I

 El peix arribava a la ciutat d’Alcoi per un camí sinuós que ascendia del riu Molinar al petit arc del Forn del Vidre. Seguint aquest trajecte entraven els pescaters de la Vila Joiosa amb les sàrries a curumull, regalimant el salobre que empudegava l’empedrat dels carrers fins arribar a l’Ajuntament.

Camí a Alcoi aquells homes aprofitaven el viatge venent mercaderia als pobles que voltaven la Serra Aitana o bescanviant-la per oli. Es gitaven a boqueta nit i només repicava el campanar el primer toc, es llevaven per arribar a trenc d’alba a Alcoi.

Algunes voltes seguien la mateixa travessa alguns llauradors amb els ases carregats de bales de llana. D’un anys ençà tot veient que guanyaven més diners cardant i filant a casa seua que dedicant-se al conreu de la terra, periòdicament baixaven a Alcoi per vendre la llana manufacturada a les fàbriques.

Miquel Fenollar era veí de Penàguila. La seua família sempre havia conreat les terres de l’Ombria al servei dels Senyors Merita. De pares a fills havien retut una obediència cega a canvi d’hostatge, dret a la llana tonsurada dels ramats i una petita gratificació que en la celebració de la seua onomàstica el Senyor Merita, Don Antoni, repartia entre els servents de tots els masos.

De ben menut Miquel Fenollar acompanyava son pare amb el ramat pels volts de l’Alcoletja. Sempre en arribar als cims de l’Aitana cercant bona pastura per al bestiar guaitava les dues bandes de la Serra. D’un costat el mar, i de l’altre les muntanyes.

-«Allí baix està Alcoi», féu son pare assenyalant un buit que s’obria entre l’aspre costellar que formaven les terres altes, «el poble on va la llana que nosaltres cardem».

-«I per què no es queda la llana al poble?» interrogà Miquel Fenollar tot fitant com entre les escletxes d’una muntanya llunyana s’hi distingia la ciutat.

-«Perquè nosaltres no sabem teixir, i els alcoians sí. Ara bé, si no els facilitàrem la llana ben filada de res els serviria. Ells tenen fàbriques i nosaltres no. Ells tenen diners i nosaltres no».

II

 Un dia el pare li oferí a Miquel la possibilitat de baixar a Alcoi per vendre la llana manufacturada. Acompanyaren en el viatge un pescater que pujava de la Vila Joiosa a fer plaça.

-«Està posant-se la cosa lletja. Diuen que els francesos han tombat el Rei i ara mana un anomenat Pepe Botella. A mi tant em fa, bata qui bata l’era és meua. Puge a la barca, me n’entre a la mar i després a vore com van venint els peixets. No m’agradaria viure com vosaltres sempre esllomats sobre els terrossos i trepitjant caguerades. Mireu-me a mi. Trac la barca, i quan ja tinc peix suficient torne a port. Carregue el matxo, me’n vinc cap a Alcoi, i amb els diners que guanye em passe una setmana a la taverna. Ara, he de dir-vos que tampoc no envege els alcoians sempre amunt i avall alçant molins  a la vora dels rius, dia i nit respirant pols. Això sí, almenys em paguen bé el peix. No com vosaltres que no sabeu ni el gust que té».

El pare de Miquel Fenollar acotxava el cap tot escoltant el pescater. A mesura que s’apropaven a la ciutat el veia cada volta més encollit. Va sentir pena per ell. Tota la càrrega que duien a les sàrries la baratarien per unes monedes amb les què a penes podrien fer gran cosa. Després haurien d’esperar un temps a que altra volta eixira la llana per tornar-la a cardar i vendre-la als alcoians.

– «No mengem peix perquè ens dóna fàstic», va dir sobtadament Miquel Fenollar tot fitant els ulls desorbitats d’una sardina que sobreeixia de la coixinera.

– «Què dius ara, xiquet?», féu estranyat el de la Vila interrogant son pare.

– «Es molt jove, i tret del bacallà salat encara no ha tastat peix fresc».

-«El peix és com els serpots, amb la mateixa carn pudenta», afegí el jove acarant-se al pescater.

Per fi arribaren a la Riba, el punt on el camí creuava el riu Molinar per enfilar-se a la ciutat. Abraçant la seua vora s’alçaven edificis de més de tres plantes de les teulades dels quals unes xemeneies fumejaven tothora.

