Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves notes. Un altre país, però cap llunyania cap al seu art. Noves terres però el terreny habitual de treball. La Colometa empenyia el seu instrument escales amunt a la nova residencia que l’acolliria per uns poc dies, a l’altra banda del món, però a la mateixa banda de l’escenari.

La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant. Vivim una època daurada, encara que per llustrar segons quins ambients, on la música als cercles joves del nostre entorn cada dia pren més un paper i caràcter global i internacional. Des de la creació de la Jove Orquestra de la Unió Europea pel mestre Abbado, cada vegada es generen, i en molts casos de manera molt productiva, joves orquestres arreu del món. Aquest nou concepte on la frontera no es troba als mapes si no a la porta d’un avió, està canviant i evolucionant la mentalitat dels músics de les generacions actuals d’estudiants.

Les orquestres de joves d’arreu d’Europa sobretot, desenvolupen un paper de connexió i unió cultural que fa uns trenta anys no existia. Nexes d’unió cultural i de caràcter, fan un missatge comú amb el toc personal de totes les nacionalitats que composen els seus projectes; nacionalitats culturals, per suposat, amb les seves maneres de fer, i d’entendre l’idioma de les notes, cadascun amb el seu accent propi. Aquestes orquestres amb el major dels esperits i de les virtuts, no altra que la de la energia dels cossos encara ferms i joves, esdevenen també un caràcter únic, amb la joia de sentir-se privilegiats de fer sonar obres mestres per tot el món, amb repertoris d’infart i a tantes sales consagrades.

Són els encontres, sobretot als períodes de vacances, els moments adients i també la única possibilitat sovint, que acullen assajos i concerts de les joves orquestres. Grups únics d’amics i artistes compartits per uns dies fruit dels coratjosos assajos, relaxades estades d’esbarjo amb un got a la mà i gales meravelloses d’obres mestres, interpretades amb vestits de gala; fan aquests moments únics per a les noves generacions, que gaudeixen d’aquest nou tipus d’ensembles. Comiats melancòlics de cercles nou-creats d’amics eterns, però de trobades mai més repetibles amb la mateixa màgia del moment primer. Rialles centenàries que tots i cadascun recordaran amb fotos i enregistraments clandestins de festa en festa, contactes posteriors a les xarxes, i aquella pre-nostàlgia única d’estar pensant en dir adéu als companys als pocs dies d’haver engegat aquesta relació personal i artística vertaderament màgica. Amors d’estiu inclús, o platònics pot ser per sempre. I sobretot la poètica malenconia d’artistes retrobats i cruelment obligats a acomiadar-se aviat, on pot ser la millor metàfora es la dita de “també la arruga es bella”.

Amb aquesta globalització cultural els musics comentem visions oposades, compartides i debatudes sobre una mateixa nota, compàs o moviment; peça, autor o període. Els companys entre uns cinc anys “amunt o avall”, tenim en comú germans a centenars arreu de tot el món, països i orquestres. De forma més o menys present, tots hem aparegut a concerts o lliçons de tant en tant, o ens hem acompanyat des de la primera nota de la nostra vida, creant un gran cercle de col·legues on tots coneixen a tots.

És amb els instruments a la mà on realment podem saber la veritat absoluta de cadascun de nosaltres, amb nosaltres mateixa i amb tots els qui ens envolten. La música te un elixir secret i a la vegada als ulls de tothom amb els instruments que la reviscolen per uns segons. Aquests són màquines del temps i de la veritat. L’enyor a una peça escrita segles enrere s’esfuma i es deixa fer sonar de nou amb les ferramentes sonores emprades pels músics, però sobretot, desvelen els secrets més íntims de cadascun dels intèrprets. Les hores d’estudi per suposat són la primera capa de la crua i real veritat de tot artista, però llavors les notes connecten més íntimament amb les ànimes del seu executor, mostrant el caràcter nu de l’artista. Agressivitat, malenconia, feblesa o tendresa s’hi deixen surar a l’aire amb els més lleugers matisos a l’estil de cadascun. Estem davant del vertader polígraf. La màquina de la veritat mai millor creada, cruel i exquisida, on treu a la llum el més profund de l’anima, fins i tot a vegades, secrets inesperats i inhòspits pel propi instrumentista.