El  malnom de «Chomsky» li venia al professor F.P. Cots  per  la  seua  dèria a reduir tota explicació d’una  obra  o  moviment  artístic mitjançant la «Sintaxi», com única manera d’entendre  el  «sentit  de tota una sèrie d’elements en aparença exposats a  una  mena d’atzar que pot alterar-los d’una manera o d’altra».

– La Història de La I·lustració- aquesta era la matèria que impartia  en l’Escola d’Art compatibilitzant-la amb la  creació d’atifells,  escultures  i  envoltoris  als  què  ell  s’haguera  estimat  més  consagrar  la seua vida professional- a l’igual que la  Sintaxi,  té   l’obligació  d’oferir  un  mecanisme   d’interpretació   dels   creadors,  de  les  obres  i, el que és  més  complex,  dotar  de  significat  el fil continu d’aportacions que l’home com  a  ésser  dotat d’enginy ha volgut donar una interpretació del món a l’hora  de suplantar Déu en la seua voluntat creadora.

Arribats  en  aquest punt alguns alumnes de  l’Escola  d’Art  començaven  a  badallar. Altres s’estimaven més dedicar  la  seua  atenció  a altres disciplines més engrescadores, com el  «Teoria i pràctica de l’animació» o «Tècniques d’expressió gràfica», que no a aquelles elucubracions  allunyades  dels  seus interessos més immediats,  i  que  havien  motivat l’ingrés en l’Escola d’Art.

Chomsky se n’adonava, pràcticament des de la primera  classe  que havia impartit quinze anys arrere, que la «Història de l’Art»  no  entrava en els gustos d’aquells adolescents més  inclinats  a  dibuixar còmics, organitzar interiors domèstics o tallar  vestits  per hipotètiques passarel·les que no a reflexionar sobre la forma  com  des  dels homes d’Altamira fins l’actualitat  explicaven  la  seua  relació amb el món.

Ell  s’haguera estimat més dedicar-s’hi en cos i ànima,  tal  com havia previst en els seus anys de Belles Arts a Sant  Carles,  a   la  creació  artística.  Ho  intentà  mitjançant   exposicions  escadusseres en galeries d’art que s’emportaven més de la  meitat  de  benefici-  tot  això en el remot  cas  d’una  venda.  Després  d’intents  infructuosos  de viure del seu art, al  capdavall,  va  optar per combinar l’ensenyament que li garantia uns guanys fixos  amb  la  dedicació  en les hores sobreres  a  la  seua  veritable  vocació d’escultor.

Els  últims mesos els havia dedicat a la  construcció  d’una  obra que ell havia batejat com «Estructura profunda», en honor al   seu  admirat  gramàtic Noam Chomsky. Consistia en un  conjunt  de  rajoles  -totxos  vulgars que els paletes fan  servir  per  pujar  parets-  que  havent  estat cuites a diferents  graus  de  calor,  presentaven una modificació de les seues formes fins el punt  que  col·locades  una  darrere  d’altra amb  el  traç  d’una  espiral,  establien  una  gradació que anava de menys gruix  a  major.  Tot  plegat oferia als ulls de l’espectador l’aspecte d’una closca de  musclo  o  cercles de remolí de l’aigua.

«Estructura  profunda»,  havia reflexionat el propi Chomsky al llarg dels mesos que  dedicà  en  la  seua  construcció, «entesa com  la  suma  d’elements  que  organitzen la base de la nostra mirada, del nostre llenguatge, de  la  nostra  concepció de l’univers, que en el fons  fa  que  siga  idèntica  per als aborígens de l’Oceania i els executius de  Wall  Street.  Una  cadena, això sí, a la què si li faltara  un  esglaó  perdria la seua capacitat generadora de sentit»

El  començament del trimestre va coincidir amb dos fets  que  van  trencar la monotonia de les aules. El primer d’ells venia  a  ser la celebració del vint-i-cinqué aniversari de l’Escola d’Art,  i el segon la Campanya d’Ajuda a la població de Moçambic, víctima   d’una  catàstrofe  propiciada  per unes  pluges  torrencials  que   havien  devastat la totalitat del país i que exigien de la  resta   del món l’ajuda en forma de queviures, roba i diners que pogueren contribuir a alleujar el drama d’aquella població que  sobrevivia   a l’aiguat en els sostres de les cases i fins i tot penjada a les  capçades dels arbres.

