La melodia és l’essència de la música, i no la fan les notes aquesta. El camí de l’home està sempre envoltat de la simplicitat dels babaus, i sols amb la música es pot escalar a quelcom transcendent. Creieu-me si us dic que el meu art no em resulta gens fàcil, i no trobaríeu a Europa cap hom que estudiés més que jo, ara be, inclús amb el millor dels instruments regalat de les mans de Déu, per salvar els nostres perduts germans, amb una sala freda i enfurida de les meves notes, cap estima ni amor cap al meu art sorgirà d’entre les meves mans. Ningú pot mesurar els seus dies, i com a cada nou amic, un maldecap nou; serà el que la providència esculla.

Wolfgang Amadeus 27:56

Com tot inici cap a un nou món a descobrir, una figura suprema, màgica i encisadora ens obre encara més els ulls cap a la meravella i l’enamorament d’aquest nou element amb el que prendre contacte. Amb el camp artístic pot ser aquest factor s’exagera, i al musical pren ja la posició més elevada, on un símbol, una estrela o miracle, ens endinsa a un univers de manera sobtada i imprevisible.

El xiquet prodigi, el geni musical, el músic perenne que escup notes envernissades de màgia i a la vegada de senzillesa. Sí, el nen de Salzburg, el de la moneda d’un Euro de la república austríaca. Parlem del nom amb majúscules, parlem de Mozart.

El planeta sencer, directa o indirectament ha creat un aura que envolta aquesta figura. El món de la música ha anomenat a la vegada aquest mestre el seu Déu etern a qui portar flors amb cada nota executada. Pot ser la seva precoç mort a similitud de qui per molts és el fill de Déu nostre senyor, amb trenta poques primaveres de vida; el gran èxit i renom que va gaudir executant les seves feines, o la diversitat d’instruments als quals els excitava vibracions i notes, han creat un símbol quasi, o fins i tot massa diví a la història de la humanitat. El famós retrat amb jaqueta roja cau ara a la ment de tots qui m’estigueu llegint. Innumerables enregistraments de les seves peces, que no cançons; una sèrie a la tele on entre bambolines directors i membres d’una orquestra participen d’un Mozart in the Jungle, o uns bombons ben dolços fets de treballadíssimes textures confitades, on a la seva ciutat natal fan el souvenir de moda per tastar i regalar.

Aquesta falsa divinitat d’un compositor més a la enorme i meritable llista de grans mestres de l’art sonor, pot morir i ho està fent d’èxit. La tonada de la “Marxa Turca”, on sols són recordats uns deu compassos de melodia pel públic profà, sense saber a penes si es tracta d’una sonata, simfonia, o pasodoble xaranguero, demostren la idolatria cega que socialment pren la seva figura. També, al camp expert i professional de la música, els mateixos companys del gremi, hem castigat o ens han fet patir aquest càstig de relegar aquest mestre a unes fites diferents. Debut qui sap per que, a l’estil o forma del classicisme, les seves estructures mostren a la llum determinades qualitats que tot músic deu dominar per presentar la seva valia. Al món del violí especialment, piano, oboè, flauta o clarinet; la figura del compositor austríac es converteix carrera rere carrera, i curs rere curs, amb una tancada llista d’obres amb la seva signatura, en un símbol d’avaluació. Tant per exàmens d’un curs senzill que encapçala el següent, unes audicions a una orquestra, on un recital de comiat per rebre un certificat signat des de les més altes instàncies; Mozart s’ha convertit pels estudiants un en sinònim d’examen. Tot missatge artístic, o tot encís, repetició rere repetició davant d’un jurat, ens han fet desgastar el seu valor musical, inclús fent-lo perdre, convertint aquestes notes simplement en clots al camí on no caure i errar.

Des de la experiència pròpia del músic qui us parla, s’han de reconèixer diverses dates que arriben a la vida de tot artista sonor, aficionat o professional, però interessat de tot cor amb la matèria. El descobriment de les simfonies de Beethoven i no els fragments més sonats, l’enamorament suprem, per al menys un temps, del concert per a violí de Txaikovski; l’impacte i badoqueria amb els Capricis de Paganini, o les llàgrimes amb l’últim moviment de la vuitena simfonia de Mahler; composen la evolució i recorregut per la nostra història de la música cap als nostres dies, on diverses obres ens fan madurar i descobrir de forma molt intensa del que és capaç la nostra espècie. Amb el jove de Salzburg no deixem de banda aquest camí, però no podem quedar-nos sols amb aquesta màgica percepció de la seva persona. Sí, enormes òperes al llarg de la seva carrera, on aquest missatge de diàleg i de faràndula a sobre de l’escenari, es fa present a tota la seva obra, i si observem, també a les obres sols instrumentals trobem distints personatges entre els embolicats pentagrames. Sí, simfonies ja escrites des dels cinc anys de vida al nostre món. Sí, concerts per tota Europa sent sols un nen, que no cal, ni es mereix que caigui en l’oblit. Però a l’igual que en qualsevol altre acotat espai per la cultura, no sols una mà ha pintat tots els quadres. No sols una ploma ha escrit tots els poemes que avui tenim la sort de llegir.

Tenim història abans i després, on tampoc es poden jutjar les hores d’avui amb les lleis de fa segles ni a l’inrevés. Tenim la sort de viure en el temps, i creieu-me, i ha genis iguals o majors molt abans que aquest el nostre amic, i també després, i per suposat, en queden per venir. També hi ha vida després de Mozart.