— 37 —

Apunts sobre “El final de l’espècie”

¿Els neanderthals d’El Salt foren exterminats o, simplement, es dissolgueren en el temps? Si aquesta segona opció fóra la correcta, què succeí, durant més de vint mil anys, entre l’aparició del cromanyó i l’extinció dels neanderthals?

Era molt probable que trobara la resposta en la paperera on aniria a parar l’original del guió.

Havia de deixar-se d’especulacions mil·lenàries i ajustar-se als personatges que se li anaven oferint dia a dia des que havia arribat a l’institut Francesc Perera:

-en un racó del món vivien els obrers jubilats d’una fàbrica paperera;
-una dona desequilibrada i una filla discapacitada habitaven una casa un carrer més amunt tancades al món exterior;
-un guitarrista fracassat havia tingut una relació anterior amb la dona;
-i, com a síntesi ed tot: l’assentament neanderthal en una gruta que obria els seus plecs en la roca com una vagina d’una dona.

Tots aquests personatges s’havien trobat en un espai inexpugnable que gaudia d’un microclima temperat a recer de les incursions dels adversaris que pujaven del riu Riquer. Però, qui eren els adversaris?

El guió devia ser un cercle que es tancava sobre ell mateix. No se’n podia deixar cap fil solt.

Cada peça encaixaria amb l’altra tot seguint un ordre que en cap moment no en desvetllaria el dibuix final.

Els antics treballadors de la fàbrica, els joves, la mare i la fila. El guitarrista. I els neanderthals.

Era probable que en oferir-li el guió al productor, aquest l’enviara a pastar fang. ¿Amb quin pressupost haurien de comptar per barrejar el món actual amb el de feia trenta mil anys? ¿A qui li interessava una història amb uns personatges l’únic atractiu dels quals era la seua habilitat per no encertar-ne una?

La primera pregunta que li faria el produtor seria: “¿I el sexe?”. No hi hauria sexe: en un context on l’únic valor era la supervivència, el sexe no existia.

I el sexe?

Marc Simó tornà a fer-se la pregunta. A l’altra banda de la finestra del seu pis el pont de l’Enginyer Aracil alçava els dos braços des d’on els tirants en subjectaven tota l’estructura. El cel ras de la nit deixava veure la crosta de neu que vernissava la serra del Salviar. Els tirants del pont sota els llums de les llanternes gegants semblaven el capçal d’un llit antic. Marc Simó va pensar en Tonín.

 — 38  –

Per accedir al Salt des de la fàbrica abandonada del Benisaidó es podia seguir un trajecte alternatiu, al del pont de l’Enginyer Aracil. Deixant a mà dreta la gasolinera, s’havia de pujar al Cementeri. Després, en la cruïlla de Sant Cristòfol i la serra del Salviar, era qüestió de mamprendre el camí que hauria d’haver sigut la Via Ferroviària d’Alacant.

Aquesta línia de ferrocarril, coneguda popularment com la “Via”, fou un projecte desestimat quan ja se n’escometia l’última fase a la dècada dels anys trenta. Aquella mampresa gegant que travessava serres i barrancs estava a punt de ser inaugurada. Això explicava que al seu traçat a penes li mancaren travesses i raïls perquè poguera ser utilitzat. Tot el recorregut per la perifèria de la ciutat era un conjunt de túnels i ponts que contribuïen a salvar l’orografia adversa. Tanta obra d’enginyeria, després de vuitanta anys, ara només tenia utilitat per a cicloturistes o aventurers que es llançaven al buit, subjectes per uns arnesos, des de les baranes dels ponts.

La gran majoria dels túnels es trobaven tancats. En algun d’ells hom havia obert forats entre els maons de les boques per on s’escolaven els pocs xiquets que gosaven recórrer-ne els primers metres. A dins la foscor era absoluta perquè la sinuositat del trajecte impedia que cap d’aquelles obres d’enginyeria fóra recta.

A l’exida de la ciudad pel ponent, més amunt de la gasolinera, la Via abandonada transcorria per darrere del Polisportiu i del Cementeri. A l’entrada al Barranc de Serelles era engolida pel túnel més extens de tota la contornada. Dividit en tres seccions, giragonsava per les entranyes de la serra fins desembocar a la Canal, tot just on la Nacional 340 es dividia en direcció a la Foia.

La llargària dels altres túnels no depassava els cent metres. L’alçada dels ponts que hi donaven accés tenia el suficient punt de llum perquè els escaladors hi practicaren rapel o els més agosarats desafiaren el buit els diumenges des del pont de les Set Llunes.

