Després de pujar una muntanya plena de pins i carrasques, d’asseure’s a les portes d’una ermita que antigament era casa de leprosos, de caminar més de dues hores per l’antiga via del ferrocarril, travessant un túnel il•luminat de quasi dos quilometres de llargària i un viaducte que s’alça imponent sobre un estret congost, quan ja està a punt d’aplegar a casa – de fet només li queden un parell de quilòmetres – arriba a un segon túnel, i se n’adona que no hi ha llum.
Aleshores disminueix la marxa, s’acosta a l’entrada, i examina tot el que hi ha al seu voltant. Hi veu un tub fluorescent apagat al sostre, una caixa de connexions amb cables estripats – la porta està oberta i té senyals recents d’una pedrada – i un cartell que diu IL•LUMINACIÓ DELS TÚNELS DE 6 A 23 HORES. Com el sol de la vesprada encara està alt i esvaeix les ombres de la boca del túnel, s’endinsa uns metres en l’interior fins que troba a la paret, per on regalima un filet d’aigua, un botó il•luminat sobre una placa de plàstic verd on hi ha un gargot que diu FEM-HO que sembla dibuixat amb merda.
Acosta la mà al botó, evitant tocar les lletres, i el prem una vegada. Espera una estona. El torna a prémer altres vegades. Quan comprova que no hi ha llum es gira d’esquena i es queda mirant les baranes verdes del viaducte i la boca de l’altre túnel il•luminada pels tubs fluorescents. Després fa una ullada al rellotge i comença a caminar cap a la foscor, girant-se cap enrere a cada moment. Quan a força de caminar la llum de la tarda es converteix en una espurna de claror, endevina una revolta tancada. Continua caminant i la llum desapareix per complet. Llavors es gira, i comença a córrer en direcció contraria, malgrat el pes de les botes que porta calçades i que si fa no fa pesen un quilo tres-cents grams, i no para de córrer fins que arriba de nou a la barana verda del viaducte.
S’està una estona observant el cel blau, desprès s’apropa calmosament a la boca del túnel i torna a examinar-ho tot amb minuciositat. Ara se n’adona que hi ha un cartell que diu TÚNEL 917 m., i al costat un camí costerut que vorejant les parets de roca es perd entre els pins. Agafant-se d’un rama, s’obri pas entre una catifa d’herbes i trepa pel camí fins que arriba a una roca punxeguda que hi ha al damunt de l’entrada del túnel. Puja a sobre d’ella i atalaia l’horitzó. Només hi veu una serralada frondosa i vertical que s’enlaira pertot arreu, o que cau abruptament fins arribar al fons d’un barranc. Decideix baixar, però quan comença a descendir – tot i que s’agafa de les punxes d’un esbarzer – perd peu i cau, arrossegant primer el cul i rodolant desprès, fins que s’atura d’un cop en el senyal que hi ha a l’entrada del túnel i que diu TÚNEL 917 m.
Encara en terra, trau una ampolla d’aigua d’una motxilla que porta a l’esquena. Beu un glop i es renta les mans. Tanca l’ampolla, la guarda a la motxilla i remena a les butxaques buscant un encenedor. Quan comprova que no en té cap, s’eixuga les mans sobre el jersei, s’alça, i torna a caminar cap al túnel fins que arriba a la placa de plàstic verd on hi ha el botó il•luminat. El prem una vegada i – malgrat la molèstia d’una pedra que li ha entrat a la bota quan ha rodolat pel camí – arranca a córrer cap a l’interior fins que la claredat del vespre es converteix en un filet de llum, i davant seu torna a endevinar la frontera de la revolta tancada. S’atura, però de seguida torna a caminar arrossegant els peus com si portara una corda lligada als turmells. Quan quasi ja no pot distingir els carreus de pedra de les parets, li sembla endevinar dos punts de claror en la llunyania que s’acosten trontollant suaument. Dues guspires de llum que fan que s’ature i que, durant una estona, l’impedeixen moure’s. Almenys fins que se n’adona que amb els llums també s’acosten uns esbufecs que semblen la respiració d’un animal que no encerta a identificar. Llavors es gira i arranca a córrer, sense mirar cap enrere ni una sola vegada, i no para de córrer fins que arriba a la barana verda del viaducte encara il•luminada pel sol del vespre.
En recuperar l’alè, s’apropa novament a la boca del túnel i des de fora observa amb atenció els dos ulls brillants que s’acosten i que, desprès d’una estona ara sí pot identificar. Aleshores camina fins la placa de plàstic verd on hi ha el gargot que diu FEM-HO, prem el botó il•luminat, es recolza a la paret, per on regalima un filet d’aigua, i es queda esperant que els dos ciclistes arriben a la seua alçada. Quan ho fan, un d’ells l’informa que al túnel no hi ha llum i que si el vol travessar farà be d’ajudar-se amb un pal. Mentrestant l’altre agafa una ampolla que porta al quadre de la bicicleta – que li fa joc amb el jersei – i beu un glop llarg d’una beguda isotònica que s’assembla a l’aigua.
