Les hi ha que són fines, d’una mesura discreta i còmoda. Vaja, allò que se’n diu «normal». Però també les hem vistes de quilo i quarta (és un dir), i són d’aquelles a les quals no se’ls pot estacar el mos amb una certa dignitat, car el «pastissot» comença a obrir-se en canal, tot xorrant la maionesa, el quètxup, la mostassa i tot l’orbe universal, garres avall. Els resultats, per la ingesta d’aquestes manifestacions gastronòmiques gegants, són de fàcil comprensió per a tothom que s’ho mire amb un grau de certa distància fonamental: la camisa, els pantalons, fins i tot la punta de les sabates, mans (fins els colzes, clar), i morros, esdevenen un poema. Les taques (ma mare deia «lamparones»), d’un roig mesclat amb d’altres inversemblants colors del «pantone», fan com la palma de la mà sencera i ben oberta. No hi ha prou tovallons damunt la taula del brutal refrigeri per eixugar les calamitats de la desfeta. I tot és xuclar els extrems del pa rodó (quina mania) per reduir l’embranzida dels líquids que supuren sense parar. Però, com sempre, tot no ha de ser negatiu. Els riures dels comensals són estimulants, i ens inciten a repetir, nosaltres també, la jugada. Tot és joc, diversió i fantasia. Una gràcia!!! Però el mapa mundi en què s’ha convertit la roba, mans i cara del personal jovent, delata la innecessària proesa d’estacar-se la formidable salvatjada de carn, ceba, lletuga, formatge, pollastre, sucs i ungüents diversos…Tot sembla una mena de concurs: «…senyores i senyors, a veure qui la té més llarga…» i en el cas que ara ens ocupa podríem dir: «…a veure quin de tots és el més animal i obre millor la boca…» Els anuncis de la televisió són una meravella doncs ens aperceben també  de  quan caduca, exactament, el coneixement.