Com una mena de reclam ancestral em sembla escoltar encara: a la taula i al llit, al primer crit!!! També: a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat!!! Són advertiments antediluvians per convocar-nos a l’àpat diari, quan encara restem ensopits als jocs rutinaris de la infantesa. I si no hi érem ràpids, un calbot, o dos, o trenta-tres, se’ns venien a sobre com una espècie de calamarsada imponent amb grans de gel que feien un ou ben gros. I una vegada a taula havíem d’esperar, pacients, a què ens toqués el torn d’ésser servits. I sense piular, una cullerada darrere d’una altra més, ens havíem de fotre el plat sencer, fos quin fos el ranxo que hi havia per al dia. I si en fèiem cara de fàstic, encara ens espolsaven, amb el tovalló fet una fusta de genet, una cinglada al bescoll…o tempora o mores.

Però no restem avui aquí per contar coses domèstiques que afecten la taula d’un menjador en plena feina per la pitança. No. En aquest precís moment ens ve a la memòria, mai no se’ns podrà oblidar, la taula, però la de multiplicar. Ni l’habilitat docent d’un mestre escarransit (i falangista), amb tots els àcids del món al seu ventre, i que solia apaivagar a base de bicarbonat a grapats, el nom del qual direm que era Florenci, crec recordar. Per cert, d’esgrima i de finezza fiorentina l’astut micapà no en sabia gaire, o almenys no n’exercia cap vocació per l’elegància a l’hora de fotre’t un colp amb la mà plana, i que et feia veure el firmament tot sencer, amb les estrelles fent giravolts i paràboles atrevides, allà dalt, al cel poblat de lluentons i coets borratxos. Ens escridassava (no sabia el tal Florenci parlar com les persones de bé) a l’hora de preguntar-nos la taula (tabla deia) del nou, així: nueve por ocho!!!!!!!!! lladrava. I clar, fins i tot, algú s’ho feia damunt. I no era per menys. Si la resposta no era correcta, hem de pensar que les condicions no resistien la més mínima seguretat dels educands, doncs la bescollada que s’esdevenia tot seguit era de difícil millorable qualitat: ochenta y dos, Don Florencio…(tremolant). Després de la primera trompada venia la ganyota i la ridiculització de l’interfecte: Si hombre…un sí,-sí, un te-te, y un corre que te orinas…, i el segon mastegot abans de marxar al pati, orelles enceses, bescoll fustejat i moral feta merda.

I a tot açò, el pare aplaudint des de la barrera, i ben agraït al botxí per la seua intensa col·laboració, que hauria de fer del xicon: un home de bé, un advocat saberut, un enginyer de camins, un biòleg de fama, o un formidable venedor de llavadores a ratlla. 

I el «fletxa» dels collons tot, però tot, tot, tot, en castellà «porque el valenciano es de paletos.» Si en voleu més pareu el cabàs…