Quan els dos ciclistes travessen el viaducte i desapareixen per l’altre túnel il•luminat pels tubs fluorescents, encara es queda una estona mirant l’heura que cobreix el sostre. Després ix, camina cap al viaducte, i torna a recolzar-se sobre la barana. Només s’està un moment, perquè de seguida fa una ullada al rellotge i comença a buscar entre les pedres un pal. Quan en troba un que sembla el suficientment llarg, lleuger i resistent, amb ell a la mà, s’endinsa per tercera vegada en la gola fosca i humida sense prémer el botó verd.
Mentre la claredat del vespre l’acompanya camina sense pressa, examinant l’interior del túnel amb deteniment. Observa que hi ha molsa als carreus de pedra, i a les parets el gargot FEM-HO dibuixat moltes vegades amb pintures de colors. També hi veu teranyines penjant del sostre com si foren llàgrimes de pols. I cada quaranta passes uns buits, una mena d’espitlleres. La majoria estan tapiades, però ara davant seu en veu una oberta. Tot i que intenta no mirar, no pot evitar distingir alguna cosa ajupida en un cantó. Accelera el pas, i en passar pel costat se n’adona que a l’espitllera només hi ha un munt d’enderrocs, i un forat negre que es perd com una drecera en la foscor.
Segueix caminant i de seguida torna a entreveure la revolta tancada. S’atura. Observa el filet de llum que hi ha darrere seu, pren aire, arrima el pal a la paret, fa dues passes i la llum del vespre desapareix. Segueix caminant durant una estona tancant els ulls i obrint-los per comprovar que al seu voltant només hi ha obscuritat, el soroll de les passes sobre la terra i el frec del pal contra la paret. Sobtadament el frec s’atura i percep que enmig de la negror ara només hi ha silenci i la seua respiració excitada. Aleshores es desplaça lleument cap al lloc on intueix que deu ser la paret, estira el braç i mira de colpejar-la. No la troba. Ho intenta més vegades. Canvia el sentit dels colps sense aconseguir localitzar els carreus de pedra. Gira el cap a dreta i a esquerra. Mira darrere sense gosar moure el cos. Nota al taló la pressió de la pedra que li ha entrat a la bota quan ha rodolat pel camí. Sent una picor al clatell i es grata amb força. Pren aire per tal d’asserenar-se i torna a desplaçar-se molt lentament, amb passes molt curtes, i es protegeix la cara amb un braç mentre, amb l’altre, agita violentament el pal com si fora la katana d’un samurai cec.
Com una geisha que avança de nit per la vora d’un precipici camina durant una estona, apartant amb les mans obstacles i perills imaginats fins que, en la llunyania, distingeix una escletxa de llum immòbil sobre la paret. Una mínima claror que li permet recolzar de nou el pal sobre els carreus de pedra i moure’s més ràpidament. Tan ràpidament que en un moment arriba a l’escletxa de llum, que resulta ser un botó il•luminat sobre una placa de plàstic verd on no hi cap gargot dibuixat que diga FEM-HO. Es queda un moment davant del botó, mirant-lo sense prémer-lo, gaudint del silenci i de l’aire fresc que ara bufa a l’interior del túnel sense fer cap mena de soroll. Després torna a caminar i seguint la drecera dels botons il•luminats, minuts més tard, torna a entreveure davant seu una revolta tancada. S’atura, pren aire, fa dues passes i veu al fons una lluerna menuda per on s’esmuny un filet de llum color taronja. Llavors, malgrat la molèstia de la pedra que té dins la bota, arranca a córrer cap a la claredat, i no para fins que l’enlluerna la resplendor del vespre, i arriba a la barana verda d’un altre viaducte des d’on pot distingir el camí de casa.
Desprès d’estar-se una estona observant la silueta de la ciutat que des d’allí sembla el llom d’un dinosaure adormit o mort, s’asseu a la tapa rovellada d’un depòsit d’aigua, es deslliga els cordons i mentre es trau la pedra de la bota, veu com s’acosta un home gran per la via abandonada. Quan arriba a la seua alçada mormola alguna cosa que s’assembla a bona tarda. I tot seguit, l’informa que al túnel no hi ha llum i que si el vol travessar farà be d’ajudar-se amb un pal. Està a punt d’oferir-li el seu, quan l’home es treu de la butxaca una llanterna i després de donar-li les gràcies i de dir-li que no li farà cap falta, s’encamina cap a l’entrada del túnel. Quan acompanyat pel petit cercle de llum de color blau l’home gran desapareix silenciosament per la boca del túnel fosc, acaba de calçar-se la bota, se la corda i, abans d’aixecar-se per tornar a caminar, es queda un moment, amb el pal encara a les mans, mirant la tapa del depòsit de ferro rovellat on hi ha unes lletres que diuen FUNDICIÓ DÚCTIL BENITO.