Entre El Salt i el Cementeri la Via formava una ferradura de la qual s’espenjollaven dos ponts i quatre túnels. En l’últim d’ells, el més proper al Cementeri, Berta Gomis cooncertà amb Gus i Tonín que l’hi deixarien els queviures.

Cada nit, quan s’apagaven els llums del Polisportiu, ella abandonava la fàbrica del Benisaidó i pujava per les esquenes de la gasolinera. Després de desviar-se en la cruïlla entre Sant Cristòfols i el Xorrador, a la dreta, s’enfilava per la Via fins que aquesta la conduïa al primer túnel.

Junt al paquet de roba que aquells havien tret de sa casa hi havia el menjar. Berta Gomis enfocà la llum de la llanterna.

— 39  —

Gus es desplaçava en bicicleta per la Via amb el paquet de menjar i la roba que havia recuperat de la casa de Berta Gomis. Fins al túnel del Cementeri va creuar a peu dos ponts, tot temerós que les fortes ventades de ponent no el llançaren al buit.

Aquesta era la segona volta que duia el paquet. Des que van rebre la visita d’aquella dona mai no se li acudí avisar la policia. Li importaven un rave els diners que ella els havia donat a canvi de menjar. Però no acabava d’entendre la seguretat amb què els havia tractats, confiada que no la delatarien. Aquella seguretat no procedia de la por que poguera causar en ells, Ni de la seua bona fe.

-No hi té res a perdre – li n’havia argumentat Tonín la mateixa nit de la visita de Berta Gomis.

-Tot al contrari –la veu de Tonín oscil.là amb els seus canvis de to habituals.- Ella ha fugit de la presó per aconseguir l’única cosa que li importa: la seua filla. I per a això posa en marxa una arma que ella deu tindre molt esmolada: la intel.ligència. Tu i jo no som més que unes peces que ella desplaça quan vol i com vol.

-Si és tan intel.ligent, per què no es va moure del cos encés de l’inspector d’Educació?

-Pel mateix motiu que ens fa dur-li queviures al túnel desafiant el risc que la delatem. Ella té un pla: nosaltres i el seu amgatall del Benisaidó som com les primeres escenes d’una funció en què només ella obri i tanca el teló.

Gus féu a peu l’últim tram abans d’arribar al túnel. La neu s’havia desfet i l’argila convertia la Via en una pistat de patinatge.

A la boca tapiada del túnel havien obert un forat. Gus s’hi endinsà arrapapeus. Quan ja tenia mig cos dins va percebre un corrent d’aire fred que li eixugava les boles dels ulls. Va encendre la llanterna.

A l’altre extrem del túnel la claror furgava entre el badall esdentegat del mur de maons. Aquell era l’accés de la Via a l’alçada del Cementeri. Gus va calcular la distància que encara li restava per arribar al lloc acordat.

Les finestres cegues que emmarcaven cada certa distància les parets humides dels túnels li servien de referència: la llum minsa de la llanterna el confonia cada volta que l’eco de les seues passes l’obligava a girar-se i enfocar els racons.

A la meitat del túnel copsà una estança reduïda que havia servit de magatzem per als ferraments en els anys de construcció de la Via. El dia que el tren circulara, aquell espai serviria de refugi per als obrers. Es tractava d’un recinte d’uns quaranta metres quadrats. En una de les parets encara hi havia uns ganxos de ferro d’on molts anys arrere hi devien penjar la roba.

— 40 —

Informe policial sobre “Unabomber català”

Continuació del document trobat a la zona coneguda com “El Salt”

(3era. Part)

La Policia diu: “El Terrorisme és com el Càncer”. Nosaltres suscrivim l’asseveració. Però no hi afegim cap connotació. Ni negativa ni positiva.
Som Els Milicians del Destí:

-Només participarem en el Joc de la Vida si no hi ha regles prèvies.

-Només particparem en el Joc de la Vida si els Tafurs Polítics s’aixequen de la taula.

Som Els Milicians del Destí i ens diem Milicians del Destí perquè ens rebel.lem contra el Determinisme. Per això proclamem:

-La Sublevació Constant contra les Forces del Capital.

-La Desobediència a Qualsevol Doctrina.

La nostra missió és:
-Afeblir la societat com les cèl.lules cancerígenes desgasten l’organisme.

-Contribuir a la Justícia Universal.

