Com una sorpresa de bon matí quan els nens recullen els regals el dia de reis, o un glop d’aigua que ens demana el següent per matar la gana assedegada d’aquell elixir, vaig necessitar seguir escoltant aquella melodia màgica, emocionant i a la vegada incomprensible pel meu cor. Havia estat enverinat del beuratge més perillós de tots, sinó altre que aquell que et fa enamorar de l’incomprensible.

Sovint ens mostrem freds o distants cap als treballs artístics, especialment amb aquells que necessiten de la temporalitat i l’escena. Llargues estades a la butaca flonja i vellutada, amb la subtil llum de la foscor que ens envolta, a la vegada ens enlairen als dolços braços de la desconnexió amb el missatge a rebre. No obstant, la reacció contraria es mostra imminent quan la nostra ànima és colpejada per un missatge indesxifrable però a la vegada ensordidor per a les nostres emocions. Aquella sensació que sorpresa, goig i alegria que sense saber per que, no acabem d’entendre, però ens faria fins i tot plorar.

A moltes peces musicals trobem una reacció inesperada de goig i encís que no arribem a poder explicar. Moltes vegades la sorpresa ens arriba del desconeixement de la tècnica de l’instrument, la peça o els seus intèrprets; però aquest camí sense retorn cap a enamorar-se d’una sola nota fins i tot, també la trobem a l’inrevés.

Quan el discurs sonor sorprèn el públic inexpert i familiarment anomenat profà pels afiliats al gremi, pot esdevenir-se pel total desconeixement dels afers interns de la pràctica musical. Com tots bonament sabem, no es pot desaprendre l’ideal aprés, ni desinventar l’inventat. Un lleuger oblit pot emboirar humils records però una essència al fons de l’anima ens recordarà aquella experiència viscuda. Cert també hem d’afirmar que és, que una vegada apreses les notes i la lectura de partitures, s’escolta, vulgarment deixeu-me dir, amb altres ulls. On sempre busquem el nom dels instruments percebuts, les melodies a qui pot ser ressemblen, o els colors ja passats que retornen en un nou quadre sonor a observar.

El món de l’art com a addicció estètica es farà present en tots i cadascun de nosaltres, i per a tots els que també parleu el llenguatge de la música, sabeu que aquesta, nostra musa, és la més gelosa de totes, i vol una atenció diària i molt persuasiva. Una vegada qui tasta els seus fruits, mai vora el món sonor amb els mateixos ulls. D’aquesta manera, de personatges i caràcters de tots els racons, musics professionals, aficionats o simplement melòmans, puc afirmar que qui és músic o ho ha estat, ho serà per a tota la vida. Com un matrimoni formulat amb els vells mots cerimoniosos, on la mort sols posa fi a aquesta unió aprovada pels deus,  aquest amor per la melodia compartida, el ritme a seguir conjuntament i el tacte afrodisíac amb l’instrument propi; no es poden fer oblidar del cor de tots aquells qui un bon mos aquesta deessa ens ha furtat. Sempre i des del primer dia, el contacte amb aquesta llengua ens fa i ens farà traduir qualsevol soroll a les seves normes gramaticals.

Un gemec del vent, un cop a la taula o pot ser un ocell enlairant al vent el seu cant, seran per a tots nosaltres una frase més a la historia d’aquesta bohèmia personalitat.