– «Escolte bon home, pare compte amb la llengua del seu fill si vol tornar sa i estalvi al poble», el pescater s’acomiadà tirant amb força del ronsal per a iniciar la pujada del Forn del Vidre.

Pare i fill es disposaven a mamprendre el camí de les fàbriques quan en la  corba del carrer, tot just abans d’enfilar-se per Sant Nicolauet, el pescater els llançà una sardina.

-«Pren, borinot, per a què vages coneixent món i veges la cara que se’t posarà quan et faces gran».

Agafà el peix de terra i reflexant-se en els seus ulls rodons va jurar que arribaria un dia que cada volta que caminara per aquella ciutat la gent hauria de descobrir-se al seu pas.

III

 Anys després Miquel Fenollar es trobava plantat sobre la mateixa llamborda on va caure la sardina. Son pare havia mort i ell ja no era el xiquet insolent que desafià el pescater. Havia començat a créixer-li un borrissol sobre el llavi i la veu se li havia estrafet amb el so d’una canya badada. A pesar dels seus tretze anys ja coneixia els treballs feixucs. En faltar el pare, ell es féu càrrec dels ramats dels Senyors Merita així com del procés que sofria la llana des del llom del bestiar fins arribar  a les armilles dels mercolins. Tanmateix, d’ençà que acompanyà el pare no havia tornat a baixar a Alcoi.

Aquell 20 de Març de 1.821, però, la presència de Miquel Fenollar al pont on el camí de la Vila Joiosa creuava el riu Molinar per entrar a la ciutat, no es devia a cap negoci llaner. Els motius eren ben diferents. Corria la brama  que els fabricants alcoians havien adquirit unes màquines que substituïen el treball manual. Aquest rumor s’havia escampat pel pobles de la contrada amb la mateixa virulència amb què la sequera minvava una collita darrere d’altra. A força de subministrar la llana manufacturada, els pobles de la Serra havien descuidat el conreu d’una terra ingrata, el benefici de la qual sempre anava a les butxaques de les hisendes riques. El negoci de la llana els havia permés tindre uns guanys regulars i una autonomia respecte als terratinents que ara amb l’arribada de les màquines veien perdre’s.

Miquel Fenollar i els 1.200 hòmens que arribaren a Alcoi aquell matí de març sabien el que els esperava només s’engegaren les màquines a les naus de les fàbriques. No tenien res a fer per competir amb elles: eren més ràpides, més productives i, sobretot, més barates.

Per altra banda, era impossible el retorn al treball de la terra. La dedicació a les fàbriques alcoianes subministrant-les llana, havia estat completa. Fins el punt de ser inútil qualsevol intent de recuperar els bancals erms de vinya o civada que no valien ni per al pasturatge dels ramats.

Arribats de Benilloba, Cocentaina i altres pobles, anaren concentrant-se a les ribes del Molinar i del Barxell disposats a abocar tota la seua ràbia en aquella ciutat que els havia expremut primer i ara els abocava a les escombraries com si foren la pela d’una taronja. Enfront seu el fum de les xemeneies pujava majestuós fins els núvols, humiliant-los.

     IV

 A l’altra banda de les finestres els obrers guaitaven aquella multitud. Per més que els hòmens vinguts de tota la contrada s’imaginaren el recel que despertava la seua arribada, els obrers seguien l’escena amb un esguard absent. Ells tampoc anaven a traure major benefici amb l’arribada de les màquines. Ans al contrari, la producció s’acceleraria fins el punt que arran d’aquell moment vorien les pautes del seu esforç marcades pel ritme implacable d’aquella ferralla mecànica. Fins i tot comprovarien com es reduïen els llocs de treball.

– «Eixiu», els va dir un brandant un garrot,» si no voleu tastar la mateixa recepta que les màquines».

– «Que tasten, que tasten la medecina dels esclaus. Ells no són hòmens, són esclaus de les màquines¡»

– «Nosaltres no ens en sabem res,» replicà un obrer des de dins de la fàbrica.»Acareu-vos als patrons. Ells són qui les han comprades. Tota la vida vos heu endut la faena als vostres poblets i mai cap obrer alcoià vos ha retret el pa que li manllevàveu en cada tros de llana. Deixeu-nos en pau, que nosaltres ja en tenim prous, de maldecaps. O, potser, no vos s’ha acudit pensar quants dels nostres aniran al carrer per cada màquina que s’engegue? «.

