A les pel·lícules de guerra, sobretot les d’alemanys contra aliats, hem pogut veure quina cosa és «el pas de la oca». La marcialitat dels soldats alemanys, l’enorme plenitud que s’ha de tenir per aixecar la cama fins extrems impossibles de pair (i no perdre els testicles en l’intent), les cares lluentes i de mirada un tant perversa potser, les icones de l’imperi romà revertides a present, la música d’imperial majestuositat per a la desfilada, tot sencer, un conjunt harmònic, però devastador. I l’animal de bigotet ridícul (talment com un segell de vint-i-cinc cèntims dels d’abans), aixecant el braç en gest també romà, propi d’un imperi que mai hauria de ser, car la història confongué tanta bestiesa, tanta brutalitat i tant d’escarni barroer.

De vegades cal anar amb compte, i amb molta atenció també, pel corredor de casa. Sí. Quan el pis resta banyat, car acaben de fer el pòndol acostumat, i ens escridassen perquè no aixafem el terra, aleshores és quan hem de dur a terme les lliçons apreses a les pel·lícules bèl·liques. Ara una cama a l’alt cercant un lloc, potser ja sec, on posar el peu dret. Després l’altra cama per afermar les posicions aconseguides abans d’arribar a la sala d’estar. I per últim un petit salt per sortir de l’embús definitivament. Sí, sí, sí… El salt sol anar acompanyat d’un agut crit de la mestressa de casa que clama al cel, i de la ineptitud del soldat a l’hora de l’esforç definitiu. El resultat resta servit: l’enorme trompada contra el terra del militar aguerrit, i que no ho és prou. I un dolor somort al   carpó durant, més o menys, dues setmanes. I això que la untuositat del balsàmic elixir «Tio del Bigot» ha ajudat bona cosa.