els mortals? Deia Chaplin que la humanitat no està formada per herois i males persones, si no per homes i dones, i que l’ignorant condemna les seues faltes, mentre que el savi se’n compadeix, d’elles.
La vida del nostre home està plena de somnis perduts, molts d’ells inventats (a Picasso el coneix de vista), i de records inconexes i engrandits -és un nostàlgic, com Ulisses, i desitja tornar a la seua Ítaca, el París de la seua joventut. És, o se sent, un desertor no només moral, sinó també estètic (un sentiment ben pròxim a l’home contemporani). I com tot desertor, la seua lluita, o la seua fugida, ha d’alçar poca pols en el camí. El seu crit no és desesperat, sinó sottovoce, i les seues accions, si n’hi ha, són mínimes, discretes, poregoses. És, en fi, un incapaç (com molts dels personatges que innunden les històries de Txèkhov, perduts a l’Estepa rusa). I l’amor als seus fa més dolorosa encara la seua impotència. De quina manera podria ell, pobre infeliç, apaivagar el dolor que la fam els causa a la seua dona i al seu fill? Dolor, el d’estos últims, més estomacal que anímic, és clar.
Són ells, que el fan tocar de peus a terra. I fan que actúe, sinó de manera heròica, sí decidida. Però en la fugida (en eixa petita estepa que hi ha a la serra d’Els Plans) tornen els somnis perduts, o inventats, al seu cap. Un cap ple a vessar de pardalets. I jo em pregunte: no s’assemblen, eixos pardalets, a aquells que habitaven el cap desficiós del de la Triste Figura, cinc cents anys abans? Bogeria literària, bogeria pictòrica… Pot viure l’Home, realment, sense ocells al seu cap? Sense somnis, sense esperances?
Els somnis del nostre amic s’alimenten de records d’un temps millor, amb l’esperança d’arribar al París de la modernitat, de la llibertat… Ara bé, en cas d’arribar a eixa Europa somiada, l’espectador inquiet, aquell que quan apareixen els crèdits finals damunt de la imatge encara en moviment, segueix empàticament els personatges, aquell espectador que camina amb ells cap a la frontera, sap molt bé que, lluny de ser rebuts per l’Arcàdia feliç d’una joventut perduda, als nostres amics els hi espera una altra guerra, més anys convulsos i criminals, actes l’atrocitat dels quals l’Home tardarà en superar…
Però en fi, eixa és una altra història.
