slogan tipografia la moderna
Creación
L’Edat del Gel (14)
La Stratocaster ve a ser com l’estratosfera respecte a l’atmosfera: un estadi superior. Un prodigi amb els seus malucs de xavala tísica. Compacta com un Kalasnikov abans d’enfilar la baioneta per saltar sobre les trinxeres del públic anestesiat.
Jordi Botella - 07/07/2014
L’Edat del Gel (14)

— 42 —

L’Oficina de Rehabilitació Integral ocupava un antic palau situat al carrer Casablanca. Marc Simó havia aprofitat l’última hora del matí per visitar Àlex Llonch. Al despatx li comunicaren que es trobava uns carrers més avall, a la Plaça del Fossar, amb uns topògrafs.

A mesura que davallava per aquella zona de la ciutat entenia per què l’home que ara buscava li contestà el dia que es conegueren que el seu ofici era el “d’inspector de clavegueres”.

Sobre els solars on s’arraconaven somiers i cotxes abandonats s’alçaven les parets mitgeres d’edificis solitaris. Mosaics formats per quadrícules de papers pintats, traços en ziga-zaga d’una escala desapareguda i finestres espenjollades d’un guisador convertit en enderroc.

Aquest era el paisatge de l’antic nucli urbà. Ara només vigoritzat per un estenedor escadusser amb algun xandall penjat o un rastre de cadires de boga esbudellada, recolzades en un cara-sol.

-Que vols comprar-te algun xalet en aquesta zona residencial?- li peguntà Àlex Llonch davant la mirada grisa dels topògrafs.

-Amb el que guanye podria incloure’t a tu en el mateix paquet.

-Tinc un grapat de senegalesos il.legals ben assortits. Et farien un bon paper- els topògrafs van somriure a les paraules d’Àlex Llonch.

-No tinc manies.

-Doncs ací, com a molt, podràs donar-li pel sac a una rata vella.

-M’agrada més que tu.

Marc Simó intentava seguir el pas a Àlex llonch. Sentia una coentor en el bescoll que li molestava tant com la complicitat dels topògrafs amb aquell funcionari de l’Oficina de Rehabilitació Integral amb aspecte de besnét del Comte Dràcula. Se’n penedia, d’haver baixat a aquell racó de la ciutat.

-He rebut una altra “visita”- afegí pretenent desviar l’atenció del topògrafs.

-I ara de què es tracta? Ja et vaig dir que em deixares al marge –les temples d’Àlex Llonch s’enfosquiren. Obrí els dits de la mà esquerra com si es disposara a recórrer el mànec d’una guitarra.

-“Ella”. Una paraula a la pissarra. Només posava això: “Ella”.

Alex Llonch es girà d’esquena al grup. La vena que tallava la templa en forma d’arrel féu una lleu tremolor. El mateix que la vesprada del primer encontre a L’Escenari, quan va confessar la seua relació amorosa amb Berta Gomis. Sobre el seu esguard tothora protegit pel sarcasme va caure un vel que als ulls de Roc Simó el convertia en un ésser vulnerable.

-“Ella” és la filla de Berta.

 

 — 43 —

“Si s’assembla a una tapa de vàter ¡”. Això diguere a Leo Fender dos pixatinters de l’Oficina de Patents el matí que va anar-hi a enregistrar la seua guitarra elèctrica l’any 1951.

La Fender Stratocaster. La mateixa Fender que acompanya Jimmy Hendrix, tot compartint taüt, en el seu viatge envers la boira de porpra. La mateixa que el metge de George Harrison va fer signar-li en el seu capçal de mort, i li ha caigut el pèl per això. Per profanar el somni dels justos i el del sant nom de Leo Fender, el mateix californià que uns anys arrere ja havia llançat al món la Telecaster, quadrada de cul i banyes retallades.

La Stratocaster era una altra cosa. El seu nom ja ho diu tot: front a la Telecaster batejada en honor de la televisió, la Stratocaster ve a ser com l’estratosfera respecte a l’atmosfera: un estadi superior.

