Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx. Aquesta meravella, com per art de màgia es va narrar a si mateixa en el dia de la seva estrena entre fam i canons, mentre un setge a la ciutat de Leningrad donava començament.Una nació en hores baixes en un hivern més tirà que els qui en aquella Europa jugaven als escacs als seu mapes. La ciutat estava sent ocupada mentre les últimes gotes de tinta relliscaven a sobre de les darreres notes d’aquella increïble construcció sonora.

L’estrena d’aquesta simfonia, descrivia el seu propi país en guerra i a la vegada pretenia donar forces a la nació. En un menut teatre de la pròpia Leningrad, musics famolencs, quasi amb els ossos transparentant les carns i desnodrits, es disposaren a estrenar la peça. Bateries antiaèries es col·locaren rodejant l’auditori per protegir el govern assistent i salvar la retransmissió en directe al país, de la invasió enemiga. I llavors, la màgia començà…

Un primer moviment ferm, elegant i marcial donava peu a la simfonia, i poc a poc, amb un lleuger redoblament de caixa i melodies entremaliades, com si d’un menut soldadet marxant es tractés, caminava la peça. Uns quants més d’instruments prenen llavors paper seguint aquest company d’infanteria, i la tropa es fa gran. Una melodia popular alemanya els acompanya a tots sense perdre el ritme del tabal, i poc a poc amb més instruments, tots s’hi van apropant. Algunes variacions entre vent fusta i violins fan dialogar aquella massa que s’acosta cap al lloc present amb pas regular. Ja no sembla cap joc, i l’agressivitat en aquella música es fa evident a cada nou compàs. S’estava narrant una guerra. Més i més en venen, ara amb l’artilleria de trompetes i trombons, i llavors l’explosió dels bombos retronant al fons de la sala com si d’un projectil es tractés fa tremolar l’escenari. De sobte, una nova tornada surt de la trinxera i entra en escena, i amb els instruments sonant amb el seu complet potencial des d’ambdós cantons de l’escenar, totes dues melodies es troben i xoquen lluitant per la seva supervivència en aquell mar de sorolls.

Totes i cadascuna de les notes semblaven estar narrant la pròpia jornada de l’estrena, amb els tancs al carrer i bateries antiaèries envoltant el teatre. Qui sap si algun tro al fons de l’escenari no era causat pels bombos si no per explosions reals dels atacs al teatre, o tal com narrava aquell moviment, les tropes que s’acostaven entrarien en qualsevol moment per la porta. Aquell teatre es va convertir sobtadament en la pròpia ciutat de Leningrad, narrant cadascun dels passos de l’exercit nazi arribant per assetjar la ciutat. Cada nou instrument sumant-se a la batalla, recreava les barbaritats que a fora s’estaven cometent cada vegada amb més intensitat. Leningrad estava sent envaïda i açò ja no era sols part de la simfonia. El teatre estava sent atacat, i l’exercit contrari tractava d’entrar a la sala per interrompre la retransmissió en directe, mentre cada nota escrivia exactament el mateix a la partitura. Una peça que es va interpretar a si mateixa, on el seu primer moviment semblava estar narrant el propi dia de la seva estrena a dins del teatre amb cadascun dels detalls.

Fou tal la realitat d’aquesta peça, que mentre s’estava interpretant a la seva premiere, una copia de la simfonia sortia cap a l’exili al estats units, amagada en microfilms per tal de no ser interceptada per l’exercit nazi, que a més, per curiositats del destí, per on van ser amagats i duts al continent roig, prengueren part en la Batalla de l’Atlàntic. Mai una peça musical va arribar a dir tant, ni de tal manera.