– Necessitaríem  per al catàleg de l’aniversari de  l’Escola  una de les teues rajoles- li va dir al professor Chomsky el  cap  d’estudis-  Només fotografiar-la te la tornaran els  maquetadors  de la impremta.

Al sendemà el professor Chomsky li va lliurar al seu superior  més immediat un dels maons que formaven la «Estructura Profunda».  Aquest venia a ser un dels que tenia la forma més capritxosa. Per  a qui ignorara que aquesta rajola de terra cuita integrava tot un  conjunt artístic de l’ordre de cinquanta peces més, podia arribar  a  pensar  que es tractava d’un error per part del forner  en  la  cocció més que una intervenció amb una voluntat estètica.

– Ve  a  ser com un morfema,  -l’havia  qualificat  Chomsky  advertint-li  de la seua importància al cap d’estudis, -sense  el  qual  mai no sabries destriar, per demostrar-t’ho amb un  exemple  lingüístic,  si  allò que dius es correspon al  gènere  masculí  o  femení,  singular  o plural, o estàs dient «casa»  o  «cosa»,  tu  m’entens?

Sobre  la  taula  del despatx del cap  d’estudis  la  rajola  assolia  el  caràcter  d’un petjapapers prou  bròfec  per  la  seua  contundència.  O, fins i tot, un cendrer que aprofitava la  línia  ondulada de la superfície superior per apagar les burilles.

Això degueren pensar els voluntaris de la Creu Roja el  matí  que arribaren al despatx del cap d’estudis a recollir les  saques  amb  queviures  i roba amb què els alumnes de l’Escola  d’Art  es  solidaritzaven amb la població de Moçambic. Havia estat tan  gran  l’èxit  de  la  convocatòria que el despatx  restava  atapeït  de  medicines,  mantes  i  pots  de llet.  Tot  aquell  desgavell  de  germanor feia  probable que aquella institució vendria a  guanyar   el  concurs  que   l’Ajuntament de la ciutat  havia  llançat  els   últims  dies  sota  el lema «Quilògrams de  solidaritat  amb  els   damnificats de Moçambic», que consistia a provocar la  implicació  d’escoles,  associacions de veïns i grups parroquials  mitjançant  els «pes de l’ajuda» que havia estat possible aconseguir de  cada  col·lectiu.

Els  voluntaris de la Creu Roja entraren al despatx del  cap  d’estudis  precedits  pel  conserge de  l’Escola  d’Art.  Aquest,  esperonat  per  un  excés  de  zel en  el  seu  amor  al  centre,  aprofitant un moment que els voluntaris trafegaven amb les saques  dels  «Quilògrams  de  solidaritat»,  embotí  dissimuladament  la  rajola  de la «Estructura profunda», en una bossa de  llaunes  de  tonyina   que  un  alumne  havia  aportat  del  negoci   familiar  d’ultramarins.

Uns  dies  més  tard el cap  d’estudis  instà  el  professor  Chomsky a que li retornara la rajola perquè els plaços que  havia  marcat la impremta per a l’edició del catàleg del «Quart de segle  de  l’Escola d’Art» s’acabaven i encara no s’havia  realitzat  la  fotografia  que  aniria destinada al capítol  anomenat  «Atzar  i  necessitat: la creació com mètode per la supervivència».

– Jo pensava que tu l’havies agafada de la taula- va dir el  cap d’estudis.

– Jo pensava que era a la impremta.

Després  d’analitzar totes les possibilitats i descartat  el  robatori, car la porta només podia ser oberta amb clau i el  pany  no  havia estat forçat, deduïren que potser els voluntaris de  la  Creu  Roja  se  l’havien endut,  potser  arravatats  per  aquella  curiositat ceràmica.

– La  «Estructura  profunda»  sense  aquesta  peça  perd  el  sentit-  féu  Chomsky.  -Es com  si  li  tragueres  una  síl·laba a una paraula. Llavors modificaria el seu contingut.

– Una di-putada?

– No m’emprenyes.

Continuarà…