Es una comissaria de disseny, tota de marbre i cristall. Molt elegant. I amb una decoració força discreta. De fet no hi ha cap àguila a les parets, ni cap altre objecte llevat del cartell que reprodueix el rostre del delinqüent més buscat del mes. L’actor està observant les faccions del malfactor – que li resulten familiars – quan algú li toca el muscle amb suavitat. Es gira de cop, i veu una policia molt jove que porta al pit una placa de plàstic que diu MIRANDA.

La policia li pregunta si pot fer alguna cosa per ell. L’actor la mira de dalt a baix i pensa respondre-li amb alguna frase enginyosa. Però finalment acaba dient que l’han citat per fer una prova, però que, potser, es tracta d’una equivocació.

La jove policia diu que no és tracta de cap error i li prega que l’acompanye. Mentre creuen la comissaria, li explica que la prova en qüestió és una roda de reconeixement. Abans les feien amb gent normal, però des que ha arribat el nou comissari – una persona d’idees modernes – les fan amb actors, per donar-li un caire més professional. Quan acaba l’explicació, la policia li lliura un cartell que porta un número imprès, i obre una porta. L’actor dubta un moment. La policia li recomana, amb un somriure, que siga el més natural possible, mentre segueix dreta agarrant la porta pel pom. L’actor passa, per davant d’ella, evitant fregar-li els pits, i quan entra a l’habitació veu quatre homes damunt d’una tarima encarats a un cristall fosc. L’actor es queda parat. Una veu, que surt d’un altaveu, li ordena que es situe a la tarima i mostre el número. L’actor puja lentament, i només situar-se al damunt de la tarima se n’adona de la realitat de la situació. És un actor damunt d’un escenari. Llavors tots els dubtes desapareixen. Treu pit, aixeca el cap, treballa els ulls, i fa que els muscles facials experimenten una subtil transformació fins aconseguir una expressió que s’assembla força a la del delinqüent més buscat del més.

Desprès d’uns minuts de silenci, la veu de l’altaveu dona a tots les gràcies, i diu que ja han acabat. De seguida s’obri la porta i entra la policia jove que torna a donar gràcies a tothom i els diu que ja poden marxar. Quan l’actor secundari està a punt de fer-ho la policia li diu que li sap molt de greu però que ell encara no pot marxar. La víctima l’ha reconegut. Amb tota seguretat es tracta d’un malentès. Hi ha un altre sospitós. També estava a la roda de reconeixement. Les proves materials apunten a ell. Però com la víctima ha insistit tant en que el seu rostre li resultava familiar, i en particular la cicatriu del front, no poden deixar-ho córrer. Serà cosa d’un moment. Una investigació de rutina.

Mentre la policia l’emmanilla i li llegeix els seus drets – pur tràmit – l’actor secundari ja no pot escoltar el que diu perquè està pensant en llargs mesos de judici i en anys de presó. I de fet està a punt de caure en un estat de profunda depressió quan una idea li creua pel cap fent-li recuperar un xic d’esperança. És la primera vegada en la seua vida que ha resultat creïble en un paper.