Un prodigi amb els seus malucs de xavala tísica. Compacta com un Kalasnikov abans d’enfilar la baioneta per saltar sobre les trinxeres del públic anestesiat. La destral amb el màstil de fusta d’auró que acabava en un cap esmolat on les clavilles s’enfilen en línia recta, una darrere d’altra, com si anaren a entrar a escola. Bon dia, senyor mestre. Bon dia, Jeff Beck, apòstol dels laments. Bon dia, senyor Mark Knopfler, que ressuscità la Fender Stratocaster quan ja ningú donava un duro per ella. I tot per culpa del bavós rock simfònic i la matraca dels acuirassats metal.lers. Bon dia, filleta de Berta, entra en aquesta escola d’elit on són refusats tot aquells que no siguen uns rolling stones, una bala perduda, un zero a l’esquerra. El fracàs.

 

 — 44 –

 La Llar d’Infants estava situada al cor del Passeig. Enmig de comerços i finques que constituïen l’Eixample de la ciutat destacava l’edifici modernista cedit per un filàntrop i voltat per un jardí de teixos i avets. Aquella zona que a començaments del segle XX era als afores, acollia ara un moviment constant de transeünts.

Al cor d’aquell univers de botigues que convocaven l’afluència de gent de tota la contrada, la Llar d’Infants s’aixecava protegida per una tanca feta de maó i ferro forjat. Des de l’entrada de l’edifici fins la porta del Passeig encara penjaven les garlandes amb bombetes de colors de Nadal.

L’antic jardí s’havia reduït quan una pista de futbet i una nau de Tel Taller d’Inserció Laboral ocuparen la secció esquerra del solar. Després de les classes –els xiquets de la Llar d’Infants estaven matriculats en diferents centres de la ciutat- els monitors aprofitaven moltes vesprades el bon oratge per practicar-hi esport. L’esperit col.lectiu, l’esforç i la responsabilitat, pensaven aquests, els serien de molt profit el dia que, arribada la majoria d’edat, la societat els rebera de bell nou.

L’única xiqueta que no participava mai en cap joc era Ella. Recolzada en un dels pals d’una porteria, seguia els desplaçaments de la pilota d’un cantó a l’altre de la pista. El moviment discontinu de les seues mans traduïa una sensació de plaer acompanyada de oscil·lació del tors cap al costat dret. Com si volguera contemplar des d’una perspectiva obliqua l’espectacle de xiquets i xiquetes desplaçant-se sobre el ciment.

Un rodal d’orí delatava el plaer que experimentava tot observant l’activitat dels altres companys. Un d’ells advertí amb el dit el monitor que actuava d’àrbitre. Tots els xiquets, fins i tot els més menuts sentien, més que no respecte, curiositat per Ella des que havia arribat uns mesos arrere.

Ella no parlava ni s’ajudava assenyalant els objectes que la interessaven. Tret d’alguns gestos codificats per ella mateixa a l’hora de mostrar les seues ganes de menjar o dormir, no es servia de cap signe extern o repetició de síl.laba que poguera orientar els altres. Tanmateix no vivia en cap butllofa. Ella comprenia part del que succeïa al seu voltant. Només que no mostrava cap interès per res. Ni tan sols per les qüestions més primàries, bé foren les relacions humanes o el menjar.

Sotmesa a una rutina que s’havia autoimposat, limitava les activitats quotidianes a un repertori ben escadusser. Havia restringit la seua dieta a un reduït llistat de plats i fruites que no alterava per més que els monitors la deixaren sense dinar davant la seua negativa a empassar-se un plat de verdura bullida. A la nit continuava igual. El mateix es repetia amb la higiene: en comptes d’anar al lavabo de seguida, s’aguantava tant les ganes que, al capdavall, sempre feia tard.

“No volia nàixer”, havia dit en alguna ocasió sa mare, “per això mai no ha volgut viure”.

 

— 45 —

Apunts sobre “El final de l’espècie

La mare agafa la mà de la xiqueta i mentre l’ajuda a subjectar la llapissera s’adona que els arqueòlegs acaben d’encendre una foguera al bell mig de la casa d’El Salt.

