Quan la fam s’envesteix de valent, i ens arrossega cap a la hipoglucèmia galopant, un entrepà, comunament «bocata», és la pedra filosofal, o la medecina de guàrdia, que ens cura del defalliment. Veure’ls a sobre del taulell d’un bar és una festa gran, una mena de cap d’any d’avançada. I, fins i tot, quan el companatge se’n surt per les vores de la barcassa, la crida que ens fa és d’aital magnitud que els ulls dentats comencen a rosegar abans d’hora, salivant com bojos, i plorant també, sense mida ni control. Què bons!!! Quina felicitat!!! Quanta diversitat!!! La fantasia feta «xusco» farcit!!! 

Però, la vida ens recorda tothora que sempre hi ha un però, o dos, o tres, clar. Resulta que el pa només el podem tastar al desdejuni, doncs la ingesta de carbohidrats ha de ser controlada, tant pel sucre, com pel colesterol; també per la «polla en vinagre» en versos dodecasil·làbics… Sí. L’entrepà al taulell dient-nos vine, i als llavis només un descafeïnat sense sucre i, si pot ser, també, sense sacarina. Ai!!!

No és que ja ens tibe la camisa cada cop un poc més, silenciosament, però amarga. No. És que els pantalons ja els duem amb gomes de gran, i ben greu, elasticitat. És que la corretja ja no té més espai per a fotre-li el darrer forat. És que el coll de la camisa ens tortura les cervicals, de tan com ens prem la cansalada del tos. Un munt de desgràcies que, a més, no podem contar a qualsevol que ens trobem pel davant, i que mai no entendria el que li diem, car el millor que podria pensar de nosaltres és que som uns golafres, que fartem a dos queixos, i un llarg etcètera d’inconvenients més. No, no i no mil vegades seguides. El que passa és que tenim un estat de desequilibri metabòlic permanent. Això sí. Serà veritat? Però ens han dit que tot a la vida té remei: has de fer exercici i posar-te a córrer, ens recomanen tothora els qui ho entenen. També, però, ens han repetit de manera insistent que: córrer és de covards! Com quedem?

Mentre, un entrepà de «torti-longui» flaira amb insult d’aromes celestials, allà dalt, des del taulell sacrificial, demanant guerra, o el que és el mateix, que li fotem canya de seguida, i que enviem el tallat descafeïnat a fer la mà. Total, un dia és un dia, i no li ho pensem contar a ningú del món. I quin bolet…!