«…tú me pediste un beso a la orilla del mar, y como no te lo daba, y como no te lo daba, te pusiste a llorar…», ens deia el bo de Peret. Però a nosaltres ens feien molta gràcia els palmers que sempre l’acompanyaven: nyaca, nyaca, nyaca, nyaca…tra-ca-trá! Sempre ben compassats, atents a la més mínima jugada del cantant, inspirats d’allò fantàstic. No hi havia, ho podem dir sense circumloquis estúpids, Peret sense palmers. I només dos arreant-li fort a les palmes en semblaven mitja dotzena, de tant com s’apuntalaven en l’esforç i mestria de l’acompanyament.

Sí, ens agraden els palmers de Peret i els manifestem la nostra admiració. Però no tots els palmers tenen el mateix encant. Alguns tenen, per tenir alguna cosa, poca vergonya. Ens referim als palmers de l’anomenat «Emiciclo», és a dir, els qui li arreen de valent a les palmes però al Congrés dels Diputats, o bé al Senat. Sí. Hem pogut comprovar, a cada sessió celebrada per les «seves senyories», com li foten canya a les palmes: a cada intervenció d’un dels seus (tots ho fan per igual, ja podem mirar i veure), les palmes van que trinen. I quin desgavell!!! Per què tant d’entusiasme? Per quina raó aplaudeixen sense parar cada embranzida? Els paguem per aplaudir-se entre ells? No tenen altra cosa millor a fer? Frueixen com els xiquets al circ? No hi ha el mínim pudor que continga el vertigen de tan dur metabolisme facial? Cada frase estentòria, cada improperi i cada manifestació lapidària, resten acompanyats de llargs aplaudiments, així, sense cap ni centener. I quin personal… No s’aborronaran quan s’hi vegen als telenotícies?

«…una lágrima cayó en la arena en la arena cayó una lágrima…»  i els magnífics palmers: nyaca, nyaca, nyaca, nyaca…tra-ca-trá! Què grans els palmers de Peret.