La xiqueta no aconsegueix engrapar la llapissera. Al capdavall sempre se li esgola per la taula de railite. Des de començaments d’estiu, la mare s’ha posat a esgrafiar figures geomètriques amb la intenció que la xiqueta concentre la seua atenció omplint-les amb diferents colors.

Un any arrere, poc després de llogar aquella casa, havia demanat l’excedència per dedicar-se a traduir documentals i dibuixos animats per a la televisió. I de pas mantenir un contacte més estret amb la seua filla.

Fou una d’aquelles nits quan descobrí la relació entre la geometria i la seua filla.

S’havia despertat de matinada, i en guaitar el raig de llum que venia de la cambra de la filla s’alçà.

La xiqueta seia als peus del llit. No tensava els dits de la mà. Ni tombava el cap envers el costat esquerre. L’única part del cos que contrastava amb la seua quietud eren els peus.

La mare va arrepapar-se al seu costat sense tocar-la. La bombeta de llum regallava una claror tan precària com el quadre de les dues dones descalces. Feia fred. Tanmateix, la mare decidí no moure’s fins que la filla abandonara la seua actitud hieràtica.

Finalment la mare observà una lleu oscil.lació dels peus. La xiqueta juntava els dos dits grossos mentre separava tant com podia els dos talons. Sobre l’aspra rajola del terra formaven l’extrem d’una fletxa. Un triangle.

De sobte les mans de la xiqueta concitaren l’atenció de la mare. Els canells iniciaren uns girs de cent vuitanta graus. La xiqueta juntà les mans com si anara a rentar-se-les. El palmell d’una mà arreplegava els dits de l’altra i a l’inrevés. Cap a un costat i cap a l’altre traçaven un cercle que li recordava els dansaires giròvags.

La perpendicular de les mans i els peus acabava en la rajola que tancava amb el seu perímetre quadrat la rodona que traçaven els dits i els palmells.

Amb les primeres clarors del dia mare i filla encara continuaven assegudes al llit.

La quadrícula que formaven les rajoles s’havia convertit als seus ulls en un laberint que els raigs de sol enllustraven de foc. Un abisme encés. Un espai clos en què les forces de les figures geomètriques lluitaven entre elles i alhora es complementaven.

Es aleshores quan, per primera volta, la mare percep que la xiqueta vol expressar-se mentre a ella la sotja el record de tres homes. Un d’ells s’havia suïcidat llançant-se al riu Serpis des del Pont Nou. Un altre s’ensonyava capbussant-se pel forat d’una guitarra tan fosc com el seu cervell. I l’últim s’havia perdut en una cambra del Camp de l’Arpa entre els vapors de llúpol que la fàbrica Damm, dues illes més enllà, abocava al cel.

El quadrat, el triangle i la rodona encabits dins d’una àrea deriven en la seua pròpia dissolució.

Quan la mare escolta les primeres veus dels arqueòlegs la xiqueta s’ha arraulit contra el seu pit i i dorm.

Així s’inicia el ritual de la llapissera, el paper i les tres pintures de color sobre la taula de railite. Des d’aleshores cada matí mare i filla repeteixen el procés d’esgrafiar uns gargots en blau, verd i roig. Fins que a poc a poc cadascuna de les pintures s’esmuny de les mans de la filla i rodola per la taula de railite i cau a terra.

— 46 —

Lloats sigueu tots els guitarrers per plantar cara a tants Jocs Florals amb què els mandarins celebren cada dia el nostre món farcit de merda.

El Senyor estiga amb vosaltres, guitarrers de sang tant freda com una sargantana. Si vos tallen la mà com a Víctor Jara tocareu amb les dents com feia Jimmy Hendrix. El Senyor estiga amb vosaltres, si sou capaços d’esborrar l’univers amb sis cordes d’acer.

Glòria al Cel en les altures del rock n’roll i pau a la Terra per als qui intoxiquen les seues oïdes amb “Los 40 Principales”. Senyor, perdona’ls, perquè no saben qui són Robert Fripp o Pete Townshend. I creuen que Paco de Lucía és un cantant de merengue dominicà.

