L’embarassada de trenta-set setmanes i mitja ix del cotxe amb dificultat. Camina per l’explanada de l’hospital amb la lentitud d’un transatlàntic que maniobra per atracar a port. Puja la rampa de maternitat. I després de fer-se un embolic amb la porta d’entrada, la bossa dels estris per a tres dies d’estada, la targeta de seguiment de l’embaràs, i una ampolla d’aigua que acaba de traure de la màquina, entra al vestíbul.

Com a la recepció no hi ha ningú, es deixa caure sobre un seient verd de plàstic, i s’està una estona airejant-se amb la faldilla, bevent glops d’aigua, i acaronant-se la panxa punxeguda.

Quant veu entrar el zelador demana ajuda per aixecar-se a una dona rossa que des de fa dues hores espera els resultats d’una biòpsia, i trontollant com un vaixell enmig de la tempesta s’acosta lentament cap al taulell de recepció. Només veure-la, el zelador tanca el llibre que tot just acabava d’obrir, es grata una orella i li demana els papers. L’embarassada bufa, remena dins la bossa dels estris i deixa damunt el taulell tota la paperassa sol•licitada. Després torna a beure un glop d’aigua, demana pels lavabos i, mentre el zelador examina amb cura tota la documentació, tranquil•lament se’n va a pixar.

Quan torna, assecant-se les mans amb una tovallola de paper que no sap on llençar, el zelador està esperant-la amb una cadira de rodes. L’embarassada recull tot el seu equipatge, s’asseu i, mentre es deixa arrossegar pels passadissos de l’hospital, fa una trucada pel telèfon mòbil. Quan després d’uns minuts penja, sense haver rebut cap resposta, se n’adona que ja han arribat al consultori. El metge de guàrdia, que no és el mateix metge que l’ha atesa durant tot l’embaràs, la saluda amb amabilitat, li demana que es pose dreta i li palpa la panxa amb la destresa d’un comprador de melons que s’assegura de la bona qualitat de la mercaderia. Confirmant el seu tarannà verdulaire el metge s’adreça a l’embarassada i li explica que la cosa encara està una mica verda, que caldrà esperar una estona. Ben bé no ha acabat de dir-ho quan l’embarassada li anuncia que ha trencat aigües. El metge es disculpa dient que no es pensava que la cosa estiguera tan madura. Una confirmació de la seua afecció horticultora, pensa l’embarassada mentre es deixa arrossegar de presa cap al quiròfan i fa una nova trucada telefònica que tampoc obté resposta.

En arribar al quiròfan el zelador li lliura una bata verda i ix. L’embarassada tanca la porta i es despulla. Tota nua s’està una estona acaronant-se la panxa en forma de míssil. Després es posa la bata, se la lliga comprovant que les natges no li queden a l’aire, i torna a fer una trucada. Mentre compta els minuts que transcorren entre contracció i contracció, escolta una veu que li diu que, com hi ha sobrecàrrega de les línies, ho intente passats uns minuts. Llavors s’estira a la llitera, s’allisa la bata, obre les cames, i comença a cridar.

Uns minuts, o unes hores més tard, arriba un metge anestesista. Es disculpa pel retard. Hi ha hagut un accident, l’hospital està ple de ferits a vessar. L’embarassada intenta fer-li una pregunta, i el metge anestesista sense fer-li gens de cas diu: Tranquil•la bonica, ara et punxaré i de seguida desapareixerà el dolor. No sentiràs rés, però hauràs d’estar-te ben quieta no siga cosa que toquem un nervi i provoquem una desgràcia. Ella vol preguntar-li quina és la classe de desgràcia poden provocar però en sentir l’agulla travessant-li la pell de l’esquena decideix no parlar ni moure’s.

Quan el metge anestesista li dona permís per tornar a ajeure’s a la llitera un altre metge i una infermera, que tot just acaben d’entrar per la porta, ja estan examinant-li l’entrecuix i creuant unes paraules amb el metge anestesista que ella no pot entendre amb claredat. Entre d’altres coses perquè el dolor de les contraccions l’impedeix concentrar-se en cap altra cosa que no siga eixe insuportable patiment. En minvar un poc, l’embarassada aconsegueix agafar al vol dues frases soltes. No ha sigut un accident. A la ràdio algú ha dit que potser es tracta d’un atemptat. Llavors busca a les palpentes el telèfon per fer una altra trucada. Està a punt d’agafar-lo quan una nova contracció, molt més violenta que les anteriors, la fa desistir. L’embarassada de trenta set setmanes i mitja comença a cridar i a mossegar-se el puny per apaivagar el mal, mentre l’anestesista li diu: Com va, bonica? Crec que hem fet tard. La injecció no et farà cap efecte, hauríem d’haver-la posat abans. Una explicació que en altra circumstància l’haguera enutjat molt però que ara la deixa indiferent perquè l’embarassada només pot pensar en el dolorós suplici que està esquinçant-li el cos, i en l’alè tebi que el metge, que té el cap dins el seu entrecuix, li llença cada vegada que diu: Empenta, bonica, empenta, que ja esta ací!

Un plor, com un got de vidre que es trenca, esclata sobtadament al quiròfan i l’embarassada sent com, de cop i volta, el dolor insuportable s’atura, i una escalfor dolça li puja per les cames omplint tot el seu cos malferit d’una agradable sensació de tranquil•litat. Abans d’endormiscar-se de cansament, mentre la infermera li asseca el suor, té temps, però, de sentir la veu del metge anestesista que li diu: Dorm, bonica, dorm, que t’ho has guanyat.

Quan l’embarassada es desperta està a una habitació de l’hospital. En obrir els ulls el primer que veu és el telèfon mòbil sobre la tauleta de nit. L’agafa maldestrament i fa una trucada a un número equivocat. De seguida torna a intentar-ho, ara al numero correcte, però no obté resposta. Llavors aparta el llençol que la cobreix i s’asseu al llit encara endormiscada. S’ajusta la bata i intenta aixecar-se, recolzant-se en la tauleta de nit per a no caure. Amb les cames encartonades s’arrossega fins a una mena de càpsula espacial on dorm el seu nadó. Obri la porta – que és com un calaix que roda – i el mira amb tendresa. S’asseu sobre una butaca negra que té en els braços dos forats dels que sobreïxen pedaços d’escuma i s’està una estona mirant com dorm. Després torna a agafar el telèfon i fa una nova trucada. Mentre espera la resposta engega distretament el televisor. A la pantalla es veu l’interior d’un vagó estripat que fumeja, al terra hi ha un cos cobert amb una manta daurada, i un munt de telèfons mòbils que no paren de sonar. L’embarassada penja el telèfon i torna a concentrar-se en el somni del seu fill. Poc després, com que la injecció encara manté els efectes sedants sobre el seu cos ella també s’adorm, sumint-se en un somni tan plàcid i tan profund que no li permet escoltar el timbre del telèfon que, des de damunt del llit, ara ha començat a sonar.