Tirar pel recte. Podria ser, veritat? O ser una persona d’allò més assenyada i d’una sola peça, a la qual anomenem, per entendre’ns, «el recte». O estar un tipus cor – recte, si afinem la punteria i filem ben prim. I si som gent d’avui, i atenem les qüestions de gènere, podem dir, també, recta: la línia recta és la distància més curta entre dos punts, per exemple. I podem quedar, fins i tot, un xic científics, de calbot, però científics a la fi. No?

Com podem veure tot és possible al món de la llengua, a poc que ens adonem de la seua mòbil interdisciplinarietat, i dels valors que s’hi convoquen a partir de l’estructura formal. Però no estem avui ací per a xerrar pels descosits a sobre del fet del  llenguatge. No. Estem per una altra cosa i que tot seguit anirem esbrinant.

Ni imaginar-m’ho podia quan em vaig assabentar que el Recte era un conducte extrem i que tenia funcions de neteja. Potser la longitud, o el traçat sense corbes, o vés a saber què, donen el nom a aquest budell de gran utilitat i fama reconeguda (de vegades li diuen, sac). També, una mica més tard, (soc un poc lent) comprengué allò de fotre’s els supositoris per via rectal: cap gràcia m’ha fet, des de sempre, aquesta manera de curar les malalties, de debò ho dic. A banda les conyes dels amics a sobre de les mesures de l’obús en qüestió, clar.

Però també n’he oït a parlar del Recte femoral, la qual cosa ja resta un poc més difícil d’entendre. Massa rectes i poques corbes. Tot però passa per llocs inadequats i de certa indiscreció per a la intimitat. Si ens han d’escodrinyar el Recte, anem apanyats. No sé qui, un dia, em comentà que per a dimensionar la pròstata cal furgar pel Recte. No hi haurà més conductes, o més forats, per fer servir com a bo un diagnòstic?