En cap moment se’ns ha passat pel cap donar-vos la tabarra amb una classe magistral de llengua. Ni pensar-ho. Us estimem massa per a maltractar-vos impunement, i menys des d’aquesta espècie de púlpit sagrat de la lletra impresa. No s’amoïneu doncs no ho farem. 

Hem escoltat en alguna ocasió, el següent: «…el otro día, en la olivera que tenemos en el jardín de la “casita”, había un orzuelo grande y precioso, con unos colores, y unos ojos…» Sense os! Quasi ens ofeguem amb la llimonada de paperet! No pot ser, pensàvem. Però sí. Açò estava succeint ben a prop de nosaltres, just a la vora, en una taula veïna al bar del cantó. Un suor glaçat ens recorregué l’esquena arribant, les darreres gotes, just al final del curs elemental on moren les avingudes.

«Olivera» no resta malament del tot (si som compassius), però «orzuelo» no té pedaç. Què haurà fet el pobre mussol per què li transmuten el nom amb orzuelo». La barreja resulta explosiva, i el parlant una infàmia. S’imagineu tenir a la parpella un mussol amb plomes i tot: amb el bec groc, les celles plantades, i els ullots enormes i rodons? Quin desficaci! Quanta molèstia, veritat? Els oftalmòlegs ja tindrien prou feines per alliberar la bèstia de l’ull del pacient en qüestió. Segur…

Us podem prometre que se’ns van vindre les ganes d’aproximar-nos-en a l’esmentada tauleta, allà on estava cuinant-se la brofegada lingüística, per llençar-li en un tres i no res a la col·lega: «…mussol un, mussol dos, mussols tres, per a tu és», i passar-li la grossa protuberància ocular d’un sol conjur.

I Joan Valls parlant de «palingenèsia»…