“Judes¡”. Així escridassava la xurma al festival de Folk de Newport l’any 1965 quan Bob Dylan va eixir a l’escenari. Traïdor. Jo ho vaig ser per a Víctor Gisbert i Bob Dylan per als fanàtics de Nashville.

“Judes¡”, així bramava el públic mentre ell palpava la fusta de vern acoblada al seu baix ventre amb el “fantasma de l’electricitat en els ossos del seu rostre”, com deia en “Visions of Johanna”.

El mateix pensava jo de Berta Gomis i de la seua filla. “El fantasma de l’electricitat bramant en els seues ossos”. I ho pense ara que les tinc a prop, tan a prop que vaig a electrocutar-me.

Ara va una altra cançó de Robert Zimmerman, Bob Dylan per als amics. Es titula “Dama d’ullls tristos de les terres baixes”, que sempre m’hauria agradat cantar en els Carajillo en comptes de “Paquito el Xocolatero”::

“Amb els teus llençosls com el metall i el teu cinturó de randa,
I la teua baralla sense la sota ni l’as
I els teus vestits de soterrani i la teua cara moixa,
Qui d’ells podria endevinar el que faries?
Amb la teua silueta quan minva la llum edl sol
En els teus ulls on nada la llum de la lluma,
I les teues cançons de caps de mistos i els teus himnes gitanos,
Qui d’ells intentaria impressionar-te?
Dama d’ulls tristos de les terres baixes,
D’on diu el profeta de les terres baixes que no hi ve ningú.
Els meus ulls de magatzem, els meus tambors àrabs,
Hauria de deixar-los jo a la vora de la porta?
O, dama d’ulls tristos, hauria d’esperar?”

Dedicada a Berta Gomis.

 

— 47 —

Els tubs de neó del lavabo es quedaven encesos tota la nit. Des de la tanca del carrer els teixos a penes si deixaven veure l’edifici. La dona calculà que els dormitoris eren prop dels llums de la segona planta.

La Llar d’Infants havia adaptat les seues necessitats a la forma original d’aquell xalet de començaments del segle XX que el filàntrop local havia llegat per a la custòdia dels xiquets orfes, maltractatts o integrants de famílies “desmembrades o en procés de dissolució”, tal com deien els actuals assistents socials.

Darrere el jardí frondós que servia per fer pràctiques als adolescents d’inserció laboral, s’hi distingia amb prou feines el casalici. Tenia la forma d’una caixa de la qual només sobreeixia l’extrem nord que allotjava a la planta baixa les sales on antigament s’ensenyava costura a les xiques. Sobre aquest lateral una àmplia terrassa donava eixida al menjador.

La dona se n’anà a l’altra banda de la casa. Tot aprofitant la foscor del carrer, va seure a l’esglaó superior de l’escala que pujava de les filatures que s’enlairaven al costat del riu.

Ella havia baixat de la fàbrica abandonada del Benisaidó resseguint el curs de l’aigua que s’escolava enmig del barranc. Les obres de canalització s’havien empassat les antigues naus industrials fins convertir els marges del riu en camins polsosos que ara permetien el lliure pas.

L’itinerari de la dona havia recorregut els budells de la ciutat, des dels peus del pont de l’Enginyer Aracil fins la robusta arcada del Pont Nou més amunt de la qual s’alçava la Llar d’Infants. L’escassa claror procedent de les filatures il.luminava aquell trajecte vaporós a causa del fum de les xemeneies.

La dona era com una ombra més en aquell paisatge devastat per les excavadors. La ciutat bategava més enllà dels ponts que enllaçaven els barris amb els seus tentacles.

“Sempre observe el món des de baix”, havia pensat la dona quan ascendia per l’antiga senda que menava a l’Eixample. “Deu ser per això que tot em sembla tan distorsionat”.

“Com una serp que per albirar el cel força les boles dels ulls. La serp sap que la víctima, amb un lleu moviment de la sabata, aixafarà el seu cap. Per això ella no la perd de vista. Torça el seu coll. Gira les boles dels ulls fins que li arriben al tos. Després li mossega el turmell”.

