– «La penúltima».

L’escriptor  alça el got i sobre el vidre  estriat  regallen  els llums grocs del bar. L’acompanyen tots aquells que unes hores   abans  havien  compartit  amb ell la presentació  del  seu  últim  llibre.

– Ja tens algun argumentper a la teua pròxima novel.la?

Una  antiga nòvia li amolla la pregunta mentre torca amb un mocador de  paper les ulleres.

Ell  recorda  com aquell mateix matí en la  consulta  de  la  Seguretat  Social la pediatra els havia comunicat -a ell i  a  la  seua  dona-  que  la  seua  filla  manifestava  un   endarreriment   respecte els xiquets de la seua edat.

– Argument?

– Una  història.  Vull  dir  que  si  se  t’ha  acudit   una  història.

La pediatra no havia  mostrat cap signe d’alarma. Tanmateix,  «per descartar qualsevol eventualitat, res de l’altre món», havia  dit la doctora, convindria visitar algun neuròleg.

– No. No se m’acut res. Tampoc no tinc massa pressa. Després  de quinze anys de morir-se de fàstic la meua novel·la en un caixó   la Diputació Provincial s’ha dignat editar-la tenint com a  veïna  de  col·lecció una tesina sobre les tomaques de la Vega Baja  del  Segura.

– No  et faces el derrotista -li retreu l’antiga nòvia  amb  condescendència.

– Quan vulgues marxem.

La  seua  dona s’interposa entre tots  dos.  L’escriptor  ha  detectat  en  la  seu veu com la  consonant  «l» relliscava  pel paladar.  Cada volta que movia els parpalls anava decandint-se més  el  seu esguard.

– Ara mateix pague i escampem el poll.

– Dona’t pressa.

– Als  escriptors  sempre vos agrada fer-vos  els  màrtirs-  l’antiga nòvia parla com si la dona no estiguera entre els dos.

– Jo  no sóc un escriptor. Un escriptor com cal no edita  en  la Diputació Provincial.

– Em trobe malament.

L’escriptor agafa la jaca roja i fa via. Quan prem el  mànec  de la porta, la seua dona s’escagassa. En la caiguda entropessa  el  cap  amb  una cadira provocant-li un trau en el  costat  esquerre  d’on brolla un fil de sang.

– Ep, nena¡- l’escriptor s’engipona a terra i en incorporar  el cap se n’adona de la taca de sang que ha embrutat la  seua  jaca nova de trinca.-¡Mira’ns¡ Ens reconeixes?

La  seua  dona procura tranquil·litzar el  grup  forçant  un  somriure. La  mirada encara manté l’estrabisme d’una estona abans   quan  ,només caure a terra, les nines dels seus ulls traçaven  un  recorregut erràtic.

– Ja he telefonat la Creu Roja-diu Dioni la cambrera.

– No és res. Treiem-la fora i que prenga l’aire.

En el llindar del bar la dona se li esmuny de bell nou tot i  que  ara ha arribat a temps de subjectar-la. Algú la fa seure  en  una cadira de boga.

– Em trobe bé. Ha estat un mareig. No estic borratxa, vos ho  promet- la dona parla seguda enmig del rogle que s’ha format  al  seu  voltant.  -Mireu, vos reconec a tots: tu ets  Enric,  i  tu  Dioni, i tu Miquel, i tu Empar…

La cambrera li ofereix un got d’aigua quan aparca el vehicle  de  la  Creu Roja. El grup obri el seu cercle i deixa  pas  a  un  xicot  amb  el  rostre de Gustavo Adolfo Bécquer.  «Du  una  jaca  semblant  a la meua», pensa l’escriptor abans de facilitar-li  la  informació que l’altre li sol·licita.

– No  estic borratxa -la dona reclama el recolzament de  la  cambrera – Dioni, ¿veritat que només m’he begut una cervesa?

– Déu ser una «linotipia»- diu Dioni.

– Es  convenient que la veja un metge-la veu del membre  de  la Creu Roja ja no admet més rèplica.

En el trajecte a l’Hospital l’escriptor i la dona seuen  en  una  llitera. El llum blanc rellisca sobre els  seus  rostres  encerats. L’absència de finestres fa que se senten extraviats  en  el  trajecte. Més amunt del pols esquerre una clapa  de  sang  seca  enfosqueix els cabells de la dona. L’escriptor recorre  amb  els  seus dits el palmell d’ella i veu com el  blau de les  venes  s’enteranyina entre els plecs de la pell.

La  seua  xiqueta havia estat tombada en un jaç  com  aquell  vint hores abans. Nueta i gemegant, subjectes les manetes per  sa   mare,  la pediatra havia anat palpant el seu cos com  si  pastara  pa.

– Es baixa de to muscular- la doctora l’havia fet seure,  i en soltar la mà que la subjectava per l’esquena la nena es  tombà  cap a un costat provocant que l’escriptor saltara com un gat.

– I això què significa?.

– El  neuròleg  farà  un diagnòstic. Llavors  a  partir  del  quadre clínic ja vorem quin camí haurem de seguir.

– Quadre clínic?

La  furgoneta  redueix  la seua marxa. «Ha  fet  bé  Gustavo  Adolfo  Bécquer de no engegar la sirena». L’escriptor  estira  el  seu  coll  distingint com al cartell lluminós  de  l’Hospital  li  falten  les  lletres centrals -la «p» i la «i»  fins  formar  la  paraula «Hostal». «Una broma d’algun malalt en fase terminal».

Llavors  s’obri  la  porta  de la  furgoneta  i   apareix  el   conductor  quatre esglaons més avall amb una cadira de  rodes.  A   pesar  de l’hora les seues faccions mostren un  aspecte  relaxat.  Abans que Dioni telefonara a la Creu Roja el xicot dormia com un àngel  en  el cos de guàrdia . «Això sí que és una mili. Ja m’agradaria a mi  vore  aquesta colla rodolant per terra a les ordres d’un  sergent  alcoholitzat».

Per  més que la dona ha refusat la cadira de rodes,   acaba  entrant   per  la  porta  d’Urgències  sense  donar-li  temps   a  acomiadar-se. En el taulell de la recepció un escrivent somiqueja  sota  els  tubs  de neó. De les seues mànigues  curtes  ixen  dos  braons musculosos.

– Done’m el nom.

Mentre  els seus dits martellegen el teclat  de  l’ordinador  apareix el voluntari de la Creu Roja amb la cadira de rodes.  Ara  va buida. Els seus pneumàtics estan completament desunflats.

– Ja l’avisarem en saber alguna cosa.

Continuarà…