Som Els Milicians del Destí i en les nostres mans està fer front a la Santa Aliança del Nou Mil.leni, integrada pels països d’Occident i els seus satèl.lits del Tercer Món. Conscients de la desigualtat de forces, no renunciem a Res i estem disposats a Tot fins arribar a la Victòria Final.

Els nostres primers objectius seran:

-Permetre al ciutadà la lliure elecció del País.

-Permetre a cada País la seua consolidació en un Estat.

Per això estem a favor d’una Ibèria Llibertària i contra tot el que signifiqui per a nosaltres la paraula “España”.
La paraula “España” és sinònim de:
-Imperi
-Exèrcit
-Religió Catòlica
-Idioma i Cultures Mesetàries
-Gastronomia Carnívora
-Autoritarisme
En canvi “Ibèria” és sinònim de :
-Federalisme
-Pacifisme
-Laicisme
-Idioma i Cultures Perifèriques
-Gastronomia Vegetariana
-Tolerància

Som les cèl.lules embogides de la Societat i no ens resignem a ser empassats per la bruta maregassa de la Decadència Occidental que fonamenta en la Usura, el Poder i el Teocentrisme les armes per arrossegar la Humanitat a la Misèria Física i Moral i, el que és pitjor, l’Autodestrucció.

Per això, nosaltres Els Milicians del Destí, actuem com cèl.lules embogides cancerígenes: avancem la capacitat destructiva de la Societat Decadent, alliberant-la d’aquells organismes que li són perjudicials.
El dia que hàgim aconseguit trencar la Inèrcia del Cos Social haurà arribat la Felicitat.

Visca el Poble sense Govern i sense Estat

Els Milicians del Destí

— 41 —

La dona deixà la fàbrica quan s’apagaren els llums de la gsolinera. La nit d’hivern masegava les ombres de les oliveres que penjaven a la vora de les feixes. Les seues passes seguien paral.leles a la Carretera Nacional 340 que en direcció a València, unes corbes més enllà era engolida per la foscor del Barranc de Serelles.

A l’alçada del Poliesportiu la dona s’enfilà pel carrer que desembocava en el parc on s’escapaven els alumnes de l’institut Francesc Perera quan es salaven les classes. Davant ser la ciutat apareixia recargolant-se a la vora dels rierols que s’esfilagarsaven sota les sòlides obres d’enginyeria.

Tot aprofitant la perspectiva que li permetia el tossal del parc, la dona s’esforçà per distingir enmig del ball de llums, a pesar de la distància d’un barri a l’altre, la zona de la Llar d’Infants.

Feia sis mesos que no veia la seua filla.

La corba del Pont Nou l’orientà fins al punt on ella va creure localitzar les finestres del casalici on s’hostatjaven els xiquets.

Entrà al Saló d’Actes de l’institut per la porta de càrrega i descàrrega. Encara disposava de la clau que permetia l’accés dels grups de teatre que actuaven a les setmanes culturals. La sala pudia a humitat. Va seure en una butaca de la primera fila.

Li va venir a la memòria el dia que, molts anys arrere, essent alumna del centre, pujà a l’escenari a arreplegar un premi de redacció. El text començava amb la frase “Agafe l’escafandra i me’n vaig a l’interior…”. Quan el director del centre l’obsequiava amb un diploma, observà com, en la mateixa butaca on ara seia ella, un alumne d’uns cursos inferiors feia el xempla amb els companys mentre 1’assenyalava. El xiquet estirava els parpalls amb els dits indexs fins que la ganyota resultant orientava la posició dels ulls en diferents direccions.

“Agafe l’escafandra i me’n vaig a l’interior…”

La dona engegà l’aparell de música. Des de la casa del conserge, a l’altra banda de l’edifici, no podien escoltar res. Ens els altaveus sonaren les veus de John Lennon i Yoko Ono en una peça nadalenca, “Merry Crstmas”, que els alumnes devien haver utilitzat en alguna exhibició de karaoke del final del primer trimestre.

Tancà els ulls i tornà a veure el rostre burleta de l’alumne dels cursos inferiors. Unes butaques més arrere un Alex Llonch adolescent la fitava amb l’aire descregut de sempre. Al seu costat Víctor Gisbert acotxava el cap.

Després, la foscor del passadís li impedí durant uns segons introduir la clau en el pany del Departament. Quan, finalment, obrí la porta, la claror freda de la lluna entrà per l’ample finestral que donava al gimnàs.

Agafà un tros de guix per escriure en la pissarra.

Continuarà..