No sé si hi haurà alguna cosa més trista que el so d’una caixa de música. Quan l’obres ja no pots parar: t’entregues decididament a l’enyor, a la melancolia, als records que resten a les golfes infinites del cervell. Et visiten els pesars més insòlits, i fins i tot l’angoixa, per tanta fragilitat com la vida ens procura, fa acte de presència a l’instant. Tot açò s’esdevé, d’una manera o d’una altra, per la música (sol ser una melodia fàcilment recognoscible) que surt de la caixa. I el súmmum és, quan també gira, fent puntes, una ballarina de cames finíssimes i tul blanc immaculat. Per favor, quanta pena! També algunes llàgrimes rodolen galtes avall. No sabem que ens hi passa, però ens passa. I pel que coneixem, sol ser moneda de circulació freqüent. Potser ens trobem en l’edat d’anar fent plors tothora: «llàgrima a l’ull, bocí com el puny», resa l’adagi popular.

L’altre dia (és una manera com una altra de parlar) llegí que per a anar bé a la vida, cal fer, amb certa voluntat i freqüència, net. Allò que es diu «fer neteja». Tot allò que hi ha als calaixos, i que a més no aprofita per a res, doncs a la bossa del fem. Si qualsevol galindaina: «souvenirs», porcades que ens regalen, coses lletges que guardes compulsivament, el record despietat del darrer viatge a Lourdes, o a Covadonga, ufffff, el passaport caducat des que vam fer el Preu, l’estampeta del veí del sisè de la seua primera comunió, la cartilla militar, la bíblia en pasta…, tot, absolutament tot, doncs a fer la mà. Són consell que ens donen, però dels bons. Cal arromangar-s’hi i fer-ne cas.

Un corrent d’aire fresc arrossega la pols dels calaixos, abans atapeïts, i, ara, encara llença contra les parets del despatx la pèrfida fotografia on s’assemblàvem a Pancho Villa (in memoriam). S’ha de reballar tot?  Potser tot, tot, no…quasi tot sí. Ens diuen, els més saberuts que coneixem, que a la mortalla no ens han de cabre totes les coses que anem emmagatzemant al llarg de la vida. Doncs, aleshores?