– «Que vos donen pel sac¡», féu Miquel Fenollar amb la seua veu de canya badada. «Mentre a nosaltres ens creixien els prunyons pasturant per les serres, sota teulada vosaltres vos escalfàveu els ous. Que vos donen pel sac”¡

V

 Miquel Fenollar ja no tornà a Penàguila. A pesar de la seua curta edat encapçalà un dels escamots que destruí la maquinària de la fàbrica d’Olzina, esbatussà els obrers més porucs i s’enfrontà a les companyies de cavalleria que vingueren d’Alacant i València. Fou empresonat i als pocs mesos la Justícia, atenent-se a la seua curta edat i la relativa importància de la falta comesa, el posà en llibertat.

Els patrons, rescabalats per l’Estat de l’agressió a les seues màquines, obriren les fàbriques i, fins i tot, en bastiren de noves. En una d’aquestes començà Miquel Fenollar a treballar. Coneguda com el Molí de Sempere, els seus maons pujaven sobre la riba del Molinar, molt prop del seu naixement, fins tocar els pollancres que es decantaven de l’altra banda del riu.

Al principi, el recorregut des del carrer Cargol, on estava a dispesa d’una parenta del poble, fins arribar al Molí Sempere, riu amunt, li despertàva una recança insistent. Ell feia per rebutjar-la, però aquell camí ombrívol, en direcció contrària al curs de l’aigua, amb l’estret cingle que el temps havia obert com una ferida mai no cicatritzada enmig de la terra, l’aclaparava. Fóra perquè pressentia en aquells sots humits la presència de les muntanyes, fóra que la jornada inapel.lable del dur treball d’aprenent de teixidor ensorrava la seua adolescència, les primeres setmanes s’enyorava d’allò més. Tanmateix, mai ningú de la fàbrica, ni tan sols la dispesera que li retreia tothora que eixira al carrer a distraure’s, van trobar en cap signe de malenconia.

Romà, l’encarregat de la fàbrica, sentia feblesa per ell. I no era per la edat, ja que hi treballava gent més menuda en seccions, fins i tot, de molta més responsabilitat. A Romà li feia gràcia l’orgull d’aquell xiquet de tretze anys que trobà, unes setmanes després dels avalots, dormint sota una de les màquines que els amotinats havien llançat per una finestra.

-«Neteja-la», li va dir un matí que l’enxampà encara dormit abraçat a l’alçaprem, «i quan la tingues tan lluenta com un espill parlarem».

VI

 Dia darrere dia l’encarregat l’esguardà com anava enllustrant cada racó de la ferralla que ell mateix havia ajudat a reballar des del finestral. A trenc d’alba, només baixaven els primers teixidors, Romà comprovava com el petit cos de Miquel Fenollar eixia del ventre de la màquina disposat a acabar el treball que se li havia encomanat. En complir-se el plaç l’encarregat i el jove es plantaren davant la comanda.

– «Has fet un bon treball», va dir Romà. «Només falta un detall si vols entrar a teixir al Molí de Sempere». Miquel Fenollar el fità de reüll sospitant que tot el seu esforç havia estat de bades. «Quan tornes la màquina al lloc on era fa unes setmanes tindràs un sou com aprenent».

El jove teixidor restà dos dies escalfant el seu magí. No volia recórrer a cap ajut perquè sabia que els favors sempre s’han de rescabalar incrementats. Tanmateix ell sol no podria mai tornar la màquina al seu lloc original.

L’aparició del pescater que anys arrere son pare i ell acompanyaren en baixant de Penàguila li aportà una solució. En acabant de vendre a plaça la seua mercaderia, es servirien de la seua cavalleria per arrossegar el ferro fins l’entrada de la fàbrica, i després desmuntant-la en peces amb una corriola anirien pujant-la fins el primer pis. A canvi, el pescater que no l’havia reconegut, percebria cada volta que féra el viatge del mar a Alcoi en tot l’any, una part proporcional del sou de Miquel Fenollar.

Entrà a treballar al Molí de Sempere tenint la fortuna que en el tercer plaç del deute el pescater no aparegué. Quan tornava cap a la Vila Joisa Manco Calderón, un roder de Benilloba, l’havia escanyat. Miquel Fenollar va aprendre una lliçó que li seria de gran profit per al futur i que en escoltar-la en boca del pescater no havia acabat d’entendre: «si trepitges merda, no puges als arbres».