Quan els diumenges fem un gran «puxero», amb les restes amanim, quasi sempre, carn suficient, i cigrons, i pastanaga… per fer canelons. Barrejades les sobres amb paté i embolicades amb una galeta de pasta italiana el resultat sol ser magnífic, i ja tenim un altre menjar per a uns dies més tard. Això és l’estalvi. I amb el brou sobrant, qualsevol dia, també fem uns fideus escarmentats. I ja tenim tres dies arreglats. Una gràcia. Hi ha menjars, i maneres de cuinar, que signifiquen un ajut important per a la vida del dia a dia. Clar que sí.

Però després d’aquesta dissertació d’»amo de casa», ximple i amb poca substància, passarem al tema principal que avui ens convoca. No parlarem, ja, de canelons, ara ho farem dels Canalons. S’assemblen els termes, però no tenen res a veure l’un amb l’altre. 

Els Canalons és un paratge on la gent camina per fer l’esmorzar i trobar-se amb els amics. L’aigua, a vegades, és un atractiu important, i la geografia convida al somni: uns hòmens en pilotes prenent el sol, orejant-se, parlant a sobre de l’anarquia des d’una perspectiva de lliurepensadors, precisant canvis al món, queixant-se de la vida rutinària i conformada, estovant-se les vísceres per poder continuar el comboi de l’existència, centrifugant la memòria del poble, ja massa, ensinistrat…

Furtivament el paratge empeny, com flocs de neu, imatges ben poderoses d’un món que ha escampat, com ho fa la boira, en fer-se massa d’hora per retornar a la crua realitat. A vegades acabem creient-nos allò dels mons paral·lels. Mai no acabem de comprendre on estan els principis ni els finals. Només veiem allò que tenim al davant del nas i, potser, ni açò.