Com rebota la paraula càncer al cervell? És com una pilota de tenis, sempre pegant colps a la paret.

Encara tinc els pelats al crani de tantes vegades com va botar la parauleta càncer, des que me la va dir la doctora. Però això, no vull contar-ho, tampoc vull parlar del patiment, de les incerteses, del canvi en el cos, del si podré o no podré, de la família, de per què el company, els fills… han de patir com tu o més que tu…

Va haver-hi una pregunta que em va asclar el cap… Com una mare com jo pot arruïnar la vida de la seua filla, la nineta més gran que hi ha al món? Com podia fer-li eixa gran putada a Nurieta? Com? No vull parlar de tot allò, que és història ja. Ho hem passat, però em queda en el pit un costuró que m’ho recorda, una sequedat a la boca que encara que bega, mai m’abandona, com el desodorant, i una unió amb la Nurieta que ens va ajudar a obrir la closca de l’ànima per a descobrir els colors lluents que s’hi amaguen: els colors de la vida.

Hui diu la doctora que estic neta i jo amb sorna, li conteste que per ara, que si torna, li obriré la porta i després li pegaré un fort puntelló, però que no m’amagaré, que lluitaré amb forces renovades, que no em fa por.

La Nurieta treballa ben lluny, però les dues sabem que som felices, una ací, l’altra allà; perquè hem viscut moments màgics que la paraula maleïda ens ha ensenyat. Paraula maleïda? De vegades no, potser està inclús beneïda per un nou començament, per nous reptes i, sobretot, per una gana poderosa d’entendre que aquest instant en què vivim tu i jo és únic i que mai no tornarà. Pensa-ho un segon només i gaudeix-ne.