Des del carrer, la llum dels neons oferia una estranya sensació als vianants. Més que lavabos semblaven una sala d’operacions.

Tret dels dos fanals grocs que fistonejaven l’escala d’accés a la porta principal, l’única claror baixava del segonn pis a través de les finestres dels lavabos. A l’ombrívol jardí un feix de llum s’esforçava inútilment per travessar les branques centenàries d’avets i teixos.

Dos homes que venien d’un local d’alterne pujaven els esglaons des del carrer infrerior. En arribar al costat de la dona, quan ja s’aturaven per prolongar la seua diversió, ella alçà el cap.A pesar de l’esguard somort, darrere del seus ulls bategava la decisió d’un animal en estat de letàrgia. Ells marxaren sense dir res.

Sobre el requadre dels lavabos imaginà la xiqueta desplaçant-se amb les seues passes maldestres. Imaginà el seu rostre amb les celles caigudes. Els ulls incapaços de concentrar-se en un punt. El gir constant dels palmells. Tant com l’estimava, desitjava matar-la.

 

—  48 —

El director Jordi Barral i Teresa Soler seien junts al Consell Escolar de l’institut Francesc Perera. Tots dos havien contribuït a facilitar informes negatius de Berta Gomis a la inspecció.

Tots dos tenien por. La resta del Consell Escolar, integrat per personal no docent, pares de família i representants dels alumnes, també percebia l’amenaça de la professora expedientada.

Tots tenien por. Sobretot des que corria la brama que el fantasma de Berta Gomis vagarejava algunes nits pels passadissos de l’institut.

Al principi es va considerar que algun alumne havia aprofitat l’obertura del centre a les vuit del matí per esgrafiar en un moment de descuit la pissarra amb un triangle i les xifres “27” i “III”.

-Aquesta és la talla dels preservatius que utilitze –va dir Jeroni Monzó a la cafeteria.

-Us ho preneu a broma. I jo no veig la gràcia per cap lloc –Teresa Soler donà una intensa xuclada al cigarret.

-¿I el “III” fa referència a les tres voltes que al llarg de la teua vida has fet servir el teu projectil del “27”?

-Són les tres xavales que cada nit es beneficien dels meus favors.

-Deixe-vos de fantasies –va intervenit el director Jordi Barral, que acabava d’arribar. La preocupació subratllava les seues faccions cadavèriqiues. –Les xifres corresponen al dia 27 de març.

— 49 —

-Els alumnes em comenten que no faràs exàmens –va dir Jordi Barral.

-Millor per a ells.

-I per tu. T’estalvies corregir i així dónes aprovat general.

-No és això l’avaluació contínua?

-A això jo li dic tenir més cara que esquena –les galtes de Jordi Barral es mostraven rígides.

-Que algú t’ha dit de pujar-li la nota?

-Algú m’ha dit que t’agrada el xitxi tou – Jordi Barral observà per la finestra el despatx un grup d’adolescents jugant a bàsquet.

-Sóc vegetarià.

-Tu no ets ni carn ni peix. I a mi els tipus entreverats com tu no em compliquen la vida.

-Ni les dones problemàtiques tampoc, veritat?

-Açò és un institut, no un sanatori per a tocats de l’ala.

De l’exterior arribaven les veus del professor de gimnàstica. Un grup d’alumnes repintava les ratlles que delimitaven els camps de joc de voleibol i bàsquet per a les properes competicions prèvies a la “Jornada Esportiva” que tradicionalment clausurava el trimestre escolar.

-Vaig a contar-te un acudit – va dir Marc Simó.

-No m’agraden els acudits. Sols em faltaria riure les gracietes de qualsevol que ve a plorar-me al despatx.

-Els directors no teniu sentit d l’humor? O, potser, us el reserveu per a quan vénen els inspectors?

-El reservem per quan professors tan delicats com tu.

-Es troben dos amics pel carrer. Un d’ells diu: “M’han dit que fullano és homosexual”. “Fulano homosexual?” li contesta l’altre, “però si no va acabar el batxilllerat i damunt és maricó¡”.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario