—  27  —

Els policies municipals tustaren la porta de la casa d’El Salt. Duien un joc de claus proporcionat pel Museu Arqueològic. Tanmateix s’estimaren més no despertar suspicàcies. L’ofici amb signatura de l’alcalde ja s’encarregaria de fer-ho.

Els dos agents estaven previnguts pel seu superior. No sabien quanta gent havia ocupat aquella propietat, però des d’altes instàncies es recomanava a tots els cossos de seguretat de vigilar de prop la proliferació de grups subversius d’aquesta mena. Al començament semblaven inofensius, deien les circulars policials. Sota el pretext de la carestia de la vivenda, s’instal.laven en propietats privades i en feien ús per propòsits tan extravagants com activitats culturals o pràctiques de rituals esotèrics. Una pantalla, afegien les circulars, que pretenia ocultar les veritables intencions. Perquè tots aquests grups, amb el temps, acabaven essent planter d’avalots i desordre públic.

Els policies municipals picaren amb insistència la porta. El sol de l’hivern retallava les capçades d’uns oms tan esquarterats com els raigs que arribaven de l’altre costat del barranc.
-Es una felicitació de Nadal del senyor Alcalde?
La intervenció de Gus desconcertà els agents quan ja es decidien a fer servir el manoll de claus.
-No- l’agent que anava davant no es disposava a tolerar el més mínim disbarat.-Es un regal dels Reis Mags.
L’aparició de Tonín, amb el cigarret de Ducados penjant-li a l’extrem dels llavis, acabà per desorientar-los. El segon agent es mantenia a l’aguait. Aquella figura camacurta amb la jupa vaquera de talla excessiva no inspirava cap mena de confiança.

-Heu d’abandonar l’edifici. Aquesta és una propietat de la Diputació.
-Nosaltres estem fent un servei a la societat. Vigilem que ningú no profane les excavacions. O faça una rostida de llonganisses en un jaciment. O s’organitze una festa en la gruta. Fem un servei. I el fem debades.

Els ulls de pardal domèstic de Gus subratllaven la vocal “i” amb una impertinència involuntària. L’agent estava perdent la paciència.

-En l’ofici se us comunica que teniu una setmana per desallotjar la finca.
-I què passararà amb els neanderthals?

Tonín va intervenir. El fum del Ducados li pujava per la galta esquerra fins que en arribar als parpalls l’obligava a posar ulls de xona.

-Tu sí que estàs fet un neanderthal.
-I vosté un cromanyó capquadrat.

La veu arribà somorta de l’altre costat de la porta. La foscor del llindar i el fum de la burilla que penjava dels llavis contrastaven amb la claror que es reflectia sobre els cascos de motorista dels dos agents.

– M’has dit mamó, xaval?

— 28 —

Informe policial sobre Unabomber català

Continuació del document trobat a la zona coneguda com “El Salt”
(2na. Part)

Els Cos Humà és com la nostra Societat: un Sistema de relacions jeràrquiques imposades amb l’únic criteri de perpetuació d’un privilegis. Uns membres resten fora mentre els altres en són els únics beneficiaris.

La Llei no és producte de l’Atzar o de les Forces del Destí. Sempre hi ha una mà que signa l’edicte, en preveu les conseqüèncie i castiga aquells que no n’accepten les condicions. La Llei no actua en el Sistema com una Força Ineludible, l’omissió de la qual castigaria la Humanitat al foc etern. Res d’això, la Llei actua al servei dels homes, millor dit, d’alguns homes. Motius que justifiquen, a l’igual que les cèl.lules “codemandes a morir”, la Rebel.lió Total.

Posem per cas la Banca, l’Exèrcit o l’Escola. ¿Hi ha alguna Norma Primigènia que justifiqui la Usura i la Violència al servei d’una minoria? ¿Hi ha alguna Norma Primigènia que justifiqui la manipulació del Coneixement o la mediocritat de la Instrucció Pública?

Nosaltres sabem que existeix un Mal Endèmic Inabastable que contamina cadascun dels àmbits socials fins al punt de convertir la Vida en una Misèria Moral. Nosaltres sabem, cosa que els nostres conciutadans ignoren i totes les Religions i Estats del Món beneeixen, que la Misèria Moral té signatura: el Sistema Piramidal.

Podran canviar les condicions de raça, riquesa o cultura, però el Sistema Piramidal és idèntic en tot el Planeta. Per què? Perquè la Llei que regula el funcionament de totes les societats sempre és la mateixa: uns pocs viuen del sacrifici de la majoria.

El Cos Humà és com la nostra Societat. Sembla que el sacrifici d’unes cèl.lules permet la regeneració de l’organisme. Fins aquí no hi ha res a objectar. En una Societat Utòpica i Horitzontal el profit de la Majoria en justificaria el sacrifici d’alguns membres. Sempre sota l’objectiu final d’una Felicitat que afectés la Totalitat.

Però, què succeix quan a l’igual que la nostra Societat, el Cos Humà es regula per una Reglamentació Arbitrària? Que els seus integrants, les seues cèl.lules es rebel.len. Condemandes a morir perquè se’n generin de Noves, elles s’hi resistiran. No entenen que hi ha un Bé Superior que justifiqui la seva desaparició. Més aviat han arribat al convenciment que un Interès Pervers organitza tots els estaments socials amb l’única finalitat de perpetuar els seus privilegis.

Aleshores les cèl.lules “embogides” -això diu la Ciència per justificar la insubmissió- es resisteixen a admetre que la seva extinció és necessària. Perquè saben, com nosaltres, que el Sistema ha organitzat un artifici teòric que, tot implicant-hi la Ciència, la religió i totes les Forces Vives, explica el constant recanvi de peces dins l’Anihilament Final de les Espècies.

Les cèl.lules, llavors, en comptes de suïcidar-se, com és preceptiu, embogeixen i comencen a copiar-se les unes a les altres estenent-se per tot l’Organisme. Aquest és l’inici del Càncer i l’inici de la Revolta Total.

 Els Milicians del Destí

— 29 —

 Una de les xiques duia un vestit ajustat de seda xinesa amb un coll tapat que exagerava la nuesa dels braços. A cada passa el tall lateral abrivava una cuixa esvelta.

L’altra era tot el contrari. Matisava les formes escolpides al gimnàs amb una malla negra només contrastada amb una armilla curta d’origen nepalí.

Lluís Calatayud anava abillat amb un pijama de ratlles amples. El clapoteig de les seues babutxes ressonava per les estances amb la monotonia d’una aixeta mal tancada.

-M’havies dit que estaves malalt- féu Marc Simó.
-I no t’he mentit. Només que busque formes d’alleujar la malaltia. Aquestes són les meues infermeres –Lluís Calatayud es disposà a fer les presentacions, -Pili i Mili.
-Encantat. Jo sóc Joselito, el de la Voz de Oro.
-Dedica’ns una cançó amb la teua dolça veu de “castratti”- féu Pili, malencònica, mentre es palpava els seus braços nus.
-Ja s’ha fet massa gran –afeí Mili eixuta.- Ens ha dit Lluís que fas classes. Quès és el que ensenyes?
-La piula.

Després de sopar, aprofitant que Pili i Mili estaven a la cuina amanint el raïm per a les dotze campanades, Marc Simó féu en veu baixa a Lluís Calatayud:

-Si ho arribe a saber vinc vestit de bomber.
-Amb màniga i tot. El foc ja l’apagaràs després –una de les babutxes va caure a terra quan Lluís Calatayud creuà les cames.- Era un sopresa. ¿O és que amb el guirigall de tant de xiquet ja no recordes què és una festa de Cap d’Any?
-Amb Pili i Mili?
-Mentre tu deslletaves els teus alunes, jo he dedicat el trimeste a conéixer gent nova. Tu també deus haver fet amics, no?
-Una assassina, quatre amargats i un grup de nenanderthals.
-Podries haver-los dut a la festa.

En acabar el raïm Lluís Calatayud inicià una cerimònia que consistia a fer beure de la mateixa copa els tres comensals, després de dipositar una pastilla en la seua llengua i, tot seguit, besar-los en la boca. Quan li tocà el torn a Marc Simó, aquest féu per serrar els llavis.

Pili tenia l’esguard llagrimós. Com el d’alguns gossos que a pesar de la seua sòlida fesomia concentren un fons vulnerable al voltant de les ninetes. “Una superfíce d’aigua entelada que abassega tot el que l’envolta i ho fa seu”, pensà Marc Simó. “ben diferent a les pupil.les de Berta Gomis, dues espurnes tan obliqües com els ulls de les putes de Picasso”.

-M’has dit puta?- féu Pili. La màniga curta del vestit xinés li feia uns braços largs per on s’esgolava la seua aflicció.
-Tens l’extremitats d’un animal africà –Marc Simó comença a detectar els efectes de l’’acid quan li vingueren ganes d’empapussar-la amb un tros de torró.- Tu ja saps què és un nyu?
-Així és com tu anomenes els transvestits?
-El nyu és un animal africà. Es com bou mort de gana.
-Jo no sóc ni animal ni africà, sóc d’Altea i em dic Jaume.
-Jo no sé què sóc.
-No et poses així. No t’agradaria més si jo fóra una mantis en comptes d’un nyu? -els braços de Pili esdevingueren unes lianes que pujaven al cel.
-No. Vaig a escriure una carta als Reis. Tu què demanes?
-